Ben a prop del Teatre Nacional de Catalunya i L’Auditori, a Barcelona, hi ha una petita bombonera del teatre de proximitat, la Sala Versus Glòries. Actualment, s’hi pot veure Parlem-ne, un espectacle de dansa-teatre sobre el viatge vital d’una parella i el seu fill, protagonitzat per Hansel Nezza, Linn Johansson i el jove Jem Prenafeta, amb direcció i coreografia de Vero Cendoya.
La família protagonista creix fent servir l’humor com a baluard davant d’algunes observacions desafortunades de coneguts, tenint en compte que la diferència física entre del pare i la mare respecte al seu fill és evident. Jem té els ulls ametllats i la síndrome de Down. Juntes, fan tot el possible per navegar pels alts i baixos de la vida de parella. I el fill adolescent vacil·la entre la cooperació i la rebel·lió, menys rebel que un adolescent qualsevol, però insistint en la independència pròpia de l’edat. Fins que es desmarca de la columna vertebral dels seus pares i es marca un solo de breakdance. No obstant això, la família sempre manté la tribu, fet que se subratlla a través del codi de vestimenta, informal i amb diferents patrons d’un mateix estampat, uns vestits dissenyats per Pau Aulí, responsable del disseny estètic del videoclip de l'”Ay mamá” de Paula Ribó, coneguda artísticament com a Rigoberta Bandini.
La peça s’estructura en un acte de poc menys d’una hora. Les performers ballen i interactuen. Entremig, silencis. Sovint s’intercalen talls de veu de les intèrprets, diàlegs cinematogràfics i alguns hits que van arrasar durant la primavera dels darrers boomers. Els arranjaments musicals són d’Adele Madau, col·laboradora habitual de Cendoya amb qui comparteix La Palomera, un laboratori de creació a poques passes del Mercat de Sant Antoni.
La família protagonista creix fent servir l’humor com a baluard davant d’algunes observacions desafortunades de coneguts, tenint en compte la diferència física entre del pare i la mare respecte al seu fill amb síndrome de Down que vacil·la entre la cooperació i la rebel·lió
Durant les últimes Festes de la Mercè, es va fer un avançament de l’espectacle al MAC Festival Arts al Parc de la Ciutadella. El projecte neix amb el suport de la Fundació Carulla a partir d’uns tallers de dansa integrada. Amb l’objectiu de promoure la integració i la convivència comunitària de les diferents realitats socials que ens envolten. Per al públic més novell en l’àmbit de la dansa integrada, cal aclarir que es tracta de projectes o companyies mixtes, en què el procés creatiu es desenvolupa integrant persones amb i sense diversitat funcional.
Assajar la integració
El terme de dansa integrada s’utilitza des de finals dels anys vuitanta arran d’uns tallers de Contact Improvisació de Bruce Curtis i Alan Ptashek, a Califòrnia. En un principi, definia projectes d’arts del moviment i educació per a persones amb discapacitat física. En el fons, la dansa integrada treballa amb persones no acostumades a integrar-se en el món de la dansa per formar part d’una comunitat i d’un procés col·lectiu.
Adam Benjamin va impulsar la dansa integrada a Europa. Aquest coreògraf és un dels fundadors de Candoco, companyia de dansa al Regne Unit pionera en portar a l’escena professional produccions de dansa inclusiva. Altrament, és uns dels referents de la dansa que més ha influït la difusió d’aquestes propostes a Catalunya, gràcies a uns tallers organitzats amb el coreògraf barceloní Jordi Cortés a principis d’aquest segle.
Avui parlem de la diversitat funcional com si hi hagués un encaix temàtic dins de l’heterogeneïtat de les persones amb qualsevol discapacitat. Potser seria interessant no anomenar les diferències perquè no hi hagués cap mena de discriminació, de la mateixa manera que no assenyalaríem el número de bípedes que inclou un espectacle teatral. Però aquesta situació ideal encara no ha arribat. I mentrestant, algunes entitats, creadores i artistes treballen i celebren les diferències en espais comuns; perquè cadascú és únic en la pluralitat del món en què vivim. I afortunadament, cada cop ens allunyem més de propostes paternalistes.
Potser seria interessant no anomenar les diferències perquè no hi hagués cap mena de discriminació, però aquesta situació ideal encara no ha arribat i, mentrestant, algunes entitats, creadores i artistes treballen i celebren les diferències en espais comuns
La primera experiència de col·laboració artística de Vero Cendoya amb col·lectius habitualment exclosos de la creació cultural va ser Artipunt, resultat del projecte escènic Incursió Social a Juneda. El projecte es remunta a l’any 2013 i el va posar en marxa juntament amb l’actriu Anna Barrachina. Atenció: Si voleu recuperar aquesta experiència de caràcter social es podrà veure al Teatre Prado de Sitges (Garraf) el diumenge 22 de gener. Amb tot, el primer projecte professional de dansa inclusiva de la coreògrafa va ser Bogumer (o hijos de Lunacharski), estrenat durant la temporada 2020- 2021 al mercat de les Flors de Barcelona, una creació conjunta amb Israel Solà, fundador i dramaturg de l’aclamada companyia La Calòrica. L’espectacle incorporava a l’elenc professional a dos ballarins amb discapacitat intel·lectual, Laia Martí i Jem Prenafeta, que repeteix en aquest muntatge professional amb Cendoya.
Parlem-ne es pot veure a la Sala Versus Glòries tots els dimarts i dimecres fins a l’1 de febrer.
