Tenc un somni recorrent: som a un lloc de Barcelona i de cop som a Mallorca. No és que sempre sigui el mateix somni, sinó que a vegades estic a una festa, a un dinar, a un sopar, a una trobada amb més gent, jo caminant tota sola, i a través d’una escala, una porta o un carrer, de cop som a Palma. El que sí que sempre és igual és que en qualque moment habit un llindar, una espècie d’espai liminar que em recorda d’on venia i em fa veure on vaig o on em vull quedar. Un esglaó, una empesa, una vorera.
D’això, encara que en altres termes i relacionat amb un altre tema, em va fer pensar na Noelia Ramírez amb el seu Nadie me esperaba aquí (Anagrama, 2025). Na Noelia ha fet un assaig breu, concís i encertat sobre el desclassament i un dels capítols em va recordar aquest llindar. En l’espai entremig. Aquell espai que sembla que és terra de ningú, que és un espai de transició o de pas, però sobretot de buit. A vegades sent que hi ha qualque tipus de mandat que em convenç que no m’hi puc quedar, perquè estaria tota sola. Entre ca nostra d’aquí i ca nostra d’allà hi ha la mar i enmig de la mar no m’hi puc quedar. Només si s’espanya el vaixell o l’avió fa voltes mentre la sobrevolam. I això no ho triï jo.
Tal vegada hem de transitar tot el que queda enmig, perquè és on podem imaginar, on podem descobrir i on podem hibridar per, precisament, poder construir
El que sí que triï és quedar-me o habitar certs llindars, certs llimbs. El diccionari diu que els llimbs (en la teologia catòlica tradicional) és el lloc on les ànimes dels justos esperaven la redempció del gènere humà. Ara apareix Jesús i amb la seva sang allibera… No, la veritat és que no. No m’ha posseït l’esperit que es cultiva des de fa una setmana o deu dies amb tot allò que tengui a veure amb la divinitat, la mística, el cristianisme, etcètera, etcètera. No sé si esperam una redempció, quan volem quedar-nos conscientment a certs llimbs.
Per ventura és la nostra manera d’expressar una intenció molt concreta: no córrer cap a una banda o cap a una altra per quedar-nos-hi atrinxerades. I això no vull que s’entengui com no prendre partit, vull dir que tal vegada hem de transitar tot el que queda enmig, perquè és on podem imaginar, on podem descobrir i on podem hibridar per, precisament, poder construir. Que hi ha viatges d’anada i de tornada. I que ens hi podem trobar no sé si totes, però sí moltes.
Avui en dia som espectadores de pols –opinions, anàlisis, consideracions– encarcarats. Immòbils i hermètics
Na Noelia em va fer pensar en com avui en dia som espectadores de pols –opinions, anàlisis, consideracions– encarcarats. Immòbils i hermètics. Per ventura la millor manera de sortir-ne sigui atrevir-nos a estirar les cames, a quedar-nos just davall del marc de la porta o fent un pícnic enmig del pont i convidar-hi les amigues per pensar-nos amb més calma i més perspectiva. Deixar-nos escoltar un disc sense haver de convertir-nos en crítiques culturals destructives o aduladores sense indicis de dubte, malgrat que tenguem clar el rerefons. I moltes vegades necessitarem ocupar algun dels pols, i no dic que no s’hagi de fer (que aquí tothom sostengui les seves pròpies decisions), però sent conscients que transitar l’espai que queda entremig no és una derrota, sinó segurament una petita victòria sobre aquest sistema inflexible i inexorable.
