El concepte del bosc d’aliments és ben senzill: a partir d’un disseny ben equilibrat, es planta un conjunt d’arbres i arbustos comestibles i es deixa que la natura es vagi desenvolupant. Al cap d’uns anys ja es pot fer la primera collita, i alhora es regenera el subsol, fixant-hi diòxid de carboni. També es crea un hàbitat per a la fauna local, que ajuda a mantenir l’ecosistema boscós. El seu rendiment elevat fa que aquest model agrícola guanyi adeptes arreu del món. En certa manera, el bosc d’aliments ens torna al temps on la humanitat vivia lligada a la recol·lecció.
“Un bosc d’aliments és l’oposat d’un monocultiu”, expliquen Gisela Mir i Mark Biffen, de Phoenicurus, una petita escola de formació en permacultura. Van començar un projecte pioner de bosc d’aliments a la seva finca de Cardedeu (el Vallès Oriental) amb unes 300 espècies, sobretot amb l’interès d’entendre com pot funcionar aquest sistema productiu en el clima mediterrani. Hi tenen una gran varietat d’arbres fruiters (ginjolers, pistatxos, a més de pomes i peres), arbustos (gerds, groselles, cireres d’arboç) i plantes baixes que tenen fulles, arrels o flors comestibles. També recuperen espècies i varietats antigues, i proven si aquests s’adapten al clima local.
Apte per al clima mediterrani
El bosc d’aliments imita les estructures i el funcionament d’una boscúria natural, crea un ecosistema que se sustenta sol i dona cada any grans quantitats de fruits sense que algú hagi de regar, o afegir fems o pesticides. Qui observa un bosc natural pot distingir diferents capes verticals: a dalt de tot hi ha l’estrat arbori, a sota l’estrat arbustiu, i després les herbes, el rastrer, i el subsol. Per crear un bosc d’aliments, cal integrar les mateixes capes verticals en un disseny, seleccionant sobretot aquelles varietats que donen molts aliments. “Abans de plantar, cal saber les necessitats que tenen les diferents espècies, per exemple si volen llum, ombra o humitat”, explica Mir.
“Un bosc d’aliments és l’oposat d’un monocultiu”, expliquen Gisela Mir i Mark Biffen, de Phoenicurus, a Cardedeu
No és suficient pensar només en les espècies comestibles. Cal tenir en compte tot l’ecosistema. “S’ha de preveure arbustos com la ginesta, que és fixadora de nitrogen i mantén la fertilitat del sistema, o plantes que atreuen insectes pol·linitzadors, o també d’altres que ajuden a la regulació de plagues”, continua la formadora en permacultura. “És complex combinar-ho tot, i sempre hi ha espècies que s’adapten millor al clima i la terra que altres”. Tot i aquests reptes que fan que l’inici i els primers anys del bosc puguin generar entrebancs, els avantatges són múltiples.
El bosc d’aliments sap integrar l’agricultura amb la natura. Els arbres són capturadors de diòxid de carboni. Treuen minerals de la profunditat de la terra i a través de les fulles els deixen caure a terra per a alimentar altres plantes. Gràcies a l’aliança entre les seves arrels i els fongs regeneren un substrat ple de vida microscòpica. El bosc d’aliments proveeix estabilitat en un clima cada vegada més calent: acumula aigua, dona ombra i protegeix contra l’efecte erosiu del vent, fa augmentar la biodiversitat i evita plagues. Un cop feta la plantació i passada la fase del creixement inicial, el sistema no necessita un manteniment intensiu, el que fa que el rendiment sigui molt elevat.
Tornar a la diversitat
Mark Biffen emfasitza que el bosc d’aliments “imita els sistemes naturals, i busca la diversitat i la interconnectivitat”, mentre que el monocultiu “mata totes les altres espècies per crear un sistema que és poc equilibrat, i que requereix moltes intervencions com adobs o pesticides per intentar mantenir en funcionament aquest sistema”. Tot i això, matisa que dins de l’agricultura industrialitzada creix l’acceptació que “no cal intervenir tant, ni controlar-ho tot, i que la natura sola ja crea un equilibri”.
“Els enginyers agrònoms parlen ara de ‘complexitzar l’ecosistema’; és a dir, que s’ha d’introduir més diversitat de plantes”, aclareix Gisela Mir. “Aquesta diversificació atrau insectes –necessaris per a la pol·linització dels arbres–, ocells, i depredadors que mantenen tot en equilibri i eviten plagues”. Apunten que dues generacions enrere, aquesta filosofia era una obvietat, ja que a les granges familiars es mantenia a la vegada un hort, un porc i uns fruiters. “La tendència ha estat d’especialització, mecanització i simplificació, però ara hem de tornar a la diversitat, tant per raons ambientals com econòmiques”, diuen els membres de Phoenicurus.
Es poden integrar elements del model de bosc d’aliments en la producció agrícola industrialitzada, com fa el model francès
La bona notícia és que es poden fer molts passos petits i integrar elements del model de bosc d’aliments en la producció agrícola industrialitzada. El model francès, per exemple, afegeix als camps de cereals o farratge línies d’arbres, com nogueres o arbres per a fusta, i així les productores mantenen el cereal com a cultiu a curt termini, i obtenen amb l’arbori un segon cultiu més en el llarg termini. Mir argumenta que aquests petits canvis són més fàcils d’implementar, de la mateixa manera que les bandes florals al voltant del camp, o les tanques d’arbustos.
Viabilitat econòmica
Ara bé, les agricultores que vulguin crear un bosc d’aliments amb un grau elevat de diversitat, (per exemple amb més de cinquanta espècies), quines opcions tenen per a comercialitzar la seva producció? “Per poder serialitzar o mecanitzar la collita, s’hi ha de pensar quan es fa el disseny del bosc” considera en Biffen, i “la venda de quantitats més petites de cada cultiu requereix una comercialització adaptada”. Això explica que la gran majoria de projectes, sobretot actius al nord d’Europa, necessiten altres fonts d’ingressos, i combinen la venda a petita escala amb projectes de formació i de lloguer de l’espai per a altres activitats. Als Països Baixos existeix una prova pilot d’un bosc d’aliments de vint hectàrees, Ketelbroek, que rep ajuda pública, i que pretén avaluar les possibilitats d’una explotació comercial a una escala major. El projecte Picasso és un altre exemple en l’àmbit europeu. És un bosc d’aliments situat a Parma nascut l’any 2012 i que és pioner a Itàlia.
A Catalunya, els projectes de boscos d’aliments es poden comptar amb els dits d’una mà, i són molt petits. A Mataró (el Maresme), l’associació Yaku està a punt de crear-ne un com a espai per sensibilitzar sobre l’ecologisme. Les fundadores de Yaku compten amb l’interès de l’ajuntament, que estaria disposat a cedir terrenys de bosc abandonats. L’interès creixent per desenvolupar alternatives resilients al canvi climàtic fa pensar que s’impulsaran noves iniciatives durant els anys vinents.
