Durant més de dues setmanes, una nova onada de protestes socials sacseja Tunísia. De moment, les mobilitzacions s’han saldat amb l’arrest de més de 1.600 persones, un 30% menors d’edat, i la mort d’un jove. Les protestes tenen una forta connotació simbòlica, ja que han coincidit amb la celebració del desè aniversari de les anomenades “primaveres àrabs”, de les quals Tunísia va ser bressol. Curiosament, aquests dies, els mitjans occidentals han repetit la lletania que descriu Tunísia com “l’únic cas d’èxit de les Primaveres”, una afirmació que sona a humor negre per a la població d’un país que acumula una crisi rere l’altra des de fa anys.
Enguany, un cop més, el detonant ha estat un abús d’autoritat. La policia va apallissar un pastor de Siliana, una de les regions més pobres del país, per haver deixat que el seu ramat pasturés davant la seu de la delegació provincial del govern. L’acció va ser enregistrada amb un telèfon, i després àmpliament compartida a les xarxes socials, cosa que va suscitar protestes a la comarca. En qüestió d’hores, aquestes van adoptar una dimensió nacional quan s’hi van sumar grups de fans d’un dels principals clubs de futbol del país, que havien estat protagonistes d’una batussa amb la policia uns dies abans: la situació va anar escalant i va servir de catalitzador del malestar d’una part de la societat, sobretot del jovent.
Els primers dies, la majoria de protestes eren nocturnes i tenien lloc sobretot a les regions pobres de l’interior del país, així com als suburbis de les grans ciutats, on es van produir saquejos a negocis i grans superfícies. Més endavant, es van organitzar manifestacions diürnes promogudes per activistes polítiques de la societat civil. “Els manifestants són molt joves. Les demandes són diverses, però potser la principal és denunciar la brutalitat policial, tenim por del retorn de l’Estat policial”, explica la jove activista feminista Ameni Mabruk. “Una demanda força transversal és la dissolució del Parlament, [la promoció de] polítiques en favor de l’ocupació, així com contra les lleis que penalitzen el consum de cànnabis o l’homosexualitat”, hi afegeix.
Probablement, la pitjor crisi que viu el país és de tipus econòmic. A causa sobretot de la caiguda del turisme, el creixement econòmic del país fa deu anys que és anèmic, insuficient per donar feina als milers de joves que s’incorporen cada any al mercat laboral. L’atur oficial s’eleva al 18%, per sobre de l’existent el 2010, però si no s’inclou la subocupació, la xifra podria duplicar-se. I la pandèmia ha agreujat encara més una precarietat que no s’ha vist compensada amb la garantia de nous drets socials. Qui ho pateix de forma més directa és el jovent, sobretot de les regions o barris marginals.
Actualment, el govern, sorgit de les eleccions del 2019, està dirigit per una estranya coalició entre el partit islamista moderat, Ennahda [Partit del Renaixement], i un partit populista liderat per un magnat de la comunicació. Les mobilitzacions han aprofundit el conflicte preexistent entre el govern i l’inefable president del país, Kaïs Saïed, un polític independent. De fet, el primer ministre ha anunciat una remodelació del gabinet, però Saïd es nega a efectuar la jura del càrrec, submergint el país també en una crisi constitucional i política de difícil solució. Sense un sistema de partits estable, les crisis polítiques se succeeixen abans i després de cada elecció, i ja se n’han organitzat mitja dotzena de lliures i democràtiques.
Una policia mai reformada
L’actitud de la policia a l’hora de reprimir les protestes, acarnissant-se sovint amb menors, ha servit per inflamar encara més els ànims. “La impunitat policial fa temps que és una preocupació a Tunísia. Per trencar el cicle de violència, l’autoritat judicial hauria d’investigar tots els incidents d’un ús il·legal de la força”, sosté Amina Guelali, màxima responsable d’Amnistia Internacional al país. Tanmateix, els tribunals van afegir més llenya al foc el 20 de gener –en el punt més àlgid dels disturbis–, amb la condemna de tres joves a trenta anys de presó per possessió i consum de cànnabis en un estadi de futbol.
Tunis compta amb una regulació molt severa, la coneguda com llei 52, que estableix un mínim d’un any de presó no commutable per possessió de cànnabis. Tot i que, de forma cíclica, els polítics prometen reformar la llei, encara és vigent. Es calcula que més d’un 20% de les persones recluses han estat sentenciades segons aquesta norma. “Per principi, totes les condemnes per consum i possessió d’estupefaents són inacceptables. Es tracta d’un mitjà de dissuasió, que busca trencar l’espinada del jovent”, denuncia Guelali.
Des de l’activisme se sospita que al govern ja li va bé tenir una policia implacable que neutralitzi les protestes
Una de les crítiques més recurrents als governs de l’era postrevolucionària per part de les organitzacions de drets humans és el fet de no haver fet una reforma profunda dels cossos policials, principal braç de la repressió de la dictadura de Ben Ali, per introduir-hi els nous valors democràtics. Els polítics es defensen i argumenten que en un context de lluita antiterrorista no es poden permetre el luxe d’alienar els comandaments policials. Tanmateix, alguns activistes sospiten que, en el fons, ja els va bé comptar amb una policia implacable per neutralitzar les protestes socials.
I és que el país viu una situació d’efervescència social ininterrompuda des de fa pràcticament deu anys. Segons el Fòrum Tunisià pels Drets Econòmics i Socials (FTDES), durant els darrers anys s’han registrat, de mitjana, prop d’un miler de protestes mensuals al país, l’epicentre de les quals han sigut les regions marginades, com Sidi Bouzid. Allí és on Mohamed Bouazizi, un jove desesperat després que li confisquessin el seu carro de venedor ambulant, es va immolar a finals del 2010 desencadenant la revolució.
Nostàlgics de Ben Ali a l’alça
“La pandèmia ha agreujat la crisi social que vivia el país, i s’han disparat l’atur i la pobresa. I ho ha fet sobretot entre les capes més humils de la societat, les que treballen en l’economia informal. És aquí, precisament, on les protestes han estat més fortes” explica Romdhane Ben Amor, del FTDES. “La solució implica llençar un pla de rescat que inclogui més inversió a les regions marginades, una reforma fiscal que augmenti els impostos que paguen empreses i classes altes, la integració de l’economia informal i una condonació del deute extern, que ofega les finances públiques”, afegeix.
Un 80% de la ciutadania creu que el país va “en la direcció equivocada”, una xifra estable tot i els canvis de govern
El resultat de la cronificació de totes aquestes crisis és el desencant de la majoria de la població. Un 80% de la ciutadania diu que el país va “en la direcció equivocada”, una xifra que es manté força estable tot i els canvis de govern que se succeeixen –una desena des de 2011. Bona part de la població es troba sumida en la desesperança, el fatalisme i l’apatia. De fet, totes les protestes que esclaten de forma cíclica, siguin les nocturnes o les diürnes, només atreuen centenars de persones, res a veure amb les masses que es van mobilitzar per foragitar el dictador.
Davant d’aquest escenari, la nostàlgia envers l’era Ben Ali cotitza a l’alça, impulsant en les enquestes Abir Moussi, líder del PDL i exsecretària general del partit únic durant la dictadura. Entre les principals formacions, el PDL és l’únic que fa una defensa desacomplexada del difunt dictador, recorrent sovint –com Trump– a les mentides sense vergonya, i que no ha tocat poder en el període postrevolucionari. En cas que guanyin les pròximes eleccions, resistiran les tendres estructures democràtiques del país l’assalt del populisme benalista?
