La Pilar (Eva Llorach), una dona de 52 anys, casada i mare de dues adolescents, la Clara i el Marcos quan, d’un dia per l’altre, l’acomiaden de la clínica on treballa des que era joveneta, s’aferra a l’únic que creu que li queda: tenir cura de la seva família. Com que necessiten retallar personal li venen la història que, a efectes pràctics, l’estan prejubilant. “Ets lliure; és un bon moment perquè et reinventis”, l’aconsellen amb un copet a l’esquena i un lema que sembla tret d’un llibre d’autoajuda. En lloc de sentir-se alleugerida, l’inunda la incertesa, la desorientació, la perplexitat, el buit, l’abisme.
Aquest és el plantejament d’arrencada de la pel·lícula Un lugar común, comèdia dramàtica dirigida per Celia Giraldo (Cornellà de Llobregat, 1995) i produïda per l’ESCAC. La feina de la realitzadora es troba entre les quatre nominades a millor direcció novella dels XVII Premis Gaudí, que s’entreguen aquest dissabte, 18 de gener. El film el protagonitza Eva Llorach (Pilar a la pantalla), juntament amb Mia Sala-Patau (Clara) i Aina Clotet (Carmela). Durant el mes de gener, el Cicle Gaudí, l’objectiu del qual és apropar el cinema català a un centenar de poblacions de Catalunya que no tenen un accés fàcil a les estrenes en sales de cinema, ha projectat el film. A través d’una xarxa de sales, aquest circuit projecta un llargmetratge cada mes a preus populars. Després d’estrenar-se el 16 d’agost als Cinemes Verdi de Barcelona, i després de presentar-se al D’A Film Festival [Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona], l’Atlàntida Mallorca Film Fest i el Festival de Cine por Mujeres de Madrid, ara també està disponible a la plataforma Movistar Plus.
“’Un lugar común’ evoca la rutina, el tedi, aquell lloc on no volem anar a parar. El títol al·ludeix al que és típic, ordinari, però alhora, inevitable. Era un bon punt de partida, per transités cap a un paratge extraordinari”, apunta la directora del film
“La pel·lícula tracta sobre una crisi d’identitat. Si soc cuidadora als ulls de la majoria i transgredeixo, deixant de ser-ho, qui soc?”, explica la directora, Celia Giraldo (Cornellà de Llobregat, 1995). En el moment d’idear el projecte i mirar d’encaixar-ne les peces, aquesta pregunta retòrica es va convertir en la premissa del trencaclosques. “Un lugar común evoca la rutina, el tedi, aquell lloc on no volem anar a parar. El títol pot tenir una connotació negativa; al·ludeix al que és típic, ordinari, però alhora, inevitable. Per mi era un bon punt de partida, perquè després el film transités cap a un paratge extraordinari”, apunta també la directora del film. Des del seu record, el procés creatiu va ser més feixuc que el rodatge, ja que aquest últim es va condensar en uns dies determinats amb un tret de sortida i una cloenda, i això va fer que fos engrescador. “Hi ha persones que s’estressen davant d’un rodatge, però per a mi és un moment de gaudi. Tots els anys de feina prèvia desemboquen en els aquests dies, cosa que és súper estimulant”. El 2022, en el marc del programa “Òpera Prima” de l’ESCAC –l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya–, Giraldo va començar a filmar Un lugar común.
Tot i reconèixer que va surfejar per alts i baixos, quan es van anar sumant més professionals a l’equip – en un principi, només comptava amb Bianca Franceza per a l’elaboració del guió– i mirades creatives dels diferents departaments, es va sentir acompanyada. “El fet que hi hagués amics a l’equip va donar pas a una experiència increïble. Si sortia una pel·li nye, almenys el viatge havia de valer la pena. En definitiva, mai saps què pot passar amb una pel·lícula”.
Quan les cures es posen massa al centre
Des d’un bon inici de la pel·lícula, es percep que la Pilar encarna el rol de vetlladora. Al marge de mostrar interès en la mudança de la Carmela, la seva germana, s’afanya a socórrer una dona gran que cau al carrer i insisteix a portar-li les bosses de la compra. “A veure, senyora, que no. Que soc vella, però inútil, no. Pesada!”, li etziba la desconeguda. Aquest acte de bondat es tradueix en la sobreprotecció que exerceix sobre les seves filles. Segons Giraldo, la Pilar representa l’arquetip de mare. Això no obstant, assegura que amb el pas del temps ha observat que moltes dones, malgrat ser diverses entre elles, troben un pont comú en la maternitat, ja que prioritzen la cura dels fills, oblidant-se del seu propi benestar. “És veritat que ma mare ha estat una font d’inspiració important, però dins de la Pili existeixen una infinitat de dones; és universal”. La cineasta s’hi sent en part identificada: “La solitud, la sensació d’estar perduda. En lloc d’acceptar un canvi, rebutjar-lo i agafar-te al que coneixes, tot i que la vida t’estigui dient que pots llançar-te. Jo no vull deixar anar l’os. M’hi aferro fins que la realitat s’imposa i em revela que potser ja fa estona que hauria d’haver tocat el dos. Em costa afrontar els canvis; soc conservadora en l’àmbit vital”, diu tot rient.
Enmig el dilema que té la Pilar de conservar el seu rol o explorar una versió més espontània d’ella mateixa, s’estira al sofà, mentre està sola a casa, i fa un espagat de cames de cap per avall. El personatge s’està deixant caure al sofà, que per Giraldo és l’epítom de llar i de comoditat, des d’on, en un estat de vulnerabilitat mentre pensa que la vida està mancada de sentit, intenta veure-ho tot des d’una altra perspectiva. “Vam tirar d’intuïció a l’hora d’escriure l’escena, i això m’encanta. A vegades t’hi encalles i la reescrius a les diferents versions del guió”, explica la realitzadora. De seguida que els va aparèixer la imatge mental, la van traduir a la pantalla sense afegir-hi floritures, respectant com l’havien imaginat al principi. “Si t’hi fixes, és l’únic instant en el qual veiem sola la Pilar, ocupant un espai. Sembla una tonteria, però les mares normalment no s’espatxurren al sofà. En qualsevol cas, seuen en una punteta”, valora.
Quan, a la clínica on treballa la Pili, una companya que acaba de tenir un fill li demana si recorda com era ella abans de ser mare, la pregunta la deixa bastant fora de joc. Mia Sala-Patau, que interpreta el personatge de la seva filla Clara, reflexiona sobre el risc que, un cop ho ets, la teva personalitat només giri entorn de la maternitat. “Suposo que deu produir-se una desconnexió, un trencament, un dol amb la teva faceta juvenil de voler viure la vida loca, perquè perds hàbits que abans tenies –reflexiona l’actriu–. Ara la prioritat se’n diu fer-te càrrec d’un bebè que depèn de tu i passes a focalitzar-hi bona part de la teva energia”.
No és forassenyat, doncs, traçar una analogia entre la maternitat i l’enamorament, donat que en ambdós estats la identitat se’n pot ressentir, desdibuixant-se, a poc a poc. Giraldo, davant de qui qüestiona que una noia tan jove com ella hagi escrit sobre un tema de tanta complexitat com el niu buit, pensa: “Jo m’he enamorat i ho he deixat amb els meus nòvios, i he partit d’aquí. El niu buit és una sensació que, si la simplifiques emocionalment, pots arribar a establir-hi paral·lelismes amb el desamor”. Sense anar més lluny, en una ruptura sentimental potser ens oblidem de què fèiem o de qui érem com a individus abans d’estar en parella, la qual cosa és extrapolable a la desorientació que envaeix a una dona quan és mare o bé quan els fills creixen i s’emancipen. L’herència de l’amor romàntic, que consisteix a abandonar-se i entregar-se a cegues en cos i ànima, pot condicionar les mares a l’hora d’estimar els fills. Per a Mia Sala-Patau, el patriarcat carrega el deure de cuidar i mantenir unida la família en les dones; com si la feminitat els exigís tals condicions. “Jo ho he experimentat en una relació d’amor. Era jo qui feia tots els esforços, qui tenia cura del vincle, mentre que l’altre feia el mínim. Això és molt dolorós i és el que passa dins del nucli familiar dels personatges”. Inconscientment, conclou, la família dona per fetes les cures i el rol que hi té la Pilar i s’hi apalanquen. Per aquesta raó, sistèmicament, s’hauria de replantejar la posició dels homes, en lloc de jutjar per què les dones cauen en aquest parany.
Alineada amb un rol complaent i servicial, la Pilar acaba cedint al favor que li demana la Carmela. La germana li pregunta si li pot fer de cangur a l’Ada, la seva filla, mentre ella se’n va a una cita amb un noi amb el qual xateja a través d’una aplicació per lligar. En un principi no hi accedeix, i la Carmela ho rep amb ressentiment, gairebé com una ofensa. “Aquí veia a la meva germana i a mi. Són rampells que t’agafen des de la confiança absoluta”, comparteix Giraldo, a qui li fascina plasmar retrets i contradiccions a la pantalla, perquè doten les relacions de complexitat; permeten que aflori l’herència emocional que explica els nostres comportaments (disfuncionals?).
Mia Sala-Patau no recordava haver rodat una comèdia. Encara que Celia Giraldo tingués clara la dosi humorística, des de dins, Sala-Patau no en va ser del tot conscient fins que va veure la pel·lícula per primer cop i es va fer un fart de riure. Pel que fa a la construcció del seu personatge, es va guiar per les directrius de Giraldo i va saber adaptar la seva proposta creativa a allò que se li demanava durant el rodatge. “Per ser actriu és essencial escoltar i confiar en les indicacions que et dona qui dirigeix, que és qui té la pel·lícula al cap. Jo crec que les bones actrius i els bons actors són molt intel·ligents”.
Celia Giraldo assegura que ha observat que moltes dones, malgrat ser diverses entre elles, troben un pont comú en la maternitat, ja que prioritzen la cura de les filles, oblidant-se del seu propi benestar
La intèrpret assegura que no està allunyada de la Clara; fa quatre dies que va deixar enrere l’adolescència. “Encara soc una mica adolescent”, remata. Sala-Patau descriu el seu personatge com una noia amb inquietuds artístiques que es troba en ple coming of age. Malgrat que no s’ensenya al film –algunes escenes s’han eliminat– treballa en un Burger King. Està cobrant el seu primer sou; tot just s’ha llançat de cap al món laboral. Amb una curiositat ferotge i ganes de descobrir món, decideix marxar a un refugi de gossos a Guatemala. No és casualitat que quan es va presentar al càsting i, després que li fessin cinc cèntims del personatge, visqués a Dinamarca. “Seguint la meva intuïció, vaig pensar que el projecte me n’anava com l’anell al dit, donat que m’assemblava molt a la Clara. Immersa en una crisi, vaig pirar-me de Barcelona per tal d’adonar-me que tot podia ser diferent”.
El que sobta a les espectadores és que la Clara, sent tan jove, tingui una necessitat urgent de volar del niu. “El destí és Guatemala, tot i que qualsevol altre país seria millor que Barcelona. Per això la Pili li pregunta que, si és tan activista, per què no busca un centre d’acollida que estigui més a la vora de casa. Però aquest no és el quid de la qüestió”, assenyala Celia Giraldo. La cineasta vincula la joventut amb la idealització de les possibles vides que es poden arribar a tenir a l’estranger. En canvi, Mia Sala-Patau ho explica, compartint el seu testimoni: “Créixer a Barcelona o en una ciutat, fa que t’estanquis quan ets jove; no et permet esbrinar la teva vertadera essència. Quan marxes fora aflora la puresa i la part genuïna d’una mateixa, i hi connectes. Ningú et jutja ni et coneix, i pots començar de zero”.
L’actriu afegeix que abans d’anar a viure a Dinamarca pensava que tothom era un clon i manifesta que hi ha una ànsia per menjar-se el món des que se t’encasella de forma immediata al món laboral. “Amb divuit anys ja se suposa que hem d’estudiar una carrera. Per què estic entrant en aquesta roda, jo? Potser encara em falten experiències per viure”, opina mentre afirma que prendre perspectiva des d’un altre context sociocultural, a banda de ser un privilegi, és necessari i sanador. El resultat que en treus és recuperar qui ets. “Quan ets jove no tens res a perdre. Ahir, durant el trajecte de tornada cap a Barcelona, la Celia va posar “Fast Car”, de Tracy Chapman. I, precisament, em va dir que la cançó la connectava amb la joventut, amb la vocació de ser artista”, expressa Sala-Patau.
La síndrome del niu buit
La Pilar no pot evitar que es despuntin els símptomes de la síndrome del niu buit quan entresent que la Clara voldria quedar-se a Guatemala. A l’ascensor de casa, ofuscada, la posa a prova amb un interrogatori i, cansada que la ignori, el bloqueja. La Clara es desmaia i la imatge simbòlica és la d’una mare que acarona la seva filla entre els braços. Una reminiscència de la infància de la Clara que la Pili enyora. “Conforme et vas fent gran, sento que les abraçades i els petons es converteixen en un acte transaccional. La imatge d’estar sostenint una xicota de vint anys és estranya, és com si només es pogués donar en circumstàncies extremes com ara quan la Clara es desmaia”, diu Celia Giraldo mentre riu. La directora també assegura que el seu objectiu era transmetre la nostàlgia d’haver tingut un record entre les mans que ja no tornarà a ser el que era.
Des de l’altra cara de la moneda, la Clara respon amb un “mama, deixa de protegir-me”, un “mama, deixa’m en pau; faré el que em doni la gana”, ja que es considera una persona feta i dreta i necessita fer la seva vida. Mia Sala-Patau troba que prendre consciència que, com a fills, tenim una vida independent, separada dels pares, és un procés fort. “En comptes d’abraçar el canvi d’etapa i adreçar-lo amb cura, mantenint una conversa oberta amb els pares, que a mi m’incomodaria, hi responem des del rebuig”. La intèrpret opina que tant de bo tinguéssim les eines emocionals per comunicar-nos de manera més assertiva, però alhora situa la reacció en una franja d’edat en què ens encanta portar la contrària. “Després penses, ‘ai’, i trobes a faltar que algú et digui què has de fer –riu–. Rebel·lar-se contra l’autoritat, fugir de qualsevol manament i qüestionar-se, si allò que fas és perquè tu vols o perquè mires de satisfer les expectatives que els altres aboquen en tu, forma part de ser jove”, conclou.
El desig d’emancipació transporta la interpret a una escena de La família Bélier (comèdia francesa de l’any 2014) en la qual la protagonista canta, amb la llengua dels signes, que vol començar a fer camí, lliure, i a perseguir la seva vocació musical. En fi, la fase adolescent, tot i caracteritzar-se per tenir “l’ego trip màxim” enmig d’un moment en què va trampejant amb l’afany de construir-se com a persones, es pateix el mateix dol que els pares, però emmascarat amb la ràbia. “En el transcurs de l’obra, la Clara no rema a favor de la Pilar. No s’atura a pensar que quedarà ferida per la seva absència [a causa del viatge a Guatemala] ni li dona voltes al perquè actua com ho fa”. Sala-Patau, veient-ho des de la distància, enraona: “Quan ets adolescent, contestes malament als teus pares, et rebotes amb ells i, a pilota passada, reflexiones i arribes a la conclusió que potser tenien raó. També és la seva primera vida i tenen dret a equivocar-se. Perquè el fet que siguin adults no significa que ho tinguin tot resolt. M’agradaria veure’m a mi amb cinquanta anys”.
La Clara, a diferència de Mia Sala-Patau, concep la maternitat com un patiment. “Ser mare comporta un sacrifici, però quan m’hi visualitzo m’imagino sent feliç. Crec que hi ha un rerefons salvatge i heavy rere el fet de donar vida. Em sembla tan maco. És sobrenatural i, alhora, el més terrenal del món”, expressa l’actriu. Celia Giraldo comparteix amb el personatge la mirada cap a la maternitat. Li fa por col·locar-se en aquesta posició i saber que el seu benestar emocional dependrà de la seva criatura, i viceversa.
A través de la Carmela, encarnada per Aina Clotet, es mostra una maternitat no convencional, i no s’explicita si ha estat per elecció o arran d’un conflicte de parella. A banda de donar visibilitat a un model familiar que se surt de l’estàndard, un aspecte positiu és que no se’n fa un problema ni s’enfoca des del fracàs, sinó des de la normalitat. Ser mare soltera és un ingredient més del personatge, però no és l’únic que la defineix i tampoc l’estigmatitza. La Carmela ha voltat pel món i s’ha foguejat als festivals de música, cosa que l’ha convertit en nòmada i l’ha abocat a no dependre de ningú. En escollir el sector artístic com a professió, sovint s’ha sentit desautoritzada i l’ovella negra de la família; com si no comptés amb el seu reconeixement. La cineasta exposa que, quan els pares envelleixen, una de les filles sol agafar les regnes de la família. A vegades és equitatiu, però quan no és així es generen dinàmiques tòxiques entre germanes i la relació s’esquerda. “La Pili, des de la seva moral, sempre podrà retreure a la Carmela que ha estat al peu del canó mentre ella descobria món. Aquesta desigualtat que les separa potencia que la Carmela s’autopercebi com l’ovella negra i provoca que la Pilar es prengui la llicència de jutjar-la, malgrat envejar-la”. Tot plegat, una paradoxa.
“Jo m’he enamorat i ho he deixat amb els meus nòvios, i he partit d’aquí. El ‘nido vacío’ és una sensació que, si la simplifiques emocionalment, pots arribar a establir-hi paral·lelismes amb el desamor”, pensa Giraldo
La lluita interna de la Pilar, que oscil·la entre quedar-se o escampar la boira, es fa palesa al llarg del metratge. A estones sembla satisfeta amb el rol de mare modèlica, però altres fa la impressió que voldria ser “una dona lliure” com la Carmela; una pulsió que intenta reprimir. A Giraldo li interessava mostrar la gelosia entre germanes i, inclús, entre mares i filles. Darrere del comentari condescendent que li dedica a la Carmela –“la meva feina i el que sigui que estiguis fent tu ara mateix, que no ho tinc massa clar, s’assemblen com un ou i una castanya”– plasma un judici que es barreja amb una espècie d’enveja i ràbia contra ella. “En el fons, la Pili també hauria volgut prendre camins alternatius, però ja és prou dolorós pair la contradicció i pensar que potser s’ha equivocat, que hauria d’haver viatjat en lloc de ser mare o bé provar una feina diferent”. La directora ho arrodoneix amb la convicció que quan la protagonista fa el pas de revisar les seves creences “el castell de naips que s’ha muntat se li’n va en orris”.
La Clara, la Carmela i la Pilar es relacionen immerses en un triangle dramàtic. Mentre la Clara renega de les decisions per les quals la mare s’ha decantat, la tieta s’erigeix com el seu referent femení, tant per l’estil de vida bohemi que porta com per la maternitat moderna que representa. Conviure amb la mare, sosté Sala-Patau, fa que no la idealitzis i creguis que la coneixes al cent per cent. “Amb les amigues fem la broma de dir que ens assemblem a les nostres mares com una forma de fugir-ne. Encara que les estimem i les admirem, ens adonem dels errors que han comès i no desitgem heretar-los”. En el cas de la Clara, percep que la seva mare està estancada. Li resulta avorrida i la veu infeliç. Per això, en un inici, no vol ser com ella. “Una part fonamental de ser jove implica la cerca de referents, ja que t’ajuden a forjar la personalitat, i el meu personatge els busca fora de casa. Jo, Mia, soc qui soc gràcies a totes les ties xulíssimes que he admirat, que he seguit, que he llegit, que he escoltat. Per tant, puc connectar amb l’admiració que la Clara professa a la Carmela. És evident que s’hi emmiralla”, reflexiona la intèrpret. Les mares de generacions precedents no tenien, a l’abast, tants referents femenins del món extern com els que hi ha actualment ni la consciència feminista estava a l’ordre del dia. Podria ser que per aquest motiu romantitzessin la maternitat i reproduïssin el patró de les nostres àvies.
“… i les dones, també”
Els nuclis familiars mai no han estat perfectes. Com a qualsevol sistema, s’hi estableixen uns estatus. Ho demostra l’escena en la qual el Juan, el pare, s’assabenta que li publicaran una traducció i els ho anuncia, eufòric. Les filles corren a abraçar-lo, però la Pili no sembla alegrar-se’n. La tensió carrega l’ambient del tot quan li deixa anar: “els homes som com el bon vi; millorem amb els anys… I les dones també”, recula, per compromís, amb un fil de veu. Sala-Patau atribueix l’admiració cega cap als homes a la mirada mitificada que es té envers el que és masculí, una creu que impregna la societat i de la qual les famílies no se’n salven.
Mirant d’unir la família, la Pili organitza una escapada a una masia que acaba sent un desastre. K’amo és un tal Marcello que ha reformat l’immoble, inspirant-se en els viatges que ha fet arreu del món. En lloc de ser un mas tradicional, és més aviat estrafolari, i la Pili no se’n sap avenir. Celia Giraldo justifica el factor sorpresa al·legant que un dels eixos vertebradors de la pel·lícula és el trànsit entre el passat, les expectatives i la realitat, i la resistència al canvi. “M’atreia la idea de rememorar la masia com un espai sagrat que evoqués la infància de la Clara i el Marcos, i transmetre que havia deixat d’existir. Per fora és la mateixa, però la Clara i el Marcos han crescut i ja no juguen a pilota. Les palmeres tropicals i les parets de vellut que llueix la masia evidencien com ha canviat la decoració interior i la incomoditat que suposa forçar una fotografia familiar de postal que, per naturalesa, s’ha transformat”, puntualitza.
El Marcello, en entrar en acció, marca un contrapunt a la relació marital de la Pilar i el Juan. Amb un posat contemplatiu i juganer davant la vida, el vincle entre aquest italià i la Pili introdueix el desig en escena; una química que, amb el seu marit, és absent. Es conforma una mena de triangle amorós que desemboca en una rivalitat implícita entre els dos homes. “Tot i que el Marcello sembla una mica trepa, és una de les persones, incloent a les companyes de feina, que s’acosta a la Pili des d’un lloc lluminós. La seva presència li aporta frescor”, explica la directora. Quan la saluda al matí li pregunta com ha dormit, li treu una pestanya de la galta i li diu que demani un desig –l’instant adquireix un to de realisme màgic–, però no se li ocorre res. Segons Giraldo, es produeix un déjà-vu amb l’escena en la qual la Pilar intenta persuadir el Marcos perquè bufi les espelmes amb un desig pel seu quinzè aniversari i resulta que tampoc en té cap. Per tant, les generacions s’interconnecten per un estat de confusió; per no sempre tenir un convenciment rotund al voltant de les decisions que prenen. A diferència del Juan, el Marcello és més afectuós amb la Pili. La cineasta s’ho repensa i recapacita amb un indici de sarcasme: “Bé, li ha fet una pregunta, com dient, ‘tampoc cal que li fem un monument’. Senzillament ha tingut el detall de preocupar-se per ella i li ha dit que està radiant. Al final, però, és l’únic que necessita sentir”.
“I ara qui et cuida a tu?”. L’Ada, filla de la Carmela i la petita de la família, que detona interrogants que marquen un punt d’inflexió en la Pilar, interpel·la la seva tieta, i no ho fa amb una pregunta qualsevol. Si la Carmela estigués a l’altra banda, s’ho hagués pres a la defensiva, però, en tractar-se d’una conversa des de la visió curiosa i innocent de la neboda, la Pilar s’emociona. Celia Giraldo és un pèl reticent pel que fa a trobar punts estructurals al guió que generin un abans i un després en el comportament dels personatges. “La Pilar, després de tenir la revelació que no hi ha ningú que vetlli per ella com ho feia la seva mare, que ja és morta, continua en la fase de negació. El seu modus operandi és engegar el pilot automàtic i fugir cap endavant. La tossuderia la duu a navegar cap al cantó que coneix fins que ja no pot girar més el timó”. Al sac, s’hi van col·locant pedres que el van carregant, i carregant, i carregant, i acaba saltant tot pels aires”. Ara bé, també defensa que el “I ara qui et cuida a tu?” –que posa sobre la taula que, arribats a l’edat adulta, hom ha de ser el seu propi suport– és el fil conductor de l’argument del film. Sobretot perquè es recupera cap al final, a la parròquia on la Pilar es pregunta qui tenia cura de la seva mare. D’alguna manera, es tanca un cicle intergeneracional que la Clara es replantejarà en un futur, la Pilar ja està transitant per aquest procés i l’àvia també s’ho devia qüestionar.
L’àvia va morir tan sols una setmana després que l’avi; la Pilar abandona els seus somnis i es bolca tant en la criança dels fills que, en certa manera, renuncia a tenir una vida pròpia; la Carmela es prioritza més i intenta equilibrar la maternitat amb les ambicions; la Clara, antagònica a la seva mare, avantposa el vessant professional i té clar que no vol tenir fills: li suposaria un patiment i perdria la llibertat; l’Ada apunta maneres de cineasta, ja que li diverteix filmar entrevistes als membres familiars. És amalgama de dones, unides pel llinatge, pertanyen a generacions diverses a través de les quals s’ha produït un canvi progressiu a l’hora d’entendre la maternitat i la condició femenina envers el món. “Les dones hem descobert que existeix una forma de viure alternativa a la de les nostres àvies, lluny de la claustrofòbia. Les nostres mares, en canvi, se situen amb un peu dins, un peu fora”, comenta Mia Sala-Patau. A parer seu, la Pili no sap ben bé com adaptar-se als nous temps, com alliberar-se de la càrrega que li provoca tenir una vida assentada, casada i amb fills, cosa que és extrapolable a les seves coetànies. Se senten atrapades, a vegades, però han anat ocupant cambres pròpies. “Tota l’estona procuràvem ressaltar el joc de miralls que s’activa entre unes i altres. La generació de l’àvia no ha pogut escollir i com que la Pilar és filla d’aquesta generació hereta un alt sentit de la responsabilitat”, explica la directora de ‘Un lugar común’. Respecte a les ambicions, Giraldo argumenta que la Pilar –malgrat que s’ho qüestiona pel fet de tenir una filla i una germana que desafien el posat convencional de la dona–, no creu que les hagi arraconat, perquè la professió a la qual es dedica li agrada. Per ella era fonamental fer palès que, a part de ser vetlladora i concebre la família a dalt de la piràmide, és una bona infermera, els pacients i les companyes se l’estimen, i habita un espai de treball segur on és la Pilar i prou. Entre altres causes, és per això que no acaba de pair l’acomiadament i el viu com una pèrdua.
Reina de la festa
Recuperant el fil argumental de la pel·lícula, la família de la Pili guanya a l’escape room –una de les activitats programades de Can Jaume–, però s’assabenta que la seva mare ha fet trampes. Com que, a l’uníson, li donen una lliçó moral sobre què és la justícia i li retreuen el seu mal comportament, ella perd els estreps i marxa en cotxe d’una revolada, deixant-los plantats al mas. Per casualitat, es topa amb unes festes majors i s’infiltra en un bar on es presenta com una cantant retirada amb el nom d’Isabella; una història als antípodes de la seva. Esdevé l’autèntica reina de la festa.
La família de la Pilar, desesperada per no saber on pot haver anat, surt a buscar-la amb el Marcello, que coneix prou bé la zona. En enxampar-la in fraganti a la taverna, la Clara, el Marcos i el Juan es queden atònits i amb una sensació de voler-se fondre; no estan acostumats a veure-la en aquesta tessitura. “S’adonen per primera vegada que no l’han escoltat i prenen consciència que la mare té moltes coses a dir. Les ha reprimit durant anys, pel fet que no li han procurat un espai on s’hagi pogut expressar sense por de ser jutjada”, analitza la intèrpret.
Per l’actriu Mia Sala-Patau, els personatges del film “prenen consciència que la mare té moltes coses a dir. Les ha reprimit durant anys, pel fet que no li han procurat un espai on s’hagi pogut expressar sense por de ser jutjada”
Davant de tothom, la Pilar es desprèn de la vergonya, per fi treu l’artista que porta dins i puja a la taula a cantar “Hace frío ya”, de Hilda Lizarazu; un tema que funciona com a leitmotiv de la ficció i situa l’amor a l’epicentre de la vida: “Bastaría solamente recibir una caricia para darte a ti mi corazón / ¿Qué es la vida? / Si no hay cariño / Es como un árbol que sin hojas se quedó / Es como el viento, el frío viento / Que deja triste y solitaria a la ciudad / ¿Y esta vida, qué es, si faltas tú?”. En sonar al començament, a l’equador i al final del llargmetratge, es trasllada un tríptic musical a les espectadores. “A l’inici la veuen mig alliberada, cantant-la al cotxe. La cançó torna a aparèixer quan la Pilar recull l’Ada de l’escola i, en darrer lloc, la reinterpreta de forma caòtica, acollint la imperfecció, el cringe i el que hagi de ser”, detalla Celia Giraldo.
La Pilar protagonitza un acte èpic pel qual rep una ovació. Quan es retira del bar, emocionada, contempla l’alba com si tornés a néixer. Per a la cineasta era cabdal enllaçar els seus sentiments amb un dia nou. Li semblava bonic tancar la pel·lícula amb un quadre que, lluny d’il·lustrar cruesa, emanés bellesa. “El desenllaç és molt commovedor, donat que la Clara i la Pilar espolsen les estridències que les separen, i la filla és testimoni de l’eclosió i l’alliberació de la mare. La Clara acaba admirant la Pili, tal com la Pili, des del subconscient, sempre ha admirat la Clara”, medita Mia Sala-Patau.
