La crisi migratòria europea no cessa. El 2016 el missatge d’Angela Merkel i la cúpula de la política europea anunciava un tancament de fronteres que només seria el pròleg de tota una trama que ha vingut després. Els nous Pactes Europeus de Migració i Asil, els milers de devolucions en calent, la vulneració de tota classe de drets humans i els interessos econòmics han marcat el ritme d’actuació fins avui.
Fa pocs dies, el telenotícies, entremig de les portades sobre la COVID-19, tornava a posar el focus en Síria. Ara ja fa deu anys que la guerra continua. Ara, ser refugiada és més difícil que fa deu anys.
A Europa, els camps de persones refugiades fa temps que són una realitat, una realitat incòmoda a la qual ningú –ni institucions ni el discurs públic– vol fer front. En canvi, per a molts ha estat motiu d’enriquiment o de benefici polític. Grècia n’és l’epicentre. Des del principi, la UE ni ha ajudat a millorar les condicions dins el país ni ha compartit responsabilitats en l’àmbit migratori. D’aquesta manera, els camps s’han anat omplint i, en conseqüència, han anat empitjorant les condicions de sanitat i dignitat de les seves residents. Samos, Quios i Lesbos, totes tres ubicades al mar Egeu, han estat les illes que s’han endut gran part del pastís. Ja fa un parell d’anys que el govern conservador grec va proposar un pla per tancar els seus tres camps principals –Vathy, Vial i Mória, ara Karà Tepé– i substituir-los per centres tancats, amb l’excusa d’acabar amb l’amuntegament i la manca d’higiene. Però l’objectiu real, i cada vegada més clar, és bloquejar els corrents migratoris.
Des del principi, la UE ni ha ajudat a millorar les condicions dins el país ni ha compartit responsabilitats en l’àmbit migratori
En l’actualitat, el Ministeri de Migració i Asil, encapçalat per Notis Mitarachi, ha anunciat l’entrada en vigor i el compliment de la llei 4686/2020 per tal d’aturar els fluxos migratoris i “descongestionar” les illes. La intenció d’aquesta llei és crear estructures tancades amb un nombre de residents predeterminat, on es realitzaran tots els tràmits de recepció, identificació i registre de les sol·licituds d’asil. És a dir, s’agilitzaran els tràmits i tothom a qui se li denegui la sol·licitud, serà deportat. A més, i en virtut del que diu la llei, el temps d’apel·lació després d’una resposta negativa es reduirà. “La mesura hauria d’enviar un missatge clar a qui es planteja venir al país il·legalment quan no té dret a l’asil” ha dit el portaveu del Govern, Stelios Petsas.
Segons l’activista en drets humans i membre de WISH (Women in Solidarity House) a Lesbos, Inés Marco, el pla és crear un model més invisible i impedir l’accés de qualsevol organització, reforçant així l’hermetisme d’aquests centres. Això ja ha començat, “volen un camp tancat, una presó, un model CIE, amb capacitat per a 5.000 persones”, ha declarat Marco.
Pel que fa a la realitat dels camps a la península, també hi ha canvis. A Nea Kavala, camp vora la frontera de Macedònia, les grans carpes han estat destruïdes i ha començat la construcció d’un nou centre “a cop de martell, sense tenir en compte les famílies que vivien allà”, ha expressat l’Àlex Martos, un jove voluntari de l’organització Drop in the Ocean. “En un inici els residents es van cabrejar perquè van començar a posar més persones per habitació de les que havien dit. Es va fer una mani en contra i tot, però ara ja no s’escolta res. La gent ho ha acceptat, suposo”, ha recordat l’Àlex.
La intenció de la llei grega és crear estructures tancades amb un nombre de residents predeterminat, on es realitzaran tots els tràmits de recepció, identificació i registre de les sol·licituds d’asil
Tot apunta que el model de camps per a persones refugiades a Grècia tal com el coneixem desapareixerà. A priori, es pot llegir com una victòria en la batalla per la dignitat de les persones que busquen asil a Europa. Tot i això, aquest nou plantejament cada vegada s’assimila més al que hi ha a l’Estat espanyol, on no existeixen camps de refugiats, però abunden els amuntegaments en barraques de temporers, la pressió psicològica dels CIE i les devolucions en calent.
Si ens fixem en les Canàries, podem veure un antecedent directe a les illes de l’Egeu: arribada de milers de persones; improvisació de camps temporals i reubicació en “hotels turístics”; bloqueig peninsular; i en última instància, deportacions.
Així, aquest gener, milers de persones es van aglomerar al port d’Arguineguín, dormint a la intempèrie, a causa de la incapacitat –o manca de voluntat– de traslladar-les amb agilitat. La creació de campaments provisionals ha estat tan sols una cronificació de la manca de voluntat per gestionar la crisi migratòria i amb la reobertura dels CIE –molts dels quals van romandre inoperatius durant el confinament per la COVID-19– es tanca del tot la porta a crear espais d’acollida reals i, sobretot, a lluitar conjuntament per una política de distribució territorial d’aquestes persones.
Tant el model grec com l’espanyol semblen alinear-se a la perfecció amb el que es pot llegir entre línies si es desglossa el nou Pacte Europeu de Migració i Asil, presentat per la Comissió Europea el setembre de 2020. Els objectius principals són: contribuir econòmicament a facilitar el retorn de les persones migrants, externalitzar fronteres, reforçar el cos operatiu de Frontex amb 10.000 efectius i promoure la captació de talents, el qual imposa una visió utilitarista en l’aprovació de sol·licituds.
Les promeses segueixen sense complir-se i el model de migració europeu evoluciona cada vegada més cap al proteccionisme nacional i la manca de solidaritat
El 2020, a l’Estat espanyol, el nombre de persones reassentades a la península ha estat de 343, en enfront del compromís de 1.200, nombre que s’allunya en excés del 33% de mitjana europea de reconeixements d’asil. Les promeses segueixen sense complir-se i el model de migració europeu evoluciona cada vegada més cap al proteccionisme nacional i la manca de solidaritat. Entremig de nous pactes i lleis per escombrar la gent migrant d’Europa, ningú sembla recordar que la causa dels conflictes que motiven aquestes persones a abandonar la seva terra, família i amistats es troba en l’existència d’un ordre global nord-sud en el qual Europa juga un paper protagonista com a agent opressor.
No sabem del cert quin serà el futur que es reserva als camps, ni a les persones que en ells hi viuen i que continuen arribant cada dia a Europa a la recerca d’asil. El proper entramat legal que justifiqui polítiques exclusives i racistes serà part d’un nou capítol d’aquesta crisi que s’ha dit dels refugiats, però que és d’Europa. Nosaltres seguirem exigint polítiques que posin la dignitat i la vida de les persones al centre i que construeixin de forma coordinada un sistema d’asil organitzat i eficient. No volem més capítols, sinó un bon final.
