L’estiu és moment de gaudi i esbarjo, de festes populars i, els darrers temps, sobretot de festivals. La mercantilització de l’oci amb la proliferació de grans esdeveniments ha degradat a una segona opció, en molts casos, l’aposta per les trobades populars i autoorganitzades.
Això afecta de ple al teixit associatiu, i té impacte en les comunitats, però a la vegada també ho fa de ple a les petites cooperatives productores i possibles proveïdores d’aquestes cites. La competència és ferotge, perquè tenim al davant empreses cerveseres gegants que, a cop de talonari –i amb el proveïment d’infraestructura– ho acaparen tot: grans festivals, però també espais autoorganitzats.
Quantes vegades hem anat a –o organitzat– una festa veïnal, social o, fins i tot, política, de caràcter anticapitalista i hem vist el logotip de grans marques de cervesa com a promotores o proveïdores? Els nostres col·lectius i entitats ens hem plantejat fer un canvi en aquest aspecte?
En aquest cas, estan clars els límits del cooperativisme i l’economia social i solidària (ESS), perquè no dona, encara, una resposta global als esdeveniments socials i culturals, que continuen estant basats en l’autogestió a base del consum de begudes, en la majoria dels casos, alcohòliques, amb les contradiccions que això suposa per les entitats que promouen aquests esdeveniments.
En aquest context, algunes cooperatives ens intentem fer un lloc amb un objectiu clar: que els espais populars i autoorganitzats siguin tan coherents com sigui possible. El repte que fa un temps que plantegem algunes petites productores artesanals i cooperatives és el d’ajudar a tota mena d’organitzadors d’esdeveniments a assolir majors graus de coherència i un major i millor impacte positiu en l’entorn, per cobrir de manera integral la demanda del sector cultural per a esdeveniments i actes a través de productes elaborats sota els criteris de l’ESS.
No es tracta només d’oferir un catàleg que faci créixer el consum de productes amb més valor afegit i càrrega ètica en el seu procés de producció, sinó també d’organitzar la logística, de dotar de la infraestructura necessària i de proporcionar eines perquè les organitzacions siguin més eficients i redueixin el volum de treball que es dedica a l’activitat, així com la introducció d’una mirada feminista interseccional que identifiqui les violències que es pateixen en entorns de festa i consum d’alcohol per fer d’aquests uns espais més segurs.
La pregunta és: s’ha d’ajustar el sector cultural al que ofereix avui l’ESS o som els proveïdors qui hem d’ajustar els productes? Està el cooperativisme prou consolidat per adaptar l’oferta a les necessitats reals del sector cultural i de l’associacionisme? El gran repte, que ha de ser forçosament compartit entre el teixit associatiu i l’economia social i solidària és el de traçar estratègies d’intercooperació per poder donar-hi resposta i oferir una alternativa real a les grans corporacions empresarials, siguin cerveseres o promotores de festivals.
