Algunes persones afectades per les infiltracions policials al Regne Unit van emprendre diverses vies legals amb l’objectiu de trobar respostes i algun tipus de justícia. En alguns casos, el desenllaç ha estat satisfactori, especialment pel que fa a la denúncia pública, però sovint també ha tingut costos. L’obtenció de respostes no sempre ha anat acompanyada de justícia.
Quan va esclatar l’escàndol Spycops, l’octubre de 2010, existia molt poca informació, i la policia va obstaculitzar tots els intents de saber-ne més. Les primeres accions legals van ser recursos contra condemnes a activistes, després de saber que policies infiltrats hi havien estat involucrats. Els activistes podien argumentar que els judicis eren injustos perquè no s’havien fet amb garanties.
Més tard, una comissió parlamentària va convocar alts funcionaris policials per donar compte de l’escàndol. No obstant això, la policia no es va disculpar i va respondre amb evasives. Això sí, les audiències van evidenciar la necessitat d’una investigació adequada.
Vuit dones enganyades que havien mantingut relacions sexoafectives amb infiltrats van engegar la via civil. Una vegada més, es van topar amb l’obstrucció i la negació. Quan finalment es va exigir a la policia que proporcionés informació del cas, aquesta institució va difondre una inèdita i estranya disculpa. Les dones volien respostes, però l’elevada despesa que suposava la causa civil les va obligar a acceptar les disculpes sense obtenir les respostes.
Però van continuar pressionant. Algunes van apuntar als protocols policials i van denunciar la mala conducta dels càrrecs públics. Per aquesta via tampoc van tenir èxit. Una de les dones, Kate Wilson, va intentar-ho per mitjà d’un mecanisme del sistema legal britànic força desconegut, el Tribunal de Poders d’Investigació. Aquest tribunal especial s’ocupa específicament del funcionament dels mecanismes més foscos de l’Estat, i tramita demandes per vulneració dels drets humans. Es regula amb les seves pròpies normes i és difícil que accepti a tràmit una investigació. Fins i tot, en aquest supòsit, no permet l’accés a totes les proves.
La persistència de Wilson va donar fruits i va obtenir abundosa informació sobre les múltiples operacions policials encobertes que havia patit. Va ser la primera vegada que es va poder veure els informes que elaboraven els infiltrats.
La persistència de Kate Wilson va donar fruits i va obtenir abundosa informació sobre les múltiples operacions policials encobertes que havia patit.
Mentrestant, una àmplia coalició d’activistes polítics va pressionar el govern per tirar endavant un altre mecanisme de control al Regne Unit: la investigació pública. Es tracta d’una recerca dirigida per jutges sobre els escàndols nacionals. Tenen amplis poders per a cridar testimonis i examinar assumptes considerats de seguretat nacional. Ha estat un enfocament exitós, que ha servit per revelar noves identitats de policies encoberts i celebrar múltiples audiències on se’ls qüestionava, també als seus superiors. Milers de documents van ser desclassificats, cosa que va aportar respostes que la gent havia demanat, i més documents estan en camí.
La contrapartida va ser el concepte de la “comprensió de no processar”: la protecció dels activistes que optaven per incriminar-se a si mateixos, però també la protecció cap als policies. Fins ara, han estat necessaris dotze anys de procediments. Tot plegat va començar com un full en blanc amb poca col·laboració institucional. El desenllaç del cas Kate Wilson i l’escàndol públic continu al voltant del sexisme policial, va reimpulsar totes les iniciatives. No obstant això, queda per veure si algun cas arribarà als tribunals.
Ha estat una batalla esgotadora i amb molts casos encara sense resposta. Però cal destacar que la recerca ha proporcionat més informació de l’esperada i s’albiren esperances que n’arribarà més.
