Quatre persones que parlen francés fumen un cigarret enfront de la “Fábrica del hielo”, un antic edifici que proveïa glaç als pescadors i que, d’uns anys ençà, s’ha convertit en un de tants llocs d’oci del Cabanyal, a València. Al seu costat, queda una pintada groguenca que pareix voler resistir a la gentrificació i al temps: “CSO” i una “A” encerclada. Allí estava el CSOA Pepika la Pilona (centre social okupat i autogestionat), antiga drassana, ocupada des del 1998 fins al 2006. És un dels espais que formen part dels itineraris del llibre Rutes per la València anarquista (El Punt – Espai de lliure aprenentatge, 2021), una publicació sobre els llocs emblemàtics del món llibertari al cap i casal, on es poden trobar dotze recorreguts proposats i més de 250 llocs referenciats, dos centenars d’imatges i un cançoner.
L’obra està concebuda com un conjunt de rutes a través de la memòria històrica de la ciutat, des dels orígens del moviment anarquista en la península Ibèrica, marcat per la visita de Giuseppe Fanelli, enviat de Bakunin, el 1868, fins als espais de referència del moviment okupa i alternatiu de les últimes dècades del segle XX. Un repàs a la memòria més recent de la ciutat que trenca amb el discurs hegemònic que presenta el poder: “Quan mor Franco ja hi havia el moviment anarquista que, durant tota la dictadura, en l’exili o la clandestinitat, havia continuat lluitant”. Explica Francisco Collado, editor literari i coordinador del projecte.
Amb l’arribada de l’anomenada Transició, als anys setanta, el món llibertari ressorgeix, i els grans espais referents de l’anarquisme –organitzacions com la Confederació Nacional del Treball (CNT) la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), les Joventuts Llibertàries (JJLL) o Dones Lliures– es van recompondre. L’any 1977 hi ha grans mítings –a la muntanya de Montjuïc de Barcelona, coincidint amb les Jornades llibertàries, i a València a la plaça de bous– amb la reaparició d’històriques figures del moviment, com és el cas de Frederica Montseny, moltes d’elles vingudes des de l’exili.
Als principis dels anys huitanta, al País Valencià hi va haver una eclosió d’aquesta manera de reflectir el món, des d’una perspectiva “antisistema”
Als anys huitanta, seguint la tradició anarquista clàssica, naixen nombrosos ateneus llibertaris, com ara l’Ateneu Llibertari de Marxalenes, l’Ateneu Llibertari Cabanyal (Progrés), l’Ateneu Llibertari Botànic Centre, l’Ateneu Llibertari Llibertat –local de CNT-AIT, al carrer Sant Martí, on també s’ubicava Radio Libertaria– o l’Ateneu Llibertari Al Margen; aquest últim encara actiu al número 3 del carrer de Palma. Cal destacar també el sorgiment d’altres vessants de l’anarquisme, com és l’antimilitarisme –representat pel Moviment d’Objecció de Consciència (MOC) i el Kol·lectiu Autònom Anti-Militarista–, l’ecologisme –representat pel Grup Ecologista Llibertari (GEL)–, i l’anticarcerari amb les preses del Col·lectiu de Presos en Lluita (COPEL) com a protagonistes.
Kasals populars i ràdios lliures
El llibre sobre les rutes no és un cas aïllat, encara que la recuperació de la memòria històrica del moviment llibertari en els anys que van des de la mort del dictador Franco fins als noranta del segle passat és prou difusa al País Valencià. Al començament del 2021 es va publicar el llibre de l’historiador Vicent Bellver, Hilos Rojinegros. El movimiento libertario en Valencia en el posfranquismo (c. 1968-c. 1990). Com afirma el seu autor, “hi ha diferents moments en què s’intenta recuperar aquesta part de la història, no només del món llibertari, sinó també de tot el moviment extraparlamentari a l’Estat espanyol”.
El primer intent, segons Bellver, és després del 1989, amb la caiguda del mur de Berlín i del model de socialisme real, i la segona en els últims anys de la dècada del 2000, quan van aparéixer tota una sèrie de treballs, congressos i investigacions sobre la qüestió. “Aquest interés està molt lligat a la crisi de les idees polítiques del començament del segle”, Recalca Bellver. Molta gent comença aleshores a interessar-se pels anys de la Transició, en els quals va haver-hi una sèrie de manifestacions radicals i invisibles: ocupacions de fàbriques, importants vagues i nombroses experiències d’autogestió.
En el llibre de Bellver s’aborda la trajectòria del moviment llibertari en l’últim terç del segle XX. Centrat en la ciutat de València, recull els testimonis de més de quaranta persones que van viure aquells anys, des de les relacions que van tenir amb el moviment anarquista dels anys trenta fins al boom llibertari dels anys immediatament posteriors a la mort de Franco quan, ràpidament, després de diverses campanyes criminalitzadores, passà a estar compost per organitzacions dividides i col·lectius “marginals”.
Com afirma el seu Vicent Bellver, “hi ha diferents moments en què s’intenta recuperar aquesta part de la història, no només del món llibertari, sinó també de tot el moviment extraparlamentari a l’Estat espanyol”
L’autor tanca el llibre amb les experiències dels ateneus, les ràdios lliures –com és el cas de Radio Libertaria, Ràdio Klara i Ràdio Malva; les dues últimes encara actives– i l’incipient moviment okupa dels anys noranta, amb el rerefons de la desindustrialització, l’atur juvenil disparat o les mobilitzacions estudiantils. Precisament, en aquesta dècada comencen a desenvolupar-se els primers centres socials autogestionats. Amb l’okupació del Kasal Popular de Palma (carrer de Palma, 5) es constitueix una assemblea d’okupació a escala de ciutat. Arran d’aquest fet se succeeixen altres okupacions, com són els Kasals Populars de Llíria (carrer de Llíria, 3-5) i de Flora (Flora, 6); i totes tres publicaran el fanzine Quinkalla. A les esmentades se sumaria el Kasal Popular de la Malva-rosa (avinguda de la Malvarrosa, 76), que tindrà una publicació pròpia: Subterraneo 76. Hi va haver altres experiències similars –que van haver de fer front a la repressió, als muntatges policials i als atemptats feixistes–, moltes ja desaparegudes, però que no s’esborraran de la memòria gràcies a obres com Hilos Rojinegros i Rutes per la València Anarquista.
Dels murs al museu
El mes de febrer de 2020 l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) va inaugurar l’exposició Contracultura: utopia, resistència i provocació a València, una mostra que intimava amb la visibilització de la producció cultural que es construïa al marge dels discursos i imaginaris oficials del moment. L’exposició pretenia mostrar aquesta manera d’estar i de relacionar-se amb el món, més enllà de partits polítics i institucions. Fragments d’història i revolta, d’aquell relat contrahegemònic mai present als mitjans de comunicació oficials.
Al principis dels anys huitanta hi va haver una eclosió d’aquesta manera de reflectir el món, des d’una perspectiva “antisistema”, ja que el renaixement del moviment llibertari va coincidir amb els anys de la psicodèlia, del punk i dels fanzins. “Ara, quan pensem en la cultura, pensem en cultures molt comercials i amb una necessitat de suport econòmic. En aquells anys no va ser el cas. Va ser una cultura voluntarista, de gent que s’ajuntava per a fer coses”, assenyala Alberto Mira, comissari de l’exposició. I afig que, “si mirem els fanzins de l’exposició, sorprén la sofisticació d’aquests, tenint en compte els mitjans i recursos que tenien, molt limitats i escassos”.
Mira, a més, relata com, ja a finals del segle passat, amb l’entrada del PP de Rita Barberà al consistori, es va dur a terme una operació de blanqueig d’aquestes lluites, seguint la dinàmica d’apropiació de la dreta de tota mena d’estructura cultural al País Valencià. Segons detalla el comissari, “s’intentà silenciar tota l’ebullició dels anys huitanta i proposar un nou model de valencianisme llunyà del que havia estat present fins aquell moment”.
Segons detalla el comissari, “s’intentà silenciar tota l’ebullició dels anys huitanta i proposar un nou model de valencianisme llunyà del que havia estat present fins aquell moment”
De la col·lecció aplegada a l’exposició, i en relació amb el món llibertari, Mira destaca els llibrets de la Falla King Kong, el material del Partido Anacoreta Revolucionario Reconstituido Universalmente Salido (P.A.R.R.Ú.S.) i les pintades als murs de la ciutat, algunes de les quals encara es conserven. Considera que aquestes últimes plantegen el següent dilema: “Volem una ciutat on les parets expressen allò que no apareix als mitjans de comunicació –una presència als carrers de la veu del poble– o volem una ciutat per a turistes, neta i respectable?”. I conclou que “es poden utilitzar la cultura de pintades per explicar perfectament la història de la Transició al País Valencià. Era la manera barata i efectiva d’expressar-se, de fer visible el discurs contrahegemònic”.
La conservació del material que va estar present a l’exposició es deu en gran manera al treball de col·lectius com El Punt – Espai de lliure aprenentatge; que des de fa quasi cinc anys compila i organitza tot allò que s’ha fet per part del moviment llibertari a València. Com explica Collado, qui hi participa activament: “L’origen i raó de ser d’El Punt, com també del Centre de Documentació Antagonista i altres espais similars, és el fet de conservar la documentació per mostrar que altres persones, col·lectius i moviments, des del punt de vista contrahegemònic, continuen lluitant i creant el propi relat”.
Recollint i sembrant nous horitzons
La necessitat de no perdre la memòria col·lectiva del món llibertari ha estat sempre present entre les militants dels diversos col·lectius i assemblees anarquistes de la ciutat. A les publicacions abans esmentades hi podem afegir Blanco, B.I.C.I.C.L.E.T.A.–que va començar a Madrid per a després passar a publicar-se a València–, La Veu Rebel–publicada per Radio Libertaria–, Si Volem Alternatives –vinculada al moviment ecologista i antimilitarista–, Fragua Social–capçalera històrica de l’anarcosindicalisme, refundada als anys huitanta–, la revista homònima de l’Ateneu Al Margen –la qual encara es publica quadrimestralment– i d’altres no estrictament anarquistes com el butlletí La Mestissa de l’Assemblea antifeixista, El Paliacate de l’Assemblea de Solidaritat amb els Pobles de Mèxic, el butlletí del col·lectiu antirrepressiu conegut com a Tiraxines i altres publicacions autònomes com Barrios, Premsa Llibertàriai Mundo destructivo. Com a complement, des dels anys 2000, podem trobar algunes publicacions a les xarxes com Cartellera Llibertària i Adoquín.org.
Al treball d’aquestes publicacions cal afegir el de les agències de notícies alternatives –sorgides a la mateixa època– com KAOS a València, ANNA a Catalunya o TASTAS a Euskal Herria, amb la tasca de posar en circulació informació que no eixia als mitjans del poder, alhora que proveïa d’informació als fanzins, les ràdios lliures i altres publicacions. També destacar el paper de la Mostra del Llibre Anarquista, que des de l’any 1998 és un punt de trobada llibertari en el seu espectre més ampli a la ciutat de València.
Avui, una mostra d’aquest sentiment de perpetuar aquesta visió àcrata del món la trobem en el centre social okupat i anarquista (CSOA) l’Horta, on fa uns mesos va nàixer la revista Rizoma. Segons ens expliquen David Vanderh i Marilina Vásquez, dues de les coordinadores de la publicació, aquesta té l’objectiu de deixar constància de les lluites col·lectives del dia a dia mentre no es perd de vista la necessitat de conservar la memòria històrica dels moviments socials.
Així, Rizoma, pretén ser un espai on moltes reivindicacions es visibilitzen conjuntament, perquè el seu relat no s’esborre de la història. Uns dels exemples en els quals es va inspirar va ser la publicació impresa per la ZAD –acrònim de “zona a defensar”– un neologisme utilitzat a l’Estat francés per a designar una forma d’ocupació política, autogestionada i ecologista, la majoria de les vegades a l’aire lliure i destinada a oposar-se a un projecte desenvolupista.
Al número zero, llançat el 27 de maig, es preveu que se sume aquest octubre la seua segona publicació, que correspondrà al número u. Aquesta vegada se centrarà en la gira zapatista, l’Orgull Crític, l’antifeixisme al País Valencià i l’oposició a l’ampliació del port de València, entre altres lluites. “Tenim la il·lusió que la revista tinga molta difusió, ja que pensem que cada grup i persona que escriu en ella deixa una empremta en el món molt important i visibilitzar-la és imprescindible per a generar autoestima col·lectiva”, conclouen Vanderh i Vásquez.
Hi ha qui, a les ruïnes d’un poble arreu del territori, veu una oportunitat econòmica, i d’altres que treuen, d’entre l’oblit, el filet de veu de la memòria que, avui en dia, encara és viu i roman.
