Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Un laberint burocràtic per milers de persones

Per a bona part de la ciutadania extracomunitària que arriba a l’Estat espanyol, obtenir la documentació que permet l’accés als drets més bàsics sol comportar un inacabable bucle de requisits i tràmits

/ Victor Serri

La majoria de persones estrangeres que volen regularitzar la seva situació legal a l’Estat espanyol i poder gaudir dels mateixos drets que les seves veïnes, ha de superar una autèntica cursa d’obstacles. Un cop culminat el mateix procés migratori –que en molts casos no s’arriba ni tan sols a completar– cal obtenir el permís de residència per començar a tenir accés als drets bàsics dels quals gaudeix qualsevol persona amb nacionalitat espanyola. Es tracta d’una autorització que concedeix el govern a les persones estrangeres no comunitàries i originàries de fora de l’espai Schengen per residir legalment a l’Estat durant un període superior a noranta dies.

Ana Gómez-Salas, advocada especialista en migracions i col·laboradora del moviment Regularització ja!, no té cap mena de dubte que l’Estat espanyol estableix “un règim diferenciat en funció de la nacionalitat de la persona que legitima la desigualtat i l’exclusió social, no només en les condicions d’accés a drets, sinó en el mateix procediment i les seves garanties, terminis, condicions i possibilitats de reagrupament familiar i exercici d’altres drets”. A grans trets, hi ha dos tipus principals de permisos de residència: el de residència temporal, al qual es pot accedir a partir d’haver residit tres anys a l’Estat espanyol, i el de llarga durada, accessible després de cinc anys amb permisos temporals.

Tots aquests preceptes estan regulats a la llei orgànica 4/2000, sobre drets i llibertats de les persones estrangeres a l’Estat espanyol i la seva integració social, popularment coneguda com a llei d’estrangeria, així com un reglament que desenvolupa la llei i que va ser modificat parcialment mitjançant un reial decret el mes d’agost. Gómez-Salas considera que “el règim d’estrangeria és del tot selectiu segons la força de treball i genera una desprotecció absoluta perquè dificulta accedir a la residència a la vegada que estableix un sistema de persecució i control de la mobilitat durant aquest temps”.

 

La jurista ha treballat en molts casos d’aquest tipus i assegura que el procediment més comú d’accés a la residència són les autoritzacions temporals per circumstàncies excepcionals. Aquesta via permet a persones que es troben a l’Estat espanyol en situació administrativa irregular, obtenir un estatus legal si acrediten arrelament laboral, social, familiar i per a la formació, quatre supòsits pels quals, respectivament, hi ha establerts uns requisits específics en cada cas.


El cercle viciós de l’arrelament

Tant en els supòsits de l’arrelament laboral com el social, s’exigeix demostrar una “relació laboral” d’almenys sis mesos en el primer cas, o un contracte de feina en la segona opció. A més, el reconeixement de l’arrelament laboral implica demostrar una estada de dos anys al territori (tres en el cas del social). Tanmateix, la realitat és que hi ha persones que els aconsegueixen amb fins a deu anys de residència. Per a l’arrelament social, a més, s’exigeix acreditar vincles familiars amb altres persones estrangeres residents o presentar un “informe d’inserció social”, és a dir, que demostri que la demandant està “integrada a la societat”. La norma condiciona l’accés a drets bàsics al requisit d’acreditar els mitjans de vida, aquí comença un cercle viciós: no es troba feina perquè no es disposa de permís de treball, i com que no es pot acreditar cap activitat laboral no es pot accedir al permís de residència. “Si bé amb la recent reforma del reglament d’estrangeria s’han flexibilitzat els requisits del contracte de treball, encara és difícil aconseguir una feina amb les condicions que demana la llei d’estrangeria”, explica Gómez-Salas a la Directa.

Per Ana Gómez-Salas, advocada i col·laboradora de Regularització ja!, el tràmit per obtenir la residència a l’Estat “legitima la desigualtat social”

Aquestes circumstàncies contrasten amb el procediment per obtenir les anomenades golden visa, que se sol obtenir mitjançant un tràmit que té una durada mitjana de vint dies, perquè, en el cas dels permisos de residència, es triga entre tres i sis mesos en respondre. “La pràctica administrativa és un àmbit de discrecionalitat i de desprotecció”, rebla l’advocada. Presentar el passaport, una oferta de feina, l’informe d’arrelament, el certificat d’antecedents penals del país d’origen i l’empadronament històric obren la porta a iniciar el tràmit a les oficines d’estrangeria, però el ball de cites prèvies i burocràcia converteixen sovint aquest procediment en una cursa d’obstacles.

El mateix ocorre amb el tràmit de reagrupament familiar que, si bé una persona beneficiària del “visat d’or” pot tramitar per a cònjuges, fills i filles simultàniament a la residència, en el cas del procediment ordinari ha d’haver residit a l’Estat de forma legal almenys durant un any i ha d’haver obtingut una autorització per seguir-ho fent un any més, a banda d’acreditar uns ingressos mínims, disposar d’una feina i “posseir un habitatge adequat”, entre altres requisits.

Ana Gómez-Salas considera que el paradigma amb el qual es tracta la immigració a l’Estat espanyol “correspon a un règim d’excepcionalitat, perquè l’estat de dret hauria de protegir les persones, però aquesta política normativa provoca el contrari. Per això diem que és una llei racista i colonial”. Tant ella com bona part de la multitud de col·lectius i entitats de persones migrades que han alçat la veu les darreres dècades, estableixen un paral·lelisme històric amb el tractament que les metròpolis europees dispensaven a les colònies: control de la mobilitat i aprofitament de la força de treball.

Article publicat al número 560 publicación número 560 de la Directa

Articles relacionats

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU