Cada litre d’aigua embotellada pot contenir fins a 240.000 partícules de plàstics. Aquesta és la dada que es desprèn d’un estudi publicat per l’Acadèmia Nacional de les Ciències dels Estats Units el gener de 2024. L’informe destaca per haver detectat la importància de partícules més petites que els microplàstics. Estem parlant dels nanoplàstics, fragments de menys d’una mil·lèsima de mil·límetre. Les autores del treball identifiquen que són més tòxics i més perillosos per a la salut que la resta de restes de plàstic perquè, en ser més petits, són més propensos a accedir a tots els punts del cos humà.
Cada cop són més les veus de la comunitat científica que posen l’alarma sobre l’aigua embotellada. El 2021, un estudi del de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) –un centre impulsat per la Fundació La Caixa– sostenia que l’aigua envasada és 3.500 vegades més contaminant que l’aigua de l’aixeta. Aquest treball va estimar els impactes sobre la salut i el medi ambient de quatre escenaris d’abastament d’aigua potable per a la població de Barcelona: fonts naturals d’aigua potable, aigua de l’aixeta, aigua embotellada o aigua de l’aixeta filtrada. La conclusió és clara, l’escenari en què tota la població consumeix aigua de boca produeix el menor impacte ambiental sobre els ecosistemes i els recursos, mentre que l’escenari en què tota la població beu aigua embotellada produeix els impactes més alts: 1.400 vegades més impacte ambiental i 3.500 vegades més recursos emprats.
I per què en comprem?
Històricament, l’aigua de brollador embotellada era un producte consumit per les elits. Als anys cinquanta i seixanta del segle XX els sistemes de producció d’aigua embotellada van esdevenir extremadament eficients, amb ampolles de vidre retornables que feien de mitjana vint rotacions. No obstant això, les ampolles buides creaven tensions en els supermercats i a les botigues, que començaren a calcular la rendibilitat segons les relacions entre l’espai comercial i les zones d’emmagatzematge.
L’octubre del 1968, l’empresa francesa Vittel va llançar al mercat una aigua en un envàs d’un litre i mig de clorur de polivinil (PVC), el Maxi Vittel. Aquesta primera associació entre una beguda àmpliament distribuïda i un envàs de plàstic va ser un èxit immediat. L’ampolla de PVC, i la seva versió posterior en tereftalat de polietilè (PET), ara es distribueix per tot el món.
D’un dia per l’altre, l’aigua mineral va passar de ser un producte dirigit a un nínxol social elitista a un article d’un sol ús dirigit a un mercat massiu. L’historiador Nicolas Marty, acadèmic de la Universitat de Perpinyà i autor de la tesi doctoral “La connexió entre estàndards i mercats: construcció de qualitat i estàndards de l’aigua embotellada a Europa, segles XIX i XX”, afirma que “l’ús de l’ampolla de plàstic no era un pas inevitable i necessari, sinó que prové de la manera en què el mercat va ser construït per una multitud d’actors i lluites de poder”.
El 2021 es van vendre al món 350.000 milions de litres d’aigua embotellada, amb un volum de negoci de 252.000 milions d‘euros i un creixement del 73 % en deu anys
Una de les principals causes de l’augment del consum d’aigua embotellada és la creença que és més saludable que l’aigua de l’aixeta, promoguda per insistents campanyes de màrqueting, però també que té un millor sabor. Així doncs, eslògans amb frases difícilment contrastables com “cap aigua és més saludable”, de Font Vella, han contribuït a generar aquest imaginari. També podem trobar anuncis de la dècada dels setanta en què Font Vella publicita el producte com una forma de deixar “de lluitar contra el centímetre”, mentre es podia observar una dona mesurant-se la cintura, alimentant la idea que no tan sols el producte era saludable, sinó que a més contribuïa a la reducció de pes.
Així doncs, el ràpid augment de l’aigua embotellada com a objecte de consum d’un sol ús ha anat acompanyat d’una mobilització igualment ràpida de diferents veus que s’hi oposaven. A finals dels anys noranta, van aparèixer les primeres crítiques a l’envasat amb plàstics per part d’organitzacions no governamentals com ara l’Institut Polaris, un think-tank amb seu al Canadà, l’objectiu del qual és “ajudar a potenciar els moviments ciutadans cap al canvi social”.
Pocs productes comercials del nou mil·lenni han esdevingut tan emblemàtics de les conseqüències ambientals i socials de l’expansió del lliure mercat a la vida quotidiana com l’ampolla de plàstic. Tal com assenyalen Gay Hawkins, Emily Potter i Kane Race, autors del llibre Plastic Water: The Social and Material Life of Bottled Water (The Mit Press, 2015) en el capítol inicial del llibre, la indústria de l’aigua embotellada ha servit de punt focal per a una àmplia gamma d’actors que expressen preocupacions, com ara els impactes ambientals de la indústria petroquímica i la mercantilització i privatització d’un bé comú i escàs del qual se n’extreu una gran rendibilitat.
En un establiment de restauració, el cost d’una ampolla d’aigua pot rondar l’euro. Però, per raonable que ens sembli aquest cost, d’acord amb les tarifes recopilades en un estudi de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU), beure aigua envasada té un cost entre cent i mil vegades superior a fer-ho de l’aixeta. A més, cal recordar que bars i restaurants estan obligats a no cobrar pel consum d’aigua de l’aixeta, malgrat que aquesta pràctica no sigui, ni de bon tros, majoritària. Això fa que, segons un informe de l’Institut Universitari d’Aigua, Medi Ambient i Salut de les Nacions Unides, el 2021 es venguessin a tot el món 350.000 milions de litres d’aigua embotellada. Aquest volum de negoci, valorat en gairebé 252.000 milions d’euros, ha experimentat una de les taxes de creixement més ràpides del món, perquè s’ha incrementat en un 73% durant els deu anys previs al 2021.
Embotellada és més sana?
Les propietats químiques i les característiques sensorials de l’aigua embotellada i de l’aixeta varien segons el lloc i el tipus d’aigua. Tot i que els grups d’expertes poden distingir cegament entre una i altra, hi ha poques proves científiques que certifiquin que l’aigua embotellada té millors qualitats sensorials en comparació amb l’aigua de l’aixeta. Els problemes de gust a l’aigua de l’aixeta es produeixen amb més freqüència pel fet que la font d’on s’extreu és d’aigua superficial i s’hi aplica la cloració. Per altra banda, l’aigua mineral embotellada no està desinfectada i, per tant, no conté clor lliure i altres productes que s’empren en aquest procés.
Segons dades de l’Associació Catalana d’Envasadors d’Aigua (ACEA), l’Estat espanyol és el tercer país de la Unió Europea amb més consum per càpita d’aigua embotellada, només per darrere d’Itàlia i Alemanya. A la ciutat de Barcelona, segons dades de l’any 2006, la prevalença de l’ús d’aigua embotellada per beure i cuinar va ser del 53,9% i del 6,7%, respectivament. A la capital catalana, el nivell de trihalometans (THM) –el subproducte de desinfecció més comú a l’aigua potable– és alt en l’aigua de boca. Com que la ciutat s’abasteix bàsicament d’aigua superficial de les conques del Ter i el Llobregat, dos rius amb contingut de matèria orgànica i bromur molt diferent, les característiques químiques de l’aigua de l’aixeta, inclòs el nivell de THM, tenen una gran variabilitat geogràfica dins de la ciutat, segons de quina conca prové.
Així i tot, els mètodes a través dels quals es fa la cloració de l’aigua també són objecte de crítiques: un estudi de les investigadores Cristina M. Villanueva, Manolis Kogevinas i Joan Grimalt de l’Institut Municipal d’Investigació Mèdica (IMIM) i del Centre d’Investigació d’Epidemiologia Ambiental (CSIC) afirma que, si bé la cloració en el tractament de l’aigua potable és el més habitual a l’Estat espanyol, existeixen alternatives més segures per a aquests processos. L’Estat espanyol, afirmen, és el segon país de la Unió Europea després de Portugal amb els nivells més elevats de trihalometans.
