Submergir-se en el Naufragi, d’Adrienne Rich (1929-2012) forma part del llegat d’una genealogia d’escriptores transfeministes que, des d’una alteritat constitutiva, en aquest cas, per la seva condició lèsbica i feminista d’esquerres, visibilitza la vida de les dones i de les identitats dissidents, explicades sense mitificacions per elles mateixes. Rich ens convida a explorar l’esquelet d’un vaixell enfonsat, com a metàfora de la presa de consciència de la història col·lectiva, “en les destrosses que es van fer i en els tresors que perduren”, a través d’un llenguatge precís, “la seva intenció és la claredat / no ha d’oblidar / res”.
Al llarg del poemari, la veu introspectiva del subjecte qüestiona tot el que pretén representar, inclús s’insubordina a ell mateix en gènere i nombre. És un cos variable que respon a un context polític marcat pel moviment de drets civils, la segona onada dels feminismes, la Guerra del Vietnam, la psiquiatria, la repressió i la violència heteropatriarcal.
Però, al mateix temps, Rich ens obre un marc ple de possibilitats, encapçalat pel suport mutu i l’amor entre dones, “on res no està prohibit / on res no és permanent”, que contraposa l’ideal de competitivitat capitalista.
Tant per la qualitat estètica com per la vàlua del seu testimoniatge herstòric, podem considerar el conjunt de l’obra d’Adrienne Rich com a canònica i, la seva lectura, imprescindible i necessària.
