Entre el 1977 i el 1982, les germanes Eva Serra (traspassada el juliol del 2018) i Blanca Serra (traspassada divendres), militants de l’independentisme d’esquerres, van ser detingudes per la policia espanyola en quatre ocasions, soles o en ràtzies contra l’independentisme organitzat. Les acusacions eren de distinta naturalesa. El febrer del 1977: associació i propaganda il·legals; juliol del 1980: suposades relacions amb ETA; desembre del 1981: suposada participació en activitats de Terra Lliure; març del 1982: ultratge a la nació espanyola per portar una pancarta amb el lema “Independència” en una manifestació contra la Llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic [LOAPA].
D’aquí poc, farà un any que Blanca Serra va ser citada a declarar davant la Fiscalia per a depurar responsabilitats sobre les tortures físiques, psicològiques, morals i per raó de gènere a què va ser sistemàticament sotmesa. Cal recordar que, l’octubre de 1977, quan els nous partits i sindicats monàrquics van signar els pactes de la Moncloa, que ajudaven a estabilitzar el postfranquisme, s’hi va introduir el delicte de tortura. Fa pocs dies, Blanca Serra encara va comparèixer quatre hores davant la Fiscalia per assabentar-se que s’havia arxivat el cas per impossibilitat de trobar-ne els responsables. I encara va tenir temps de veure publicada la història del PSAN-Provisional que va confegir amb el company de lluita Carles Benítez. Un dia abans de morir-se encara preguntava si en Llach es tornaria a presentar a les eleccions de l’ANC.
D’aquí poc, farà un any que Blanca Serra va ser citada a declarar davant la Fiscalia per a depurar responsabilitats sobre les tortures a què va ser sistemàticament sotmesa
El 4 de gener de 1977 es va proclamar la llei per a la reforma política (aprovada en referèndum el 15 de desembre), que liquidava les corts franquistes i obria el procés de transició de la dictadura a la monarquia. La fita va estar presidida per la matança d’obrers a Vitòria i l’atemptat feixista de Montejurra, en 1976; i el gener del 1977, va tenir lloc la matança d’advocats laboralistes d’Atocha. L’independentisme organitzat havia fet campanya contra el referèndum de desembre del 1976, en condicions de severa clandestinitat, perquè no hi havia llibertats d’expressió ni de manifestació, omplint les bústies de crides a no participar-hi.
El diumenge 9 de gener de 1977, al vessant nord de Collserola, unes dues-centes persones van desbordar els guàrdies de seguretat que custodiaven una planta asfàltica i es van apoderar del control de les instal·lacions. Amb la col·laboració de mans expertes, i l’esforç de molta més gent, van aconseguir desmuntar amb maces i cordes les instal·lacions i els dipòsits. Aquella fàbrica que, contravenint la legalitat de l’època, havia estat instal·lada al costat de blocs de cases per subministrar material a la construcció de grans infraestructures, com els cinturons de ronda, mai més tornà a contaminar aquells barris als confins de la ciutat.
Entretant, el règim començava a legalitzar partits i sindicats, però deixava de banda republicans, independentistes i organitzacions comunistes al marge del PCE, legalitzat durant la Setmana Santa del 1977, abans d’unes eleccions legislatives que havien de garantir el futur ordre constitucional i propiciar la transició a Catalunya amb la dissolució de l’Assemblea de Catalunya i el retorn de Josep Tarradellas. El maig del 1977, Eva Serra i Joan Oliver van anar a la Complutense de Madrid a fer un míting per demanar l’abstenció en les eleccions legislatives; i a la tardor, amb Francesc Espinet, Josep Lluís Gómez-Mompart, Francesc Navarro, Mar Fontcuberta, Enric Marín i Joan-Manuel Tresserras van escriure, sota el nom d’Equip Contracorrent, el treball Fet nacional català i lluita de classes, 1939-1977.
A Catalunya, el règim no es podia permetre que trontollés el transformisme franquista ni que hi hagués el mínim contacte entre consciència d’alliberament nacional i moviment obrer
Entre el novembre del 1976 i el febrer del 1977, l’independentisme d’esquerres organitzat havia participat solidàriament, per mitjà dels seus contactes amb advocats del Col·lectiu Ronda i de militants del Baix Llobregat, en la lluita dels treballadors de la Roca de Gavà. Aquests van imposar l’autoorganització obrera de base com a òrgan de direcció, a la manera dels corrents obrers autònoms i anticapitalistes que trencaven amb CCOO –controlats pel PSUC–; i la participació popular en solidaritat amb els vaguistes, reprimits per la policia i per escamots de l’extrema dreta. El judici per acomiadament improcedent va tenir lloc el 22 de gener, acompanyat per tres jornades de solidaritat i aturades en 35 fàbriques al Baix Llobregat. La Diada del 1977 va aplegar l’històric milió de manifestants i, a Sant Boi, Jordi Carbonell va pronunciar el famós i visionari dictum: “Que la prudència no ens faci traïdors”.
En aquest context social i polític es produïa la primera detenció de les germanes Serra. A Catalunya, el règim no es podia permetre que trontollés el transformisme franquista ni que hi hagués el mínim contacte entre consciència d’alliberament nacional i moviment obrer. Cal no passar per alt la lluita als (i pels) Països Catalans de l’independentisme d’esquerres organitzat en plena “batalla de València”, propiciada des del 1977 per la UCD, amb la col·laboració, una vegada més, del PSOE, que va donar carta de naturalesa política –i no solament, sinó que també el va armar– al blaverisme.
El 1978 l’independentisme d’esquerres va crear el Comitè Català contra la Constitució Espanyola mentre es començava a reunir la comissió d’estudi de l’avantprojecte de l’estatut d’autonomia
El 1978 l’independentisme d’esquerres organitzat va crear el Comitè Català contra la Constitució espanyola mentre es començava a reunir la comissió d’estudi de l’avantprojecte de l’Estatut d’Autonomia. Si es recupera l’arxiu, es troben uns quants papers d’una encesa actualitat, entre d’altres, el núm. 61 de “Lluita”, l’òrgan del PSAN-provisional, datat del març del 1978. En aquella època, un petit grup mantenia contactes amb els “provisionals”, entre ells, Eva, Blanca i Josep de Calassanç “Cala” Serra, per crear el Comitè contra la Constitució espanyola i encetar la campanya contra la seva aprovació. L’esmentat exemplar de “Lluita” és significatiu per la connexió profunda i sostinguda que revela al si de l’independentisme d’esquerres al voltant d’uns eixos que formen part de les pràctiques actuals.
En l’article de coberta, s’hi denuncia la Constitució espanyola pel seu “caràcter continuista, antiobrer i anticatalà”, per “la consagració de les formes d’explotació del capitalisme monopolista… en total antagonisme amb els interessos dels treballadors… opressora de les nacions sotmeses a l’Estat espanyol”, i per “l’escandalós continuisme respecte als aspectes més negatius de l’estat franquista”. L’1 d’abril de 1978 apareixia el primer butlletí del Comitè adreçat a l’opinió pública, titulat “El poble treballador contra la ‘Constitución Española’”, on, després d’afirmar que “som una nació” i que “els catalans –tots els que vivim a Catalunya i els Països Catalans no som espanyols”, es diu que “aquesta és una constitució contra la nació catalana”, “una constitució contra els treballadors”, i “una constitució contra les llibertats del poble”. En aquesta direcció, el primer butlletí del Comitè (1 d’abril del 1978), convidava el nostre poble a “aprendre que aquesta vegada no és cert que valgui més això que res. No és hora de conformar-nos amb retocs de façana que deixen els fonaments de l’opressió tal com estan avui… No s’hi val de pensar que demà farem sentir la nostra veu per anar més enllà, que demà exigirem un Estatut que ens convingui (i quin Estatut, si la Constitución nega les autonomies reals i no reconeix l’existència de les nacions?)”. Tot plegat, de rigorosa actualitat… al cap de 45 anys i un Primer d’Octubre. Poca cosa si es compara amb “les raons comunistes del sí a la constitució” –difòs pel PSUC– el punt 3 del qual propagava que “la constitució estableix la unitat d’Espanya i el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre elles”.
El març del 1979 es van crear els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans per defensar-se de la repressió desfermada per una policia i una judicatura franquistes
El Comitè va publicar un segon butlletí (“Una constitució contra els treballadors, una constitució contra la nació catalana”) i va donar aixopluc a una “Comissió sindical del comitè català contra la Constitució espanyola”, formada per militants d’UGT, CCOO, CNT, COLL, SOC, CSUT i independents, que es comprometia a organitzar un acte públic sobre “La constitució, el moviment obrer i la llibertat sindical”, i s’adheria a la manifestació convocada per PSAN-P, COAS, POUM, OIC i l’Assemblea de Catalunya, el 10 de novembre de 1978, a la plaça Urquinaona de Barcelona, sota el lema “Per la democràcia, per les plenes llibertats nacionals, en solidaritat amb el poble basc, contra la constitució i el nou pacte social”. En aquells moments, sota el pretext de la lluita contra el “terrorisme”, s’havia convocat una manifestació a Barcelona que era, de fet, el preludi de la campanya oficial pro-Constitució espanyola que s’havia d’aprovar en referèndum el mes de desembre.
El març del 1979 es van crear els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans per defensar-se de la repressió desfermada per una policia i una judicatura franquistes fins al moll de l’os, mentre s’aprovava, amb la participació de franquistes com Carlos Sentís i Laureano López Rodó, l’estatut de Sau, que desnaturalitzava el del 1932, reivindicat per l’Assemblea de Catalunya, i que, al seu torn, era el resultat de la desnaturalització per les corts republicanes del de Núria, aprovat en un referèndum per un 99% de votants; i al cap d’un any, arran de les primeres eleccions autonòmiques de març de 1980, Independentistes d’Esquerres, que havia succeït el PSAN-Provisional –on militaven Eva i Blanca Serra– va fer campanya per l’abstenció. Al cap de quatre mesos, totes dues eren novament detingudes en una ràtzia que advertia el catalanisme contra qualsevol temptació de superar l’ordre constitucional. Aquells dies, segons els titulars de l’Avui, Jordi Pujol, flamant primer president de la Generalitat, declarava que tot el país havia d’aprendre a parlar català i castellà. No fou en va el toc d’atenció del règim postfranquista al catalanisme d’ordre i peix al cove.
Tortures sistemàtiques
Les detencions i tortures del juliol del 1980 a Eva i Blanca Serra –la gent de base les anomenava “les germanes”– a la Puerta del Sol van transcórrer –com les dels acusats pels casos Bultó i Viola, perseguits a sang i foc pel responsable de l’atemptat de la sala de festes Scala, Rodolfo Martín Villa– entre la hipòcrita petició a l’estat-botxí que aclarís els estralls causats pels seus sicaris-torturadors i l’espès silenci que es va escampar llargament i extensament entre la classe política autonomista. D’aquí a mirar cap a una altra banda, només hi havia un pas: en serien mostra les tortures consentides pel jutge Garzón el 1992 per a imposar la pax olímpica i l’assalt a la redacció d’El Temps a Barcelona. Set mesos després del juliol del 1989, i també a la Puerta del Sol, setanta policies van torturar a mort Joxe Arregi: dos dels seus botxins van ser condemnats i, després d’un circuit de recursos entre jutjats, van ser indultats pel govern de Felipe González el 1990, i un d’ells encara va ser comissari en cap a Tenerife amb Rodríguez Zapatero.
Sobre la ràtzia contra l’independentisme del desembre del 1981, cal destacar que era l’any del Manifest dels 2300 (gener) contra la llengua catalana, precedent intel·lectual (mai casual) de l’autocop d’estat joancarlista del 23 de febrer; de l’atemptat de Terra Lliure contra Jiménez Losantos; de la matança dels tres nois que anaven a un casament a Almeria, perquè la Guàrdia Civil els va confondre amb militants d’ETA; de l’atemptat de l’extrema dreta, amb explosius, a la casa de Joan Fuster l’11 de setembre; de la citada LOAPA, finalment aprovada el juny del 1982, amb l’entusiasta participació del PSOE-PSC a fi de preparar el seu accés al poder i desenvolupar amb els GAL la criminalitat d’estat sense empatx.
És en aquest context de crisi i repressió que cal entendre aquelles detencions aparentment “arbitràries”, però inserides en una estratègia de criminalització de la dissidència independentista
És en tots aquests contextos de crisi i repressió, de submissió i rebel·lia, de lluita aferrissada i de recerca de noves formes organitzatives, del lligam de l’alliberament nacional amb la lluita social, i de la seva incardinació amb la situació internacional de pobles i nacions sense Estat, que cal entendre aquelles detencions aparentment “arbitràries”, però inserides en una estratègia de criminalització de la dissidència independentista que va tornar a la càrrega, si mai va defallir, a partir del Primer d’Octubre, i que perdura fins ara mateix. I que caldrà tenir ben present quan, tard o d’hora, es reprengui l’obligat camí que va obrir aquella generació de patriotes. Van cometre errors, és clar, i n’hi haurà que pensaran que els seus ideals d’alliberament eren fantasies, o que les seves formes de lluita eren temeràries davant una dictadura sanguinària, convertida en monarquia corrupta, amb la complicitat d’empresaris i polítics catalans massa convençuts que Vicens Vives i Josep Pla tenien raó amb el seu possibilisme –no: en tenien la resignació.
No van ser batalles perdudes, com es pot comprovar ara i aquí, sinó llavors que van anar fructificant amb penes i treballs –CDR, Urquinaona, Tsunami, marxes contra les sentències, lluita contra la repressió…– i que els Serra, entre molts més, van entomar com uns patriotes i uns lluitadors socials. La seva energia, lucidesa i fidelitat han d’ajudar a tirar del carro que tantes forces –ara i abans– pugnen per fer encallar. Però, com va deixar escrit un insigne historiador a propòsit de les classes treballadores angleses, aquelles patriotes van viure temps de greus trastorns socials que molts no val voler veure o que van girar els ulls cap a l’altre costat. Les seves aspiracions d’alliberament eren vàlides en termes de la seva pròpia existència; i si de cas van ser víctimes de la Història, continuarien, si algú gosava condemnar les seves vides, essent-ne víctimes. Però, de víctimes, elles no se’n van sentir mai: i aquest és el seu triomf. Walter Benjamin diu en un dels seus aforismes sobre la Història: “Articular històricament el passat no significa saber realment com va ser. Significa apoderar-se d’un record tal com llampegueja en l’instant d’un perill […]. A cada època, cal tractar d’arrabassar novament la tradició al conformisme que està a punt de sotmetre-la […] i ni tan sols els morts no estaran segurs davant l’enemic, si aquest venç”. La lluita dels germans Serra anava en aquesta direcció lligant pensament, acció i organització al servei de la memòria mai extingida de les classes populars de la nació catalana.
