Nadima viu en un petit pis davant de l’antic Hospital Gaza, a l’interior del camp de refugiades palestines de Shatila, al sud de Beirut, la capital del Líban. Ara fa un any, i durant seixanta-sis nits, ella i la seva família no van poder dormir a causa de l’estrèpit de les bombes llançades per l’aviació israeliana als barris del sud de Beirut. “Quan va començar la guerra, vaig reunir tota la meva família en aquesta habitació i gairebé no vam sortir durant dos mesos… Crèiem que era el lloc més segur”.
El 17 de setembre de 2024, Israel va fer esclatar més de 4.000 dispositius cercapersones que utilitzaven combatents i civils de Hezbollah, matant 42 persones i ferint-ne més de 3.000. A les 15.20 hores d’aquell dimarts, milers d’aparells van començar a sonar simultàniament a mercats, hospitals i carrers de tot el Líban. La pantalla es va enfosquir sobtadament, de manera que quan moltes persones es van apropar l’aparell als ulls per veure el missatge que hi apareixia, es van produir les detonacions.
Una setmana més tard, l’1 d’octubre, les tropes israelianes van iniciar una invasió terrestre del Líban per sisena vegada en cinquanta anys. Després de 66 dies d’una agressió que va provocar més de 4.000 morts (316 de les quals, infants) i va deixar 16.000 persones ferides, el 27 de novembre de 2024, amb el beneplàcit de Hezbollah, l’organització xiïta amb un braç armat greument debilitat a causa de les nombroses pèrdues humanes i materials, l’Estat libanès va acordar un alto el foc amb Israel.
“Durant dos mesos no vam poder dormir ni una sola nit. El soroll de les bombes era constant i insofrible”, explica Abed, treballador de l’entitat Beit Aftal Assomoud, que treballa i resideix al camp de refugiades palestines de Burj al-Barajneh, situat a pocs metres d’un dels barris de majoria xiïta del sud de Beirut.
Una ferida que cou com mai
“Va ser en aquest carrer, la via principal de Shatila, on vaig veure els primers cossos després de la massacre”. Maryam, treballadora social i refugiada palestina al camp de refugiades Shatila, és supervivent de la matança que va tenir lloc en aquest assentament i en el Sabra, perpetrada entre el 15 i el 18 de setembre de 1982. Durant aquells dies, unes 3.000 persones van ser assassinades cruelment per les Falanges Cristianes Libaneses, sota la supervisió i la coordinació de les tropes israelianes, que havien envaït el país en el context de la guerra civil libanesa.
Aquest acte de genocidi, tal com el va qualificar l’Assemblea General de les Nacions Unides, es va produir durant l’aplicació d’un alto el foc, patrocinat per les potències occidentals, i acordat entre l’Organització d’Alliberament de Palestina (OAP) i les forces armades israelianes. L’acord establia que, a canvi de l’expulsió a Tunísia dels milicians de la resistència palestina, Israel es comprometia a garantir la seguretat de les persones que vivien als camps de refugiades al sud del Líban. Quaranta-tres anys més tard, l’Estat libanès es troba en un atzucac que presenta inquietants similituds amb el context en el qual es van perpetrar les massacres de fa 44 anys.
El 5 de desembre de 2024, el Consell de Ministres del nou govern libanès va presentar el pla de desarmament de la resistència, impulsat per Israel i els Estats Units com a part de l’alto el foc signat el novembre de 2024. L’acord exigia a l’executiu que faci desarmar la resistència libanesa i que l’exèrcit confisqui totes les armes de les faccions palestines als camps de refugiades, així com les que estan en mans de Hezbollah, abans de desembre.
Els incompliments d’Israel
El desarmament és matèria de debat a totes les converses polítiques al Líban i la qüestió principal de l’agenda de mitjans locals i internacionals. Per una banda, el govern compta amb l’aprovació –i la pressió per implementar-lo– dels Estats Units i d’Israel, així com amb el suport de l’Autoritat Nacional Palestina i l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP) que, d’acord amb la seva estratègia de debilitar les faccions de la resistència i el seu contrapoder, també han demanat l’entrega d’armes per part de tots els grups que conviuen als camps.
Tot i això, una part important de la societat libanesa rebutja aquest pla, atès que considera que podria comprometre la capacitat defensiva del país. Segons una enquesta del Centre Consultiu d’Estudis i Documentació del Líban, elaborada a finals d’agost, el 58 % de les enquestades s’oposava al fet que Hezbollah entregués les armes sense una estratègia defensiva prèviament definida, mentre que el 71 % creia que l’exèrcit libanès no té capacitat per defensar el país davant d’un atac israelià.
Tampoc hi ha consens dins la mateixa OAP sobre la qüestió del desarmament. El representant del Front Popular per l’Alliberament de Palestina al Líban, Marwan Ali (demana ser identificat amb un nom fictici), afirma que no entén “per què s’ha de trencar el pacte que les faccions palestines mantenen des de 1969, on s’estableix que són aquestes les responsables de la seguretat interna dels camps” I afegeix: “A fora no hi tenim cap arma, i l’armament pesant que teníem el vam entregar a Hezbollah durant la guerra”.
Des de Hezbollah es considera que no hi ha garanties de seguretat per entregar les armes sense acordar abans una estratègia de defensa conjunta amb l’exèrcit libanès
El partit-milícia xiïta, per la seva banda, manté una posició clara i contundent. Les seves autoritats asseguren que han complert l’acord d’alto el foc, mentre que Israel ha violat tots els punts pactats. En aquest context, consideren que no hi ha garanties de seguretat per entregar les armes sense haver acordat prèviament una estratègia de defensa conjunta amb l’exèrcit libanès.
“Després del cessament d’hostilitats, l’exèrcit d’Israel ha causat més destrucció que durant la guerra”, denuncia el diputat i portaveu de Hezbollah, Ibrahim al-Moussawi. “Més de 300 persones han estat assassinades i més de 600 han resultat ferides després de l’alto el foc. A més, tota la zona propera a la frontera ha estat completament arrasada per les forces israelianes”, rebla.
Al seu torn, Amnistia Internacional també s’ha pronunciat sobre la destrucció d’infraestructures al sud del Líban, a la qual es refereix Al-Moussawi. En un informe publicat el 26 d’agost, l’organització demanava investigar la destrucció deliberada de béns civils i terres per part d’Israel com a possible crim de guerra. Segons el document de l’organització de defensa dels drets humans, més de 10.000 infraestructures –entre les quals, carreteres, hospitals i escoles— van resultar greument danyades o destruïdes fins al 26 de gener de 2025, la majoria després de l’entrada en vigor de l’alto el foc.
“Ara volen activar una nova fase de l’acord, tot i no haver respectat ni tan sols la primera. Nosaltres diem que, quan Israel compleixi la primera fase, tal com hem fet nosaltres, estarem disposats a avançar cap al següent pas”, explica Al-Moussawi.
Amb l’aplicació de l’alto el foc a Gaza, les Forces de Defensa d’Israel (IDF) han redirigit els seus esforços de guerra de nou cap al front libanès, fins al punt que el temor a una guerra imminent està més present que mai. Durant el mes d’octubre, l’exèrcit israelià va matar deu persones en només una setmana, però l’atac que més ha indignat l’opinió pública libanesa es va produir el dijous 30 d’octubre a la localitat de Blida, quan les FDI van disparar durant deu minuts contra un l’edifici municipal i van executar amb quatre trets a Ibrahim Salameh, un treballador de l’ajuntament.
Actualment, l’exèrcit israelià continua controlant cinc turons dins del territori libanès, des d’on pot observar els moviments a desenes de quilòmetres. A més, ataca i bombardeja sistemàticament qualsevol mitjà de reconstrucció que s’apropa als pobles propers a la frontera, com excavadores o camions amb material d’obra, entre d’altres. Aquesta estratègia impedeix el retorn de les veïnes a les seves llars, ja que l’objectiu explícit del govern israelià és crear una àrea deshabitada –anomenada “zona d’amortiment”– al territori libanès adjacent a la frontera.
George Abdallah, una veu escoltada
A només vuit quilòmetres de la frontera nord del Líban amb Síria, en un petit poble de tradició cristiana maronita anomenat Kobayat, es troba la llar de George Abdallah, envoltada d’un entorn tranquil i natural que contrasta amb el rebombori caòtic de Beirut i d’altres ciutats del país.
Abdallah, mestre de professió, és considerat el pres que ha passat més anys en un centre penitenciari europeu. Des de la seva joventut –marcada per la guerra civil libanesa i la invasió israeliana de 1978– va estar vinculat a moviments revolucionaris com el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina i, posteriorment, a les Faccions Revolucionàries Armades Libaneses (LARF). L’any 1984, va ser arrestat a París per la seva presumpta implicació en l’assassinat de l’agregat militar dels Estats Units, Charles R. Ray, i del cap de la intel·ligència del Mossad a l’Estat francès, Yacov Bar-Simantov.
El juliol de 2025, després de 41 anys de presó i tretze sol·licituds denegades de llibertat condicional des del 1999, la justícia francesa va decretar la seva llibertat, amb la condició que no tornés a trepitjar el territori de l’hexàgon. Des del pati de casa seva, l’activista propalestí analitza avui la situació a Gaza i al Líban amb la serenor que caracteritzava les seves declaracions davant dels tribunals. “Israel no és només una base militar, no és només un estat colonial. Israel és una prolongació orgànica i profunda de l’occident imperialista”.
Amb una visió internacionalista, el dirigent libanès defensa que la “feixistització” d’Israel és la primera línia d’un procés global que afecta tot el sistema capitalista actual. Posa com a exemple l’auge de formacions com l’AfD a Alemanya, el Reagrupament Nacional francès o Vox a l’Estat espanyol: “La feixistització és un procés global del capitalisme, que per tercera vegada en un segle ens porta a una guerra mundial amb l’augment de la despesa militar”, apunta. “Els combatents àrabs hem d’entendre que el nostre enemic és el capitalisme en si mateix. Adonar-nos que la burgesia àrab –dels Emirats Àrabs Units, de l’Aràbia Saudita, de Bahrain, etcètera– es troba al mateix bàndol que l’entitat sionista i fa costat a aquest genocidi que està succeint davant nostre, de manera que el projecte polític palestí s’ha de reivindicar com una alternativa a aquesta lògica”.
El mirall de Gaza i de Sabra i Shatila
Tot i que moltes analistes occidentals consideren que el Líban és un polvorí a punt d’esclatar, la realitat és que aquest fràgil equilibri s’ha mantingut durant les últimes dècades. Un exemple clar d’aquesta estabilitat relativa és que el sistema polític i social del país continua regint-se pels acords de Taif, els tractats d’alto el foc signats l’any 1989, en el marc de la guerra civil libanesa.
En el 43è aniversari de la matança, el mes de setembre, centenars de persones van sortir als carrers en una manifestació que va culminar al memorial de Shatila, construït sobre la fossa comuna on reposen molts dels cossos de les persones assassinades aquells dies. Com cada any, una delegació internacional formada per desenes d’activistes va viatjar al Líban per recordar la massacre. L’expedició, organitzada per l’associació italiana Per Non Dimenticare Sabra e Shatila i l’entitat local Beit Aftal Assomoud, va visitar les famílies de les víctimes i va participar en els diversos homenatges que es duen a terme als camps de refugiats d’arreu del país.
Malgrat les profundes diferències socials, econòmiques i religioses que travessen la societat libanesa, el record d’aquella massacre i el genocidi que s’està cometent a Palestina actuen com a punt de trobada i mobilització per al conjunt de la ciutadania.
