La vaga com a eina genera un debat que es repeteix cada any des de la primera convocatòria del 8M el 2018. Ni tan sols l’any següent, després de l’èxit del primer pas, sabíem del cert si el moviment tornaria a optar per aquest plantejament. Potser des de fora ningú era conscient del debat intern que es tenia i, com cada any, variaven els arguments en defensa de convocar la vaga.
Intento pensar-hi i no se m’acut cap altra lluita social que debati tant, que es revisi constantment, que sigui tan autocrítica, que treballi realment de baix a dalt, que es qüestioni tantes coses, que tingui en compte si tothom se sent còmode i inclòs en la proposta… I precisament tot això és el que demostra que treballem de forma diferent a la resta, que som conseqüents amb les idees polítiques que tant defensem: allunyades dels plantejaments patriarcals i capitalistes de voler aconseguir un objectiu sense tindre en compte el procés per assolir-lo. Tal com entenc el feminisme que defenso, és precisament aquest canvi de paradigma l’arrel de la força transformadora del moviment. Aquest canvi en la manera de desenvolupar i pensar les coses també s’aplica al concepte de vaga.
La vaga general feminista (VGF) convocada els darrers sis anys no s’ha centrat mai en només aturar la producció als centres de treball. L’objectiu era doble: destacar la lluita de la dona en el món productiu i posar damunt la taula temes que, sovint, queden invisibilitzats quan es pensa només en vagues laborals.
Potser aquest any la vaga ens ajuda a fer entendre millor el sentit més internacionalista d’aquesta lluita i com és d’important poder aturar-ho tot davant la impunitat d’un Estat que està massacrant a un poble sencer
El primer any es volia donar valor i interconnectar l’esfera reproductiva amb la productiva. Altres convocatòries posteriors van servir per posar de manifest les dificultats que tenien algunes dones per secundar un dia de vaga a causa de les seves condicions de precarietat i de càrregues familiars. Una convocatòria en diumenge va servir per visibilitzar que hi ha companyes que continuen treballant quan la resta del món descansa. Una vaga convocada en la postpandèmia va ajudar a assenyalar la feminització del món de les cures. Amb això, el que vull dir és que el potencial de les VGF dels darrers anys ha sigut la victòria discursiva. En un moment en què una de les grans amenaces que ens trobàvem era l’intent de cooptació i de domesticació del relat feminista per part de la institució, vam poder trobar una estratègia per contrarestar aquest atac, utilitzar una eina de classe que mai serà desitjable per al capital. Una eina de classe que apel·lés a la totalitat del subjecte de classe, en desdibuixar el límit estrictament laboral productiu i, a més, obligués a organitzacions polítiques i sindicals a haver d’assumir el discurs i les reivindicacions com a pròpies.
És evident que ens sobren els motius per convocar més VGF, però sempre tenint clar que la vaga és una eina i no una fi com a tal. Potser aquest any la vaga ens ajuda a fer entendre millor el sentit més internacionalista d’aquesta lluita i com és d’important poder aturar-ho tot davant la impunitat d’un Estat que està massacrant a un poble sencer; és un clar exemple de com prioritzem mundialment el capital enfront de la vida.
