Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

El reporterisme pioner i emancipador d'Irene Polo

Durant els anys de la Segona República van sorgir les primeres grans periodistes catalanes. Entre elles destaca el nom d’Irene Polo, una dona compromesa amb l’ofici que va aconseguir fer-se un lloc en un món dominat pels homes. Intrèpida i valenta, amb poc més de vint anys ja era una escriptora coneguda en molts dels setmanaris catalans. La seva vida, però, va ser curta: amb només 32 anys es va suïcidar a Buenos Aires. Tot i això, mentre va viure a Barcelona, va deixar escrits molts textos que són el veritable relat d’una època

 

Laura Cercós Tuset | @cercos_tuset
Il·lustració de Felipe de San Pedro 

Als anys 30 del segle XX, el periodisme era cosa d’homes (com tantes altres coses). Però va ser llavors quan, per primer cop, en aquelles redaccions pioneres, van començar-hi a aparèixer les primeres periodistes dones. Era un moment àlgid per a la professió en què van aparèixer molts nous setmanaris per intentar entendre i explicar el que estava passant als primers anys de la Segona República espanyola. I en mig de tot això, va alçar-se amb força la veu d’una periodista que encara ara no ha recuperat tota la rellevància que va tenir en el seu moment: Irene Polo.

El 27 de novembre de 1909 va néixer a Barcelona en el si d’una família treballadora. El seu pare, Guàrdia Civil, va morir quan ella encara era jove i això va obligar-la a posar-se a treballar per mantenir la seva mare i les seves dues germanes petites. Com moltes altres dones de la seva època, no va poder estudiar. Tot i això, l’esperit inquiet d’Irene Polo va fer que se seguís formant de manera autodidàctica i arribés a tenir amplis coneixements en història, art o humanitats, que no gaire més endavant li permetrien escriure sobre gairebé qualsevol cosa.

Des de ben jove, Polo ja destacava com una defensora dels drets laborals i, amb només 21 anys, aquest esperit reivindicatiu acabaria traspassant a les pàgines d’alguns dels principals setmanaris de Catalunya

Però abans d’arribar a fer-se un lloc com a periodista, Polo va haver de treballar en altres àmbits. El 1930, per exemple, feia d’oficinista en una petita empresa. Poc després, però, va acabar sent-ne acomiadada per iniciar una protesta en contra la reducció que el propietari volia aplicar al sou dels seus treballadors. Des de ben jove, Polo ja destacava com una defensora dels drets laborals i, amb només 21 anys, aquest esperit reivindicatiu acabaria traspassant a les pàgines d’alguns dels principals setmanaris de Catalunya.

 

El paradigma de reportera

Amb l’aparició de les primeres dones a les redaccions, també van aparèixer les seccions femenines on es parlava de temes de moda i de la llar. Com moltes altres periodistes, Irene Polo també va haver de començar escrivint per aquestes seccions. Parlar de moda li va servir, però, per fer un retrat del seu temps i, de retruc, de l’emancipació de la dona: els pantalons femenins, els talls de cabell curts, el nudisme… Modes trencadores la majoria de les quals ella mateixa va posar en pràctica.

Però el que veritablement defineix la ploma d’Irene Polo és el reporterisme, el gènere per excel·lència dels anys 30. Amb les eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, va abandonar les pàgines femenines per seguir de prop el pols de l’actualitat. Així doncs, trencadora per obrir-se pas en un món d’homes i per practicar un nou periodisme, Polo va obrir les portades d’alguns dels mitjans més importants de l’època com Imatges, La Humanitat o La Rambla.

Però el que veritablement defineix la ploma d’Irene Polo és el reporterisme, el gènere per excel·lència dels anys 30. Amb les eleccions al Parlament de Catalunya el novembre de 1932, va abandonar les pàgines femenines per seguir de prop el pols de l’actualitat

Eren els primers anys de la Segona República i la societat es trobava en una efervescència de canvis que calia entendre i explicar. En aquest context va tenir lloc la Revolta de l’Alt Llobregat, una vaga minera i tèxtil de caràcter revolucionari en què alguns anarquistes van acabar proclamant el comunisme llibertari. Aquests fets van tenir especial rellevància a Sallent on, com en altres llocs, la repressió als vaguistes de les mines de potassa va ser molt dura. Irene Polo va visitar aquesta població amb l’objectiu de conèixer de prop els fets i d’aquest viatge van néixer un seguit de reportatges publicats a La Rambla i L’Opinió. En aquests, la periodista va posar especial èmfasi a les causes que havien conduït a aquella situació, ja que havia pogut comprovar com eren de pèssimes les condicions de vida dels treballadors, que s’allotjaven en corts de porcs i altres espais precaris i inhumans.

Com a periodista va estar al focus de molts altres temes de l’època: l’aprovació del vot de la dona, el bienni negre (els anys de govern conservador durant el perÍode republicà)… De fet, Polo va viatjar fins a Madrid per assistir a la convenció de les joventuts d’Acció Popular i posar en negre sobre blanc l’ascens del feixisme. Ho va fer fent-se passar per una assistent més i camuflant-se entre les masses que aclamaven els discursos d’alguns líders com José María Gil Robles. A partir d’aquesta experiència, Irene Polo va escriure un reportatge per L’Opinió que, a banda de tenir un gran valor històric perquè aporta el testimoni d’alguns dels seguidors dels populismes de la dreta feixista, diu molt d’Irene Polo com a periodista audaç i intrèpida.

 

El misteri de la seva partida

És evident que Irene Polo va trobar el seu lloc dins del periodisme català. Els seus textos ocupaven portades i la seva feina era reconeguda per la resta de professionals. Tot i això, el 1936, abans de l’esclat de la Guerra Civil, va decidir deixar-ho tot enrere i creuar l’oceà. Aquesta decisió fou conseqüència de la proposta de l’actriu i dramaturga Margarida Xirgu de ser la representant de la seva companyia durant una gira sud-americana. En molt poc temps, Polo va acceptar aquesta oportunitat, sense imaginar-se pas que després d’aquell viatge mai tornaria a Catalunya per practicar l’ofici que tant estimava.

La reportera havia demostrat una veritable passió pel periodisme, i la seva precipitada marxa –i sobretot la seva mort dramàtica– van despertar interrogants que encara duren fins avui. Una de les teories més sentides és que Irene Polo es va enamorar de Xirgu i va deixar-ho tot per estar al seu costat. L’atracció que Polo sentia per altres dones era coneguda i en certa mesura acceptada, però, encara que és possible que això hagués influït en la seva decisió, sembla poc versemblant que abandonés les seves passions per amor. Sembla més creïble, potser, pensar que el seu viatge a l’altre continent obeïa al seu esperit aventurer i les ganes de veure món.

Fos com fos, Polo va abandonar Catalunya sent notícia. El 24 de gener de 1936 els seus companys de professió van organitzar un sopar de comiat i a les pàgines d’alguns setmanaris van aparèixer articles que es referien al viatge de la periodista. Però ningú no es pensava que marxava per sempre, ni ella mateixa. En una entrevista publicada al diari La Noche es pot llegir com Irene Polo tenia clar que després del viatge tornaria a Catalunya i seguiria exercint de periodista. Tot i això, el juliol de 1936 va esclatar la Guerra Civil i res va anar com estava previst.

El 1936, abans de l’esclat de la Guerra Civil, va decidir deixar-ho tot enrere i creuar l’oceà. Aquesta decisió fou conseqüència de la proposta de l’actriu i dramaturga Margarida Xirgu de ser la representant de la seva companyia durant una gira sud-americana

La gira de la companyia de la Xirgu es va acabar i la directora teatral es va establir a Xile mentre que Irene Polo es va quedar a Buenos Aires. Distanciada del que havia estat una figura cabdal de la seva vida, Polo es va trobar en una ciutat desconeguda on mai no va poder exercir com a periodista més enllà d’algunes publicacions puntuals a la revista del Casal de Catalunya de la capital argentina. Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, Francisco Franco s’alçava com a cap de l’Estat feixista espanyol, desfent definitivament les esperances d’Irene Polo de tornar a ser periodista a la Barcelona que ella havia conegut.

A l’Argentina, la jove periodista no va poder fer la vida que esperava i, tot i que va aconseguir portar la seva família al continent americà, la seva situació no va millorar. Després d’una llarga i dura depressió nerviosa, el 3 d’abril de 1949 Irene Polo es va suïcidar. Tenia 32 anys.

La seva mort ha estat envoltada de misteri, sobretot perquè la seva família la va convertir en un tabú. A més, ser dona, amb una sexualitat dissident i republicana ha fet que la seva figura hagi quedat sepultada sota el pes d’una història feixista i patriarcal. Per sort, Irene Polo ha començat a estar present als nostres dies i a ser considerada el que és: un gran referent del millor moment del periodisme català de tots els temps.

 

CONTINGUT RELACIONAT

Els fets de Fígols: la revolta anarcocomunista de l’Alt Llobregat