Crisi rere crisi, les empreses al nostre voltant tanquen i l’atur augmenta. Nous sectors amenacen els antics, els diners busquen la màxima rendibilitat possible i el teixit productiu del nostre país s’afebleix de forma accelerada. Davant d’això, les persones a l’atur, els petits empresaris abocats a fer fallida, les persones joves amb futur incert… tenen poques opcions.
Muntar la seva empresa sota el discurs clàssic de l’emprenedoria i mitjançant les regles tradicionals és una opció. Aquí guanya la lògica del màxim benefici i de la competència amb la resta de negocis del mateix sector. De portes cap endins, s’imposa l’estructura vertical on la direcció de l’empresa mana i la plantilla obeeix. La democràcia, de la que tan orgulloses estem quan parlem de política, desapareix quan parlem d’economia. Les empreses són estructures autoritàries, on el poder no té més legitimació que la propietat del capital. Encara que els i les treballadores coneguin millor que ningú la rutina sobre la qual s’han de prendre decisions, qui té l’última paraula és sempre la propietat. Potser és un alt directiu de confiança. Sovint tindrà rostre amable, respectarà el personal i es farà un fart de donar incentius, però al capdavall, s’endurà el benefici d’una feina que no és només seva i recaurà sobre ell una responsabilitat de la qual pot respondre només parcialment.
Hi ha una altra opció. La d’engegar un projecte que els faci econòmicament autònoms i alhora sobirans de la seva rutina; sense manar ningú, però sense que ningú els mani. Un eixam on les abelles són totes obreres i reines. Una cooperativa, una societat laboral, una associació… Hi ha diverses formes d’organitzar-se per guanyar-se la vida de forma alternativa a l’empresa de capital, dins del que coneixem com a Economia Social i Solidària (ESS).
I podem definir-les, com expliquen Jordi Estivill i Ivan Miró al llibre L’Economia Social i Solidària a Catalunya (Icaria, 2020), a partir de quatre criteris. Són organitzacions econòmiques democràtiques, que s’autogestionen segons el principi democràtic d’“una persona, un vot”, independentment del capital invertit a l’empresa. Això és una diferència essencial amb les empreses de capital, on la capacitat de decisió depèn del capital. En segon lloc, es tracta d’agrupacions de persones amb una activitat econòmica caracteritzada per la propietat col·lectiva i democràtica dels mitjans de producció i reproducció social. L’empresa és de tothom. En tercer lloc, la solidaritat, l’autonomia, i la priorització de les persones i el treball per sobre del capital són els seus principis vertebradors. I, per últim, però igualment important, compta amb una regulació socioeconòmica particular, basada en l’economia plural, orientada a garantir el benestar del conjunt de la població.
Tres anys d’assemblees i obres donen pas a un nou pol cooperatiu, ubicat entre la riera d’Escuder i el carrer del Tenor Masini de Sants
No cal ser ingenus i negar que les cooperatives, com qualsevol altra empresa, també pateixen els alts i baixos de l’economia global. En un mercat interconnectat, per força seran víctimes dels seus terrabastalls. La qüestió és fins a quin punt. Per una banda, com que són empreses que tenen com a principal objectiu la subsistència i la vida digna de la seva base social i no la generació de benefici, el tancament o la deslocalització no són una opció. Per altra banda, la interconnexió amb altres empreses amb la mateixa filosofia i manera de fer és connatural. L’economia social intercoopera. I això fa, al cap i a la fi, que entre totes la xarxa sigui més forta i que es redueixi la seva dependència dels embats del mercat.
Intercooperació
Les empreses de capital intenten créixer per tal de sobreviure. I per fer-ho busquen fagocitar la seva competència, robar quota de mercat. En definitiva, l’objectiu a llarg termini és quedar-se amb tot el pastís de la seva activitat, perquè en aquest joc els va la vida. Les empreses de l’Economia Social i Solidària, que, com dèiem, es mouen amb altres objectius, tenen una altra forma de resistir: la intercooperació. És a dir, quan dues o més cooperatives es posen d’acord per compartir proveïdors i abaratir costos, i quan aquests proveïdors són alhora cooperatives, o quan arriben a acords estratègics per afrontar nous reptes. Tot teixint aliances, les cooperatives van fent xarxa i en lloc de créixer internament, podem dir que creixen externament, expandint el seu model.
Estivill i Miró ens parlen de tres formes possibles d’intercooperació en l’àmbit territorial a Catalunya: en primer lloc, les xarxes locals, que es dediquen a la difusió i promoció del cooperativisme. Podríem dir que no hi ha activitat econòmica conjunta. En segon lloc, els ecosistemes cooperatius, que també des de l’àmbit local suposen una certa integració econòmica entre cooperatives. Seria el que en el món empresarial capitalista anomenaríem clústers: un grup d’empreses que treballen plegades per obtenir beneficis comuns. L’ecosistema PleGats, del Prat de Llobregat, o l’Impuls Cooperatiu de Sants, a Barcelona, en serien bons exemples. En tercer i darrer lloc, hi ha els pols cooperatius. En aquest cas, un grup de cooperatives comparteixen un mateix espai, un edifici, un local, amb el que això suposa de rutines conjuntes i cultura comuna. Seria quelcom similar al que en el món capitalista s’anomenen hubs i funcionen com a nodes a la xarxa de l’ESS. El grup ECOS o el BiciHub, especialitzat en mobilitat, a Barcelona; el Cafè del Mar, a Mataró, el Núria Social, a Olot; la Titaranya, a Valls, en serien exemples destacats. I naturalment, La Comunal de Sants, que obrí les portes l’any 2020. La importància d’aquests pols com a generadors de cultura cooperativa és cabdal i són una peça necessària per al futur de l’economia social.
Què és i d’on ve La Comunal?
La Comunal és un pol cooperatiu que aplega set cooperatives i una associació al barri de Sants. La seva història comença l’estiu de 2015, durant un dinar de la cooperativa Lacol enmig del carrer de Ciceró, a la porta del seu local. Va passar per allà algú de la Ciutat Invisible i van intercanviar quatre paraules intranscendents. O això semblava. Que si fa calor, que si aquí no s’hi pot estar, que si estem pensant de buscar un nou local… I va saltar l’espurna: estaven tots igual. Els locals de Lacol i de la botiga i les oficines de la Ciutat Invisible –que compartia espai amb la redacció del mitjà de comunicació la Directa–, s’estaven fent dramàticament petits. Calia fer un pas endavant i buscar-hi solucions. I semblava raonable ajuntar forces per trobar un local entre les tres cooperatives. Fer intercooperativisme, en definitiva.
Es van posar en marxa. Les tres cooperatives, del tot arrelades a Sants, buscaven un espai a la rodalia. Per a la Ciutat Invisible, amb la seva llibreria, la proximitat a l’estació de Sants i un local amb visibilitat i bons aparadors eren fonamentals. I així, a peu de carrer, van explorar tots els espais possibles en venda o lloguer. No calia que s’anunciessin a un portal immobiliari: si feien pinta d’estar en desús, era prou per explorar la possibilitat. Al cap d’un temps, van trobar un local al carrer del Vallespir, un antic restaurant que els feia el pes. Les assemblees de cada cooperativa van donar el vistiplau i paral·lelament ja es considerava la possibilitat d’incorporar altres entitats al projecte.
Passejant pel barri, però, alguns membres de la comissió van topar-se amb unes naus gairebé abandonades al carrer d’En Blanco. Només una pancarta d’un magatzem de material d’obra, una botigueta de màquines de cosir i un taller clandestí de reparació de motos. Però no feia l’efecte de ser un espai amb massa activitat. Amb l’ajut del veïnat i una trucada al magatzem, la comissió va contactar la propietat, i ben aviat es va abandonar la idea de Vallespir. Aquelles naus per reformar auguraven quelcom més ambiciós. El que al començament només esperonava la necessitat d’un nou espai, al final va esdevenir un pol cooperatiu de primer nivell, amb un total de vuit entitats. A la Ciutat Invisible, Lacol i la Directa, s’hi van afegir l’Aula d’Idiomes, QueSoni, Jamgo i la fusió de la sala Koitton i el restaurant Kop de Mà, en el que esdevindria la Deskomunal. Un any més tard s’hi sumava l’associació Irídia. Havia nascut La Comunal.
