Comença el 2021 amb noves restriccions a l’activitat econòmica a les Illes, a conseqüència de l’augment de casos de COVID-19 i amb el col·lapse del sistema sanitari just a tocar. La situació a les Illes s’extrema i augmenta l’emergència i la tensió social mentre es comença a veure que no hi ha cap garantia, ara mateix, amb relació a la temporada turística vinent, en què es tenen posades les esperances de tantes i tantes persones, a més dels responsables de les institucions que ara mateix estan capejant un temporal sense precedents que s’allarga més del que tots hauríem volgut creure. I de moment, tot i la vacuna (tema a part), no veim la fi.
Sostenir l’stand by que han suposat els ERTO es fa cada cop més difícil, per no dir impossible, amb aquesta dilatació sense fi de la situació pandèmica. Els nervis augmenten per a moltes treballadores i treballadors que, si han cobrat l’ERTO, saben bé que, en acabar, potser no tenen cap altra possibilitat de subsidi i que no els arribarà fins a la pròxima temporada turística, si és que arriba. I això per als que tenien el luxe de tenir un contracte. Però són moltes també les persones fora del mercat laboral regulat que avui ja no poden accedir a cap classe d’ajuda pública més enllà de les articulades pels menjadors socials i altres iniciatives vinculades a un tercer sector social desbordat per la situació d’emergència social: persones –majoritàriament migrants– que treballaven en l’economia submergida en sectors com l’hostaleria, les cures o l’agricultura, o molts altres sectors majoritàriament de serveis, per jornals o hores, i sense cap classe de cobertura, ni dret ni garantia. A unes illes com les nostres, on fa anys que tota la política econòmica pivota sobre el turisme i la construcció, l’explotació, la manca de drets laborals o els contractes fraudulents, ha estat una realitat per a molta gent que intenta sostenir les seves vides aquí, amb algun tipus de feina lligat, directament o indirectament, i encara que sigui de forma molt precària, a aquests dos sectors.
Si no és una crisi sanitària, serà una crisi climàtica, o una crisi financera, o una crisi energètica… però, tal com ens ho hem muntat, és ben probable que el turisme no es pugui tornar a recuperar
Ja sabíem que el turisme, per un motiu o un altre, podia fallar, i ara que ha caigut radicalment, encara són massa els que posen la seva energia en pretendre recuperar-lo posant-se unes enormes clucales que els impedeixen veure la realitat que no volen veure. Una realitat que ens adverteix de la nostra vulnerabilitat i que, si no és una crisi sanitària, serà una crisi climàtica, o una crisi financera, o una crisi energètica… però, tal com ens ho hem muntat, és ben probable que el turisme no es pugui tornar a recuperar de forma sostinguda en el temps als ritmes de bogeria que havia assolit els darrers anys i d’ençà de la crisi de 2008.
És per això que, al marge de la gestió de la crisi sanitària, calia un enfocament per sostenir vides i unes economies mínimes –amb una renda bàsica universal i garantida– i alhora era imprescindible posar molts esforços, recursos humans i materials, coneixement, investigació, imaginació i diàleg a preveure un pla B per a una economia plural i transformadora –com la defineix Ivan Miró– enfocada a les persones. Una economia en la qual els conceptes de producció i valor fossin recuperats i reapropiats per a una nova concepció de l’economia per a la vida. Una economia on les cures, el fet de garantir la reproducció en condicions de dignitat, l’ètica, el bé comú, la resiliència i l’ecologia fossin els principis guia de qualsevol acció política, social i cultural, així com la visió intergeneracional, això és, pensar més enllà de l’ara immediat i a curt termini.
A les consignes de “queremos trabajar” i la petició de dimissions, s’hi varen sumar consignes contra el català, a favor de la unitat d’Espanya i qualque cosa més
Però el temps passa i almenys a casa nostra no s’albira la més mínima intenció política d’obrir aquest nou escenari de possibilitats –l’únic, m’atreviria a dir, si pensam en el llarg termini–, i això ens aboca a una situació social molt delicada. Aquesta mateixa setmana vàrem tenir una mobilització il·legal convocada per una persona del sector de la restauració (ni tan sols cap col·lectiu organitzat) davant de les portes del Parlament balear, en la qual, a les consignes de “queremos trabajar” i la petició de dimissions, s’hi varen sumar consignes contra el català, a favor de la unitat d’Espanya i qualque cosa més. I és que no està en absolut deslligat. Si l’única resposta política –des del punt de vista del futur econòmic, immediat i a futur, al territori– és tenir els dits creuats perquè la cosa passi abans de la pròxima temporada turística i que això ens “salvi” i puguem reprendre els ritmes precovid en un acte de fe suïcida mentre es gestiona la crisi sanitària, la tensió social, la desesperació i, amb ella, l’auge del feixisme, l’odi, el racisme i la violència, és només qüestió de temps.
Feim tard en preveure aquest pla B, però encara seria possible si des de la política es generés un espai en el qual el coneixement de base social de les entitats, persones i col·lectius que treballen des dels diferents sectors, barris i realitats es posés a treballar col·lectivament enfocat cap a polítiques en el marc d’aquesta nova concepció plural i transformadora d’una economia per a la vida. El xoc de l’esclat turístic hi seguiria sent, però almenys s’albiraria un futur possible.
