La llum verda a l’acord de lliure comerç entre la UE i el Mercosur ha reactivat les protestes de la pagesia catalana. Amb la integració comercial, els productors europeus de ramaderia, sucre, arròs, lactis i taronges, entre d’altres, hauran de competir amb productes del Mercosur produïts a costos més baixos, que s’expliquen per una productivitat més alta, uns estàndards mediambientals i de benestar animal més laxos i retribucions inferiors a la força de treball. Per als països llatinoamericans, l’acord implicarà un aprofundiment en el comerç desigual, reforçant una especialització productiva major en l’exportació de productes agraris de baix cost i augmentant la dependència dels productes industrials europeus.
Les conseqüències que tindrà l’acord sobre el sector agrari europeu poden ser dràstiques i moltes explotacions, que ja lluiten per sobreviure, corren risc de desaparèixer. Aquesta estocada arriba després d’un llarg declivi de l’agricultura, en termes de PIB i de força de treball, amb una reducció progressiva del nombre d’empreses i una pressió perquè siguin més grans i més tecnificades per a ser rendibles. Catalunya ha perdut bona part de la pagesia i, alhora, la força de treball assalariada –de la qual se’n parla molt poc– està sotmesa a les pitjors condicions laborals i les retribucions més baixes de l’economia.
Les conseqüències de l’acord sobre el sector agrari europeu poden ser dràstiques i moltes explotacions, que ja lluiten per sobreviure, corren risc de desaparèixer
Aquest procés no és conjuntural sinó que respon a una transformació profunda del sistema agroalimentari mundial. En les últimes dècades, la mercantilització i globalització de l’agricultura han estat els vectors de la política agrària del que s’ha anomenat tercer règim agroalimentari. Aquesta etapa ha comportat un impuls dels beneficis de les grans multinacionals agroindustrials, però ja mostra símptomes d’esgotament. Per alguns analistes, el moment actual és una mena de parèntesi entre dos règims agroalimentaris: les tendències actuals poden consolidar-se o ser només transitòries.
No sabem com serà l’agricultura del futur, ni tampoc podem comprendre plenament quines són les motivacions que tenen els governs, però el que podem observar és que els diferents blocs econòmics s’estan allunyant del lliure mercat i han engegat polítiques intervencionistes. La Xina ha nacionalitzat empreses de diferents parts de la cadena productiva agroindustrial, ha comprat terres i està protegint els camperols; els Estats Units han posat aranzels i algunes sancions; i Rússia ha potenciat la seva producció de cereals per a guanyar influència geopolítica.
Com és habitual, la Comissió Europea ha escoltat les multinacionals, obviant els interessos de la població i evitant els debats polítics en els estats
En aquesta etapa de canvis que reconfiguraran no només l’agricultura mundial sinó totes les economies, Europa què fa? En contra de la retòrica dels informes que parlen de seguretat alimentària, diversificació, justícia i medi ambient, la Unió Europea sembla decidida a fer desaparèixer el seu sector agrari. Com és habitual, la Comissió Europea ha escoltat les multinacionals, obviant els interessos de la població i evitant els debats polítics en els estats, fent un acord de lliure comerç amb el Mercosur. A més a més, la Política Agrària Comuna (PAC) que es prepara per al 2028 podria empitjorar encara més la situació de la pagesia, ja que es proposa modificar els ajuts i reduir-ne els imports.
L’agricultura haurà de fer front a desafiaments importants. La seguretat en l’abastament d’aliments a la població pren importància després que la globalització hagi posat en evidència una gran vulnerabilitat, tant en països importadors com exportadors d’aliments. Per exemple, la fragilitat de l’especialització productiva s’ha vist en el sector del porcí català. També cal anticipar reptes com la reducció de la productivitat per la pèrdua de fertilitat del sòl i per la necessitat que les activitats agràries tinguin un baix impacte ambiental, que es traduirà en uns preus alimentaris més alts.
L’alimentació no pot quedar en mans del mercat ni convertir-se en una arma geopolítica
Necessitem una pagesia que produeixi aliments per a tota població, que les persones que treballen el camp tinguin unes remuneracions justes i que la producció respectin els ecosistemes i els límits del planeta. Això només serà possible canviant les lògiques actuals, construint circuits curts de producció i consum guiats per criteris de sobirania alimentària i no pel benefici privat. No es pot apostar pel lliure comerç i després posar pedaços per intentar protegir la pagesia. L’alimentació no pot quedar en mans del mercat ni convertir-se en una arma geopolítica.
