Més de 700.000 execucions hipotecàries després, la crisi immobiliària a l’Estat espanyol continua però ha mutat. Els lloguers s’han disparat, les possibilitats de negoci, també, i l’expulsió del veïnat n’és un efecte directe. Grans empreses i fons d’inversió compren, expulsen, reformen i venen amb l’únic objectiu de generar el màxim benefici. La crisi de l’habitatge, subratlla el sociòleg i professor a la London School of Economics David Madden, “no es produeix com a conseqüència d’un error en el sistema, sinó que constata que el sistema funciona com cal”. I té un abast mundial: en l’actualitat, hi ha uns 330 milions de famílies arreu del món que no poden trobar un habitatge digne o assequible. Són dades del llibre En defensa de la vivienda, recentment traduït per Capitán Swing, en què Madden, juntament amb Peter Marcuse, fa una anàlisi de la crisi global i permanent de l’habitatge.
El dret a l’habitatge obre les portes a molts altres drets. Des d’aquest punt de vista, com el definiries?
Peter Marcuse i jo parlem de la necessitat d’entendre l’habitatge en sentit ampli. No es tracta només d’una casa, sinó que és un dret relacionat amb la vida comunitària, la vida familiar, el treball, l’economia que hi ha darrere d’una casa (que també és una cara del treball)… Quan hi ha un accés precari a l’habitatge o quan s’empeny les persones a viure als marges de les àrees urbanes, s’està perjudicant moltíssim la vida a la ciutat, i això és fonamental en l’estructura de l’espai urbà. Per tant, quan pensem en el dret a l’habitatge, primer hem de pensar en el poder dins el sistema habitacional, perquè els habitatges poden ser opressius i alliberadors alhora. No podem veure la reforma de l’habitatge com una qüestió tècnica que requereix un o dos canvis, sinó que ha de consistir en una reorientació molt més àmplia del conjunt del sistema, en una democratització més profunda. Però també hem de pensar de quina manera està connectat amb altres aspectes urbans com la mobilitat, la salut o el treball. L’habitatge està relacionat amb moltes dimensions socials, econòmiques i polítiques; per això diem que l’habitatge no és només habitatge, sinó també estructures de classe, relacions de poder, racisme o patriarcat. Quan analitzem el que passa en relació amb el dret a l’habitatge, hem de tenir en compte totes aquestes dimensions.
Aquí ara vivim com es disparen els preus del lloguer, però venim de la crisi hipotecària. La crisi de l’habitatge, per tant, és permanent però adopta noves formes?
<“La crisi de l’habitatge i les hipoteques als Estats Units va ser un robatori massiu de riquesa negra”
Els problemes d’habitatge muten i es transformen constantment, un fet que indica que hi ha moltes variables que toquen el sistema residencial. Tot i així, per a la classe treballadora, la crisi és la norma; l’habitatge sempre està en crisi. Ara més que mai, l’habitatge funciona com una mercaderia, però això no impedeix que els drets que les persones tenen a diferents indrets també variïn. Els inquilins podrien tenir més o menys poder respecte als propietaris; la condició de posseir una casa pot deixar de ser primordial en el sistema habitacional; pot haver-hi més igualtat entre tinences o es poden fomentar fórmules cooperatives d’habitatge, cessions d’ús, noves propietats col·lectives… Hi ha molt d’espai per al canvi. Així i tot, la tendència general a moltes grans ciutats és un empitjorament del problema de l’habitatge, alhora que s’introdueixen una sèrie de noves tecnologies i nous instruments financers que tenen un pes en l’aprofundiment i la intensificació dels problemes.
Un canvi substancial és que, després dels estralls financers de 2008, la crisi de l’habitatge ha tocat les classes mitjanes? Podem parlar de socialització del problema?
Estem veient com el problema de l’habitatge està afectant les llars de classe mitjana. Crec que hi ha una oportunitat política si la gent es compromet amb un projecte per fer que l’habitatge sigui millor per a tothom, en comptes de centrar-se únicament en el rescat de les classes mitjanes amb dificultats i permetre que les llars de la classe treballadora continuïn patint. Això no solucionaria el problema, però podem imaginar una aliança que tingui una mirada àmplia sobre la problemàtica de l’habitatge i desenvolupi una resposta més universal, tenint en compte que la crisi de l’habitatge no es produeix com a conseqüència d’un error en el sistema, sinó que constata que el sistema funciona com cal.
A més de la classe, quines altres opressions travessen el sistema residencial?
Tota mena de diferències socials i desigualtats interaccionen en el sistema d’habitatge: la discriminació racial o la violència racista i al voltant de l’estatus de migrant. Actualment, hi ha una llei al Regne Unit que requereix als propietaris comprovar l’estatus de migrant, i bàsicament els transforma en guàrdies fronterers. La llar també ha evidenciat el conflicte de gènere i la lluita feminista: regia una separació física entre l’espai de la llar i l’espai públic, i les dones estaven limitades al treball domèstic, que moltes continuen realitzant. També hi ha exemples d’assetjament sexual dels propietaris cap a les inquilines. L’habitatge està integrat en les estructures socials i les jerarquies. Als Estats Units hi ha una llarga història de racisme en el sistema habitacional, ha mutat però hi continua sent. La crisi de les hipoteques subprime estava profundament racialitzada, les depredadores empreses prestadores es van dirigir a comunitats africanes i americanes que històricament havien estat excloses del finançament de l’habitatge. La crisi de l’habitatge als Estats Units va ser un robatori massiu de riquesa negra.
El que també ha canviat és el perfil de qui ostenta els immobles. Hi ha capital internacional, empreses inversores i fons d’inversió, com Blackstone, que estan esdevenint grans propietaris d’habitatge.
Blackstone és el propietari més gran als Estats Units. Hi ha un canvi en el perfil dels propietaris, perquè han entrat en acció noves societats, com els fons d’inversió immobiliària [REIT, en les sigles en anglès], que són els principals propietaris de béns immobles a Nova York. La seva incursió representa una mesura del grau de financiarització del sector de l’habitatge. Els REIT van ser creats als Estats Units mitjançant una llei del Congrés de 1960. Ara bé, això no significa que no hi hagués explotació dins el sistema residencial quan hi havia més propietaris locals, però sí que, en termes generals, en el passat, els propietaris eren les elits locals i ara ho són les elits globals. Es tracta d’un moviment important perquè significa que la connexió entre l’habitatge com a immoble i mercaderia, i l’habitatge com a llar i espai social es fractura encara més. Parlem també d’empreses transnacionals, però tampoc no significa que sigui millor viure en un habitatge en mans d’un fons d’inversió ubicat al teu país. És a dir, el fet que siguin estrangers realment no és important, allò rellevant és que estiguin sotmesos únicament a la lògica de la inversió. El sistema habitacional està canviant a molts llocs, no només a les grans ciutats, també a nuclis més petits i a molts altres tipus d’espais territorials.
Aquests nous actors tenen molta més capacitat d’inversió…
Tenen molts diners i compren parc d’habitatge als governs o als proveïdors d’habitatge social, i concentren enormes quantitats de béns immobles, que s’utilitzen bàsicament com a inversió, i incrementen el preu del sòl. Que algú arribi a establir la seva llar en aquests edificis és irrellevant per a la seva lògica especulativa.
Quins avantatges ofereix el sector immobiliari per a la inversió?
“Sempre hi ha hagut explotació residencial, abans els propietaris eren les elits locals i ara ho són les globals”
La inversió en el sòl i en el sector immobiliari està esdevenint una part més important de l’economia i un sector líder, en oposició al capital productiu. Això ens mou cap a una societat rendista. Hi ha un gran desplaçament cap a la inversió immobiliària, diner global buscant inversions que veu les oportunitats en el sector immobiliari, en el sòl, en els béns immobles de luxe i diferents tipus d’habitatge relacionats amb el turisme com a sòlida i única inversió, com a operacions segures. També hi ha dimensions polítiques relacionades amb tot això. La inversió en el sector immobiliari ha estat vinculada per molts investigadors a la corrupció, al blanqueig de capitals, a l’evasió d’impostos i a activitats delictives com una fórmula per a la compra de voluntats. D’altra banda, les elits globals utilitzen els seus recursos per aïllar-se de molts problemes socials als quals contribueixen. Es tracta d’un canvi en la forma del capitalisme urbà, i és important veure que no són únicament canvis econòmics abstractes, sinó que tenen conseqüències molt perjudicials per a molts habitants.
De quina manera l’expansió de les inversions immobiliàries canvia el paisatge de les ciutats i moltes relacions que s’hi estableixen?
D’una banda, està creant molta precarietat i inestabilitat, i també gentrificació i desigualtat als barris. Moltes ofertes especulatives són bastant arriscades perquè suposen un gran apalancament [contraure un deute per finançar una operació financera]. Es basen a trobar habitatges assequibles i necessiten trobar maneres d’eliminar els inquilins i aconseguir poblacions més riques que els substitueixin. Això significa que el seu model de negoci es basa en la sistemàtica controvèrsia en el si dels seus edificis: pot implicar l’assetjament o pot suposar reduir o tallar serveis crucials dins dels edificis [aigua, electricitat]. I, a escala de barri, a escala comunitària, contribueix al desplaçament de les comunitats obreres, a aquesta composició de classe –especialment als barris cèntrics– i també al desplaçament a gran escala. Així doncs, els llocs crucials que han donat suport a la vida urbana de la classe treballadora s’estan destruint.
Amb una mirada històrica, es pot afirmar que la mercantilització de l’habitatge també ha estat una tècnica de governança?
L’habitatge sempre és polític. Crec que estem veient una voluntat real per part dels governs d’utilitzar l’habitatge, així com l’amenaça de quedar-se sense llar, com a eina política. Al llibre, Peter i jo parlem d’algunes mesures que han aplicat governs al llarg de la història per contenir la dissidència, també expulsant les classes que consideren perilloses, o governs que han premiat l’obediència dels membres del seu partit. En un sentit ampli, podem veure com l’estat sempre ha utilitzat l’habitatge. En certa manera, és bastant convenient per als estats tenir les ciutats buides de persones que necessiten serveis socials i buides també de ciutadans que reivindiquen els seus drets. En definitiva, substituir aquests habitants per turistes temporals. Una ciutat hipermercantilitzada és una ciutat pacificada, que no es revoltarà per canviar les coses, que no plantejarà demandes. Per aquesta raó, podem detectar processos de gentrificació relacionats amb revoltes i resistències urbanes. Molts governs han identificat barris que són espais de resistència per desenvolupar-hi projectes de regeneració i gentrificació a gran escala. Hi ha tres factors que contribueixen a la hipermercantilització de l’habitatge: la desregulació, la financiarització i la globalització.
Vosaltres assenyaleu que no només hi ha desregulació, sinó que hi ha polítiques que reprodueixen el problema.
Les estructures reguladores són diferents en cada ciutat, però puc posar el cas de Nova York. Hi ha un sistema de regulació de lloguers que engloba molts apartaments de promoció privada sota un programa anomenat Rent Stabilization. Els constructors privats poden construir més habitatges dels previstos per la normativa a preu de mercat a canvi d’edificar una part d’habitatge accessible. En la majoria dels casos, els habitatges amb preus per sota del mercat poden tornar al preu de mercat després d’un temps determinat. Els propietaris fan tot el possible per poder treure els apartaments del programa; per exemple, sense conservar l’edifici i així provocar que els inquilins es vegin forçats a marxar, o a l’inrevés: sobreinvertint perquè això tingui un impacte en el lloguer i tregui l’immoble de la regulació pública de preus. Amb això vull dir que hi ha estratègies locals en funció de quin sigui el sistema immobiliari i que, sovint, molts programes satisfan les necessitats del sector en comptes de les dels residents. A Londres és possible privatitzar l’habitatge públic arran de les polítiques impulsades per Margaret Thatcher, i més del 36% de l’habitatge de titularitat pública ara està en mans privades. El terme utilitzat en estudis sobre habitatge, geografia urbana i sociologia urbana és rent gap [bretxa de renda], la disparitat entre els ingressos actuals de lloguer d’una propietat i els ingressos de lloguer potencialment assolibles. Els inversors immobiliaris busquen qualsevol bretxa de lloguer que puguin trobar i trien les grans empreses inversores perquè són molt eficients a l’hora de trobar i explotar aquestes rent gaps.
La llei d’habitatge estatunidenca de 1949 incloïa l’objectiu d’una “llar digna i un entorn de vida adequat per a totes les famílies”. La Constitució espanyola reconeix que “tots els espanyols tenen dret a un habitatge digne i adequat”. Aquestes declaracions xoquen amb el dret a la propietat privada?
Molts d’aquests compromisos polítics que fan els estats són incompatibles amb altres. El que decideix entre dos drets que estan en conflicte és el poder polític i la lluita política. A més, el règim de propietat privada serveix als interessos de les classes dominants. Al llibre critiquem la interpretació legalista superficial del dret a l’habitatge, que està abocada a quedar-se curta. Amb això, no volem minimitzar la importància de les garanties legals d’accés a l’habitatge. És molt important, per exemple, que els estats tinguin l’obligació de proveir habitatge a les persones sense llar. Però al Regne Unit també hi ha obligacions legals de proporcionar habitatges i els ajuntaments et diuen que és a quatre hores de distància, en una ciutat completament diferent de la que habites. Si ho rebutges, et converteixes en una persona sense llar. Les qüestions legals pel dret a l’habitatge són importants, però nosaltres defensem que si el dret a l’habitatge significa alguna cosa, hauria de ser el nom per a un tipus de polítiques que caminin cap a un canvi general del sistema habitacional.
Cal més valentia política?
Més valentia política, més ambició política i més suport polític. Al llarg de la història, la propietat privada ha patit molts canvis i transformacions i el dret a la propietat privada no ha estat estable. Qualsevol institució ha estat creada per la gent i pot canviar-se; només cal trobar maneres de fer-ho.
Limitar la concentració d’immobles podria ser un pas?
Penso que la concentració i la monopolització de l’habitatge i de l’espai residencial per part de les elits no és gens bo. Ningú hauria de posseir cinc cases quan hi ha gent que no té on viure.
Un altre aspecte força desconegut és el suport econòmic que rep la propietat en la majoria de sistemes habitacionals…
“Els llocs crucials que han donat suport a la vida urbana de la classe treballadora s’estan destruint”
En general, la gent no coneix l’estructura d’ajudes que es destinen a l’habitatge ni com es distribueixen entre les diverses categories habitacionals i les classes socials. Amb diferència, el major suport econòmic del sistema habitacional als Estats Units el reben els propietaris de classe mitjana, amb molt més suport per part de l’estat que la classe treballadora que resideix en habitatges públics. La gent en té una imatge distorsionada. Els diners que l’estat gasta en habitatge públic i subsidis per a famílies de classe treballadora són insignificants en comparació amb la quantitat que es dedica a subvencionar els propietaris d’habitatge rics i de classe mitjana, per exemple, amb deduccions fiscals diverses.
En quines direccions hauria de produir-se el canvi general del sistema habitacional del qual parles?
La crisi de l’habitatge presenta oportunitats per als inversors, que han sabut detectar al llarg de la història recent. Però en direcció contrària també hi ha oportunitats: podem imaginar una situació en què les cases buides siguin expropiades per l’estat i destinades a habitatge social, o un programa que desplaci immobles cap al parc públic d’habitatge i reguli els preus. És obvi que és difícil que els municipis adquireixin sòl competint amb les empreses inversores. És un repte. Però, certament, poden deixar de donar suport a aquest tipus d’inversors amb reduccions d’impostos. Al llarg de la història, hi ha moltes ciutats que han apostat per l’habitatge públic i social i han pres iniciatives per canviar el sistema habitacional. No és impossible.
