En menys d’un mes a la presidència dels EUA, Donald Trump ha signat gairebé setanta decrets presidencials. Alguns han servit per materialitzar part de les seves promeses electorals, com la imposició d’aranzels o l’ús de les forces armades per controlar les fronteres. Altres han tingut com a objectiu revertir polítiques de l’era Biden, com les restriccions a la perforació en nous territoris per a l’extracció de petroli o la reincorporació del personal militar retirat del servei per negar-se a vacunar durant la pandèmia.
Tanmateix, la majoria d’aquests decrets apunten cap a un mateix objectiu: desmantellar l’estructura de les institucions federals en la seva forma actual, allunyant-les d’altres cossos legislatius o de la seva independència, i concentrar aquestes agències sota el poder del president. Això inclou l’acomiadament massiu de treballadores de l’administració, a qui Trump i el seu entorn consideren un adversari polític. L’objectiu final sembla ser reconstruir les bases del govern allunyant-les de domini liberal i woke que, segons el trumpisme, impera a tots els nivells de l’Estat.
El discurs contra l’establishment governamental, “aquell fangar de Washington”, ha passat de les ràdios locals i els grups polítics més o menys marginals afins al magnat fins al cor de la Casa Blanca. Més preparat i més ben envoltat que l’any 2016, Trump ha fet seva la missió de desmantellar les institucions que, durant el seu primer mandat, van frustrar moltes de les seves polítiques. Ja no sorprèn sentir cada dia, i des de dins dels murs de l’edifici presidencial, càrrecs afirmant que el 90 % dels funcionaris tenen responsabilitats polítiques, que l’administració opera com un “càrtel mafiós” per frenar els canvis que el poble reclama, o que cal lliurar una guerra contra “l’armada burocràtica woke”.
No és rar sentir, des de la Casa Blanca, que el funcionariat és un “càrtel mafiós” que frena els canvis que el poble reclama o que cal lliurar la guerra contra “l’armada burocràtica ‘woke’”
Aquesta retòrica s’està materialitzant en decrets concrets: la reconversió de l’estatus del funcionariat com a “personal de designació política”, facilitant així l’acomiadament de qui es negui a seguir ordres si considera que van en contra de la protecció institucional; la creació del nou Departament d’Eficiència, liderat per Elon Musk, per limitar la contractació a una empleada pública per cada quatre que abandonin l’administració, així com la potestat d’acomiadar-ne qualsevol pel “mal ús de recursos governamentals”, sense especificar-ne el significat i atorgant a Musk i el seu cercle un poder discrecional; o la dissolució de l’Institut Executiu Federal, encarregat de formar els futurs quadres dirigents de les institucions públiques estatals.
Operació “inundar la zona”
El desmantellament de gran part de l’estructura burocràtica és només la primera fase d’una ofensiva més àmplia contra l’statu quo que l’administració Trump ha llançat sense miraments. És una operació meticulosa, però caòtica, liderada des de l’ombra per diverses figures, tot i que cap amb tant poder i proximitat al president com Stephen Miller. Amb només 39 anys, Miller torna a col·laborar amb Trump després del primer mandat, ara com a conseller presidencial de Seguretat Interior, i és el principal artífex de l’estratègia coneguda com a “inundar la zona”, és a dir, implementar el màxim nombre de canvis en el menor temps possible per descol·locar l’oposició i desorientar l’opinió pública.
Però l’animositat del president, de Miller i d’altres membres de la nova cúpula de l’administració contra el sistema federal es remunta al primer mandat, quan la manca de preparació del seu equip es va topar amb obstacles legals i processals imposats tant pel sistema judicial com per les mateixes institucions. Ara, amb més experiència i poder, Miller ha consolidat la seva influència i està aprofitant tots els recursos disponibles per desmantellar la resistència interna mentre contribueix directament a la redacció dels decrets presidencials. I la sincronia amb altres departaments és gairebé absoluta.
Russell Vought, flamant director de l’Oficina de Gestió i Pressupost (OMB) i un dels ideòlegs del trumpisme en la batalla contra les “agències independents”.
“No tindrem una altra oportunitat com aquesta”, va dir fa unes setmanes Russell Vought. Escollit per segon cop per dirigir l’Oficina de Gestió i Pressupost, Vought té la potestat d’elaborar els comptes anuals presidencial i oferir recomanacions, així com l’autoritat per examinar el cost de les polítiques i els programes de cada departament. Durant l’interregne de la presidència de Joe Biden, va participar en les discussions de l’entorn de Trump per explorar mecanismes que permetessin desmuntar qualsevol oposició a la nova administració. Aquesta estratègia respon a una visió ideològica de confrontació amb les institucions existents, que, segons Vought, han estat cooptades per una burocràcia excessivament progressista.
“Volem identificar els espais d’independència i apoderar-nos-en”, afirma, “perquè considerem que no hi ha d’haver agències realment independents” però que, avui dia, “ni el president ni el poble americà controlen el govern”. En altres paraules, l’objectiu és la politització absoluta de les institucions perquè se sotmetin a les directrius de l’administració Trump.
La doctrina de la “unitat executiva”
Qualsevol administració estatunidenca, sigui republicana o demòcrata, ha buscat exercir el seu lideratge en les agències i institucions governamentals, amb més o menys èxit. Però sempre han hagut d’equilibrar els designis de la Casa Blanca amb la independència d’aquests ens, tenint també en compte la divisió de poders. Moltes d’aquestes oficines han estat creades pel Congrés, tot i formar part de l’estructura executiva federal.
És per això que ha ressorgit amb força el concepte legal i teòric de la unitat executiva, una doctrina que defensa l’ampliació dels poders presidencials per garantir que el president tingui control absolut de qualsevol agència, incloses les independents. En aquest sentit, el Tribunal Suprem, que en els darrers anys ha expandit el poder del titular del despatx oval, haurà d’avaluar els intents de Trump d’unificar tot el poder executiu sota la seva autoritat. Un exemple d’aquesta estratègia és la decisió de desmantellar l’USAID, l’agència dels EUA per al desenvolupament internacional, establerta per un mandat del Congrés el 1961, una mesura que posa a prova fins on poden arriben els límits legals del poder presidencial.
En el punt de mira hi ha agències com la Comissió Federal del Comerç o l’Oficina de Protecció del Consumidor, que Trump ja va intentar tancar en el seu primer mandat
Si bé històricament tots els presidents han intentat forçar l’abast de les seves competències, Trump i el seu entorn estan portant aquest principi fins a l’extrem. En el passat, ja hi ha hagut intents de reduir el cos burocràtic, eliminar duplicitats d’agències o retallar la despesa pública. Barack Obama, per exemple, va reduir el nombre de treballadores i la dotació de diverses agències arran de la crisi financera del 2008, però els seus esforços més ambiciosos per reorganitzar l’administració van fracassar.
Aturar la “massacre reguladora”
L’objectiu final és reestructurar el paper del govern i aplicar polítiques de desregulació econòmica que limitin la influència de les institucions públiques. O, tal com proclamava una de les promeses electorals de Donald Trump, “alliberar Amèrica de la massacre reguladora de Biden”. Un dels mecanismes per aconseguir-ho és la norma que obliga a eliminar dues regulacions existents per cada nova que s’aprovi. En el punt de mira hi ha agències com la Comissió Federal del Comerç, encarregada de supervisar les pràctiques monopolístiques i garantir la lliure competència, o l’Oficina de Protecció del Consumidor. Aquesta última, creada per Obama després de la crisi financera, ja va ser objecte d’un intent de Trump de desmantellar-la, que va voler tancar oficines i va acomiadar 1.700 empleades, una mesura que al final va ser bloquejada per la justícia.
Un dels grans agents impulsors d’aquesta doctrina és la Heritage Foundation, un centre de recerca política conservador que, des de l’era Reagan, s’ha convertit en un referent dels cercles de la dreta nacionalista i religiosa als EUA. Aquesta organització elabora propostes per reformar les institucions i pressionar els cossos legislatius en qüestions com la restricció de l’accés a l’avortament o l’expansió de les escoles religioses amb finançament públic. Cada quatre anys, abans de les eleccions presidencials, publica un full de ruta amb propostes polítiques, i molts dels càrrecs de la nova administració han participat en la redacció de l’últim document, de 900 pàgines, anomenat “Projecte 2025”.
Russell Vought, que té la capacitat de supervisar el pressupost de totes les agències governamentals, és l’autor de la secció sobre el poder executiu del president. Aquest nacionalista cristià sosté que primer mandatari de la unió ha d’“utilitzar els seus amplis poders de manera agressiva” per “retornar el poder a les famílies americanes, les comunitats de fe i els governs locals”. De fet, moltes de les idees exposades en el “Projecte 2025” ja estan guiant els primers decrets presidencials. Una de les seccions del text afirma que l’Oficina de Protecció del Consumidor està “altament polititzada” i que “s’hauria d’eliminar”, mentre que una altra exigeix alinear el paper de l’USAID amb els interessos de la política exterior marcada pel govern.
Fins a quin punt aquesta estratègia de sacsejar les institucions públiques i acostar-les al president serà efectiva, es descobrirà al llarg del mandat. Però el seu impacte ja es comença a notar: les polítiques agressives de l’administració estan desincentivant moltes potencials treballadores federals. L’analista política Quinta Jurecic explicava al pòdcast de Lawfare, una publicació especialitzada en el món judicial, com la dimissió de nombroses juristes i fiscals del Departament de Justícia està generant un efecte dissuasiu.
Trump i el seu entorn han criticat reiteradament la suposada politització d’aquest departament concret, malgrat la independència que proclamen els seus estatuts. Un dels primers moviments del fiscal general en funcions escollit per Trump, Matt Gaetz, ha estat ordenar la fiscalia de Nova York que retiri les acusacions de corrupció contra l’alcalde de la ciutat. Tot apunta a un pacte entre l’administració Trump i l’alcalde demòcrata que tindria com a compensació reforçar l’aplicació de les polítiques migratòries del govern a la ciutat més gran del país. Com a resposta, la fiscal en cap de l’estat, de perfil conservador, i part del seu equip van dimitir en senyal de protesta per aquesta ingerència. Encara que la majoria dels sectors republicans han donat suport als decrets i polítiques de l’administració, aquesta decisió –vist com un possible intercanvi de favors– ha generat algunes crítiques internes.
L’estratègia de “moure’s ràpid i trencar coses” encara no ha trobat una oposició forta, però els riscos són elevats. L’acomiadament massiu d’una part important dels més de dos milions de treballadors federals, l’escassetat de mà d’obra en indústries que depenen de la mà d’obra migrada o els alts aranzels en els productes d’importació poden desencadenar un còctel d’inflació i recessió.
El Partit Demòcrata encara no s’ha refet dels resultats electorals, i els moviments activistes i socials no tenen la mateixa força i coordinació que durant el primer mandat de Trump. Per ara, l’estratègia d’inundar la zona amb decrets i reformes només troba obstacles significatius en la judicatura. Però en un país profundament individualista i tradicionalment desconfiat de les institucions, el messianisme de Trump i la seva ànsia de concentrar el poder requereix que totes les peces encaixin a la perfecció per aconseguir els canvis profunds que anticipa aquest mandat.
