Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Nazaret Castro, periodista

“Una bossa de patates no és un aliment, és un producte comestible dissenyat en un laboratori”

/ Jorge Lizana (Fotomovimiento)

La distància que recorren els aliments abans d’arribar al nostre plat no és només en quilòmetres. Com a consumidores, estem molt allunyades dels impactes que generen els productes, majoritàriament al sud global, i sovint desconeixem què contenen i les desigualtats que impliquen. La periodista Nazaret Castro, juntament amb Laura Villadiego, radiografia la cistella de la compra al llibre Carro de combate (Clave Intelectual), reeditat i actualitzat en un moment idoni. Castro lamenta que la pandèmia no s’aprofiti per transformar un sistema agroindustrial global que té “un vincle directe amb les malalties zoonòtiques perquè destrueix ecosistemes i biodiversitat”. Cofundadora de la revista Amazonas, Castro també ha investigat els monocultius i ha denunciat els impactes dels supermercats.

 

Si et poses les ulleres de Carro de combate, què veus darrere d’un esmorzar de cafè amb llet i entrepà de pernil?

Darrere de molts aliments hi ha un impacte socioambiental que afecta directament poblacions que estan a milers de quilòmetres de distància de casa nostra. Els camperols que cultiven cafè veuen condicionada la seva existència pels mercats internacionals i els preus de les matèries primeres en el mercat de divises. Hem de ser conscients que amb l’acte simple de prendre un cafè formem part d’aquest engranatge que sembla tan abstracte. Hi ha un vincle directe entre el broker de la borsa, el camperol de Colòmbia i nosaltres. Darrere de productes animals com el pernil i la llet, també hi ha un impacte ecològic i males condicions de vida per als animals de granges industrials.

 

Els aliments són una necessitat bàsica, i a l’Estat espanyol representen una de les principals despeses familiars, tot seguit de l’habitatge. Per què en sabem tan poc?

Hi ha un discurs molt interessat perquè en sapiguem poc. En el sistema de producció, distribució i consum capitalista, la mercaderia és una cosa que adquireixes i en l’acte de consum es desdibuixa absolutament qui ho ha produït i qui n’ha extret les matèries primeres. Les empreses són molt opaques, sobretot les del sector químic i carni, i fer la traçabilitat dels productes ens ha comportat anys d’investigació. A més, les etiquetes dels aliments ofereixen una informació molt esbiaixada per confondre: la rellevant, en lletra petita, i la propaganda sense prou filtres en lletra gran. Ens venen productes com a artesanals o de camp quan estan industrialitzats. Per tot això, és normal que estiguem molt lluny de conèixer el que consumim en general i el que mengem en particular. Alhora, hi ha causes més profundes, com els processos d’urbanització que ens separen de la natura, que fan que els nens no hagin vist una vaca en tota la seva vida. Aquesta qüestió serà molt central quan comencem a prendre’ns seriosament la transició ecològica.

“Una bossa de patates no és un aliment, és un producte comestible dissenyat en un laboratori”

 

La primera fase de la cadena de producció és la gran desconeguda, tot i que impregna molts productes. Quins impactes tenen en comú els monocultius de matèries primeres?

Monocultius com la canya de sucre, l’oli de palma o la soja, cadascun amb les seves particularitats, reprodueixen impactes similars. Tots contaminen l’aigua perquè utilitzen grans quantitats d’agrotòxics. En particular, la canya de sucre i l’oli de palma requereixen molta aigua i assequen els pous. Moltes comunitats no tenen xarxa potable i les úniques fonts d’aigua han estat contaminades pel monocultiu, que també afecta la pesca. Les dones solen ser les encarregades de garantir que hi hagi aigua a les seves llars i això les obliga a caminar quilòmetres carregant galledes molt pesades, literalment damunt els seus caps. Quan no ho aconsegueixen, han de carregar amb l’angoixa d’estar proveint les famílies d’una aigua que no està en bon estat. En relació amb això, es produeixen moltes malalties estomacals i dermatològiques. Quan vaig ser a la serralada de Maria, a Colòmbia, totes les dones tenien infeccions vaginals. En general, quan avança el monocultiu, es desplacen les economies camperoles, el sòl canvia d’ús i les comunitats perden el seu manteniment o es queden amb les pitjors terres. Han d’escollir entre treballar les plantacions en pèssimes condicions o migrar a les grans ciutats.

 

L’opacitat també opera a l’hora de dirimir responsabilitats de les multinacionals sobre aquests impactes i abusos?

“A Colòmbia, hi ha un vincle directe entre la violència paramilitar i l’avenç de l’extractivisme de monocultiu”

A Colòmbia, hi ha un vincle directe entre la violència paramilitar i l’avenç d’activitats extractives, com el monocultiu. A finals dels noranta i principis dels 2000, l’estratègia paramilitar implicava sembrar el terror a les comunitats perquè fugissin. Quan tornaven, les seves terres ja havien estat plantades amb palma. En alguns casos es van poder provar els vincles entre empresaris palmers i paramilitars. Si bé és cert que hi ha hagut empreses palmeres locals colombianes, com Urapalma, implicades en processos judicials, les responsabilitats no pesen sobre Cargill, que controla la major part del comerç de palma a escala mundial. És una característica de la deslocalització de la producció, que es dona sobretot a partir dels anys setanta i comporta que la fase de producció perdi rellevància en el repartiment del valor del producte, en comparació amb la part de la distribució i el disseny. Ara, en el sector de l’alimentació, s’està començant a implementar un model que a Colòmbia anomenen “aliances productives”: la gran empresa palmera, en lloc d’adquirir la terra i plantar, signa un contracte amb petits camperols que es comprometen a vendre-li’n només durant 25 anys. És el mateix esquema que el de la maquila en el sector tèxtil. Es perd tota la responsabilitat i s’eliminen riscos. Per tot això, desmantellar el poder corporatiu és una lluita de fons necessària.

 

Alguns d’aquests monocultius, com el sucre o l’oli de palma, es troben en productes ultraprocessats que omplen els supermercats. Com s’explica el seu auge?

Els productes ultraprocessats comparteixen els mateixos ingredients: s’elaboren a base de sucre, olis vegetals i sal. Són absolutament prescindibles perquè provoquen danys en la salut, impactes associats als monocultius, estan embalats i generen moltes deixalles. No són aliments, són productes comestibles. Però funcionen perquè han estat dissenyats en un laboratori per empreses que no tenen com a objectiu alimentar-nos, sinó lucrar-se, i que, per tant, volen fer-nos-en addictes. Et menges un bon guisat i et sacia; agafes unes patates de bossa i no pots parar. Hi ha un paral·lelisme amb les xarxes socials. Entendre això ajuda a treure’ns la culpa. A més, consumir-ne fa que deixem de menjar aliments frescos molt necessaris. A part de l’epidèmia d’obesitat, ens falten nutrients necessaris i això afecta el cervell, en com pensem, en el nostre estat d’ànim i en el vincle que tenim amb la vida.

 

Quines són les empreses que condicionen la nostra alimentació?

Hi ha un gran nombre de productors i un gran nombre de consumidors, però al mig, un reduït nombre de distribuïdors. Una gran pota del sistema neoliberal és l’oligopolització dels sectors i en el sistema agroalimentari és una evidència. En formen part un seguit d’empreses biotecnològiques, com Monsanto, que s’ha fusionat amb Bayer, BASF o DuPont. També hi ha el grup de la pota de comercialització –com Wilmar, ADM o Cargill–, que alhora estan vinculades a empreses agroalimentàries, com Unilever o Nestlé, que demanden els productes. I, al mateix temps, aquestes estan relacionades amb les grans empreses de la distribució, com Wal-Mart i Carrefour, perquè el model de la gran distribució, dels supermercats i els hipermercats, va de la mà de l’avenç dels productes ultraprocessats. A les empreses els resulta més lucratiu i més fàcil logísticament col·locar aquests productes que els frescos, i la inèrcia de les condicions que imposen els grans distribuïdors expulsa els petits productors. Tot està connectat i a cada una d’aquestes parts només hi ha quatre empreses que controlen de forma aclaparadora el mercat.

 

A més dels ultraprocessats, hi ha matèries primeres que també s’utilitzen per fer biocombustibles. El que s’ha venut com una solució és un problema?

“A part de l’epidèmia d’obesitat, ens falten nutrients necessaris i això afecta el cervell, en com pensem, en el nostre estat d’ànim”

La Unió Europea (UE) ha promogut la substitució progressiva de combustibles fòssils per agrocombustibles, tot i que les organitzacions ecologistes fa molt temps que diuen que és una falsa solució. Això ha tingut un impacte en l’expansió de la palma a Colòmbia o de la canya al Brasil, per exemple. L’informe Globiom, encarregat per la UE, conclou que els agrocombustibles a base de palma, soja i altres no només no frenen el canvi climàtic sinó que estan associats a més emissions que els mateixos combustibles fòssils. En el cas de la soja, dues vegades més; en el de la palma, tres. Això sense incloure la pèrdua de sobirania alimentària o l’augment del preu dels aliments. És una bogeria posar la Terra a produir gasolina per al transport. La disputa actual, doncs, és concretar de què parlem quan parlem de sostenibilitat. La nostra forma de vida només pot ser sostenible si fem canvis molt profunds, perquè ara estem vivint enmig de falses solucions. No és suficient canviar les fonts d’energia si no canviem la demanda energètica. No n’hi ha prou amb posar-li un segell sostenible a la soja, perquè mai ho serà si acapara el 60% de la superfície cultivable com passa a l’Argentina o el 80% a l’Uruguai.

“Una bossa de patates no és un aliment, és un producte comestible dissenyat en un laboratori”

 

Fa poc, l’aigua ha passat a cotitzar a Wall Street i les matèries primeres que esmentes són objecte d’especulació. Quin impacte tenen els mercats financers sobre l’alimentació?

Encara que posen un llenguatge complicat i tècnic a l’àmbit financer, no és difícil d’entendre el que està passant i tampoc és causal. Hi ha els mercats de futurs, la idea inicial dels quals era que els agricultors poguessin assegurar la seva producció: venent a futur per tenir una garantia econòmica. Però això s’ha convertit en quelcom merament especulatiu i només el 2% de les transaccions als mercats financers que tenen a veure amb commodities (matèries primeres que es comercialitzen en els mercats internacionals) agrícoles acaben en transacció real, la resta són especulatives. Les commodities com la palma, la soja, el sucre o el blat de moro, que serveixen per produir agrocombustibles, són especialment bones per als mercats financers perquè tenen diversos usos, són matèries primeres flexibles. Especular amb els aliments té impactes molts clars sobre els preus, que es van veure clarament després de la crisi financera de 2008 i 2009. Quan es van desplomar els preus dels títols financers relacionats amb l’habitatge, automàticament, van apujar els preus de les commodities agrícoles perquè els mercats s’hi van refugiar. Això va provocar fam i tensió social a mig món.

 

Amb tot, com expliques que el més perjudicial per a la societat i el medi ambient sigui més barat?

“La ideologia neoliberal culpabilitza l’individu per desresponsabilitzar les estructures”

Cal entendre que el preu no reflecteix el valor. En les nostres societats capitalistes hi ha una gran distància entre les estructures de preus i els costos vertaders de les coses, en termes de fluxos d’energia i materials amb perspectiva ecològica. Són el que des de l’economia ecològica s’anomenen “externalitats”. A la natura res és gratis i, per tant, ens hem de preguntar qui paga aquest cost si no ho fan les empreses. Si tot allò que és conseqüència indirecta, socioambiental, de l’activitat econòmica s’inclogués en els balanços, cap empresa capitalista seria rendible. És a dir, si paguessin pel que contaminen, per salaris dignes, si no vulneressin drets humans i ambientals, si el plàstic no sortís tan barat… No els quadrarien els números. És molt interessant visibilitzar-ho perquè sempre es parla d’eficiència del sistema capitalista, de què altres formes de fer les coses no són rendibles i han de ser subsidiades, quan, en realitat, les grans empreses són les grans subsidiades mitjançant costos i impostos que no paguen, o per mitjà de subsidis directes, com les indústries més contaminants. El que se’ns ven com la racionalitat del sistema econòmic és una manera d’ocultar i dissimular un ordre polític profundament desigual.

 

No tothom té la mateixa capacitat d’elecció, sovint per raons econòmiques. No creus que és injust posar la responsabilitat en qui consumeix?

Una cosa que caracteritza la ideologia neoliberal és la culpabilització de l’individu per desresponsabilitzar les estructures que hi ha darrere. Hi ha coses que podem fer com a consumidors, però l’objectiu és que res que em venguin al supermercat carregui vulneracions dels drets humans, que el consumidor no tingui el pes d’haver d’escollir. Per tant, hi ha coses que no haurien de ser legals, no s’haurien de permetre. S’ha d’entendre el consum com a acte polític: no podem desviar-lo cap a un seguit de millors decisions com a individus, sinó que hem d’apuntar les estructures. No comprar a Inditex no resol la situació, ens hem d’organitzar per obligar els governs que exigeixin a les empreses i establir els vincles i articulacions transnacionals entre els moviments de base, preocupar-nos pel que tenen a dir-nos, per comprendre millor el que hem de fer. Però com a persones crítiques o activistes hi ha un recorregut a fer, sense culpabilitzar-nos ni pretendre ser ultracoherents, perquè ens frustraríem. Si saps què hi ha darrere el sector tèxtil, potser no pots comprar segons quines peces de roba ètica per raons econòmiques, però pots reduir el consum d’allò que no necessites. Hem d’entendre que el desig és un constructe social i cal qüestionar-lo. Està clar doncs, que s’ha de fer el repartiment de responsabilitats segons el lloc que ocupem. La meva no és la mateixa que la de Carrefour o Monsanto, però si compro el llibre Carro de Combate a la llibreria del meu barri en comptes d’a Amazon, contribueixo que no tanqui. La sociòloga boliviana Silvia Rivera Cusicanqui parla de recuperar el consum com un acte de gaudi però des de la consciència, sortint de la inèrcia del sistema.

 

Avui dia, tenim de tot en qualsevol moment de l’any i els aliments recorren uns 6.000 quilòmetres de mitjana fins a arribar al punt de venda. Un model agroalimentari sostenible també implica certes renúncies?

Tenim un llarg camí per desfer, hem de tornar a coses que abans ens semblaven òbvies. No parlo de tornar a viure com fa cent anys, però sí, per exemple, als envasos retornables o al granel. Aprendre a viure diferent i amb menys. Hem de tendir a abastir-nos amb el que hi ha en el nostre territori més pròxim i això passa per què potser a Espanya no es pugui menjar alvocat cada dia; no som a Mèxic. Més enllà dels aliments, hi ha coses absolutament absurdes com l’obsolescència programada; comprar-me un ordinador cada tres anys no em fa més feliç i té un cost socioambiental brutal. Però, a més, hi ha l’obsolescència percebuda, ens han convençut que necessitem l’últim model de telèfon. Crec que la majoria de canvis que hem de fer no suposaran una pèrdua de benestar, però sí un qüestionament del nostre desig. Per exemple, a mi sempre m’ha agradat viatjar, doncs potser caldrà conèixer la província del costat i no fer milers de quilòmetres amb avió. Al cap i a la fi, aquests canvis ens tocarà fer-los per elecció o per força.

Article publicat al número 518 publicación número 518 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU