“Camamilla, centaure, garrigó, frígola, romaní…” enumera Teresa Ferrés Pedrós, de 78 anys, mentre s’amaga del sol en el petit cobert del jardí de Cal Mateu, el mas on viu entre Jorba i Santa Margarida de Montbui (l’Anoia). “L’àvia tenia una cistella gran, gran, plena de plantes que collia als boscos d’aquí a prop. Les coneixia totes”. Ferrés rememora els temps que treballava la terra amb la seva àvia i havia de caminar 45 minuts per arribar al nucli poblat més proper. Tota la vida l’ha passat al camp “esporgant ceps, collint olives, raïms… sempre treballant”. Avui té una parcel·la situada enmig del bosc, on cultiva varietats autòctones de bledes, blat de moro, remolatxa i altres hortalisses. Tanmateix, confessa que el seu estat físic li impedeix fer-se’n càrrec, ja que el pes de cada any de feina “se li concentra ara a les cames”, i un dolor fort l’obliga a contraure la cara de dolor quan camina durant una estona. “Des de fa ja uns dies, m’hi poso oli fet a base de pericó (Hypericum perforatum), una planta que fa una flor groga molt vistosa, a veure si m’ajuda”, explica mostrant els genolls entumits.
Teresa té un coneixement extens sobre plantes silvestres. Ens parla de xicoies, de coniells, d’espernallacs… el seu jardí n’és ple. En l’actualitat, gran part d’aquest saber popular està quedant en desús, s’està perdent o ja s’ha perdut. Per mantenir viu el patrimoni etnobotànic català, fa cinc anys que el Col·lectiu Eixarcolant impulsa projectes que caminen en aquesta direcció. Tenen per objectiu la transformació del model agroalimentari per fomentar una alternativa sostenible i justa de producció, distribució i consum d’aliments, amb la recuperació de les espècies de plantes silvestres comestibles i les varietats agrícoles tradicionals com a eina.
Per mitjà de tallers, xerrades, jornades de divulgació i la comercialització de llavors, volen acostar a la ciutadania i a les productores locals tot el ventall de possibilitats que ofereix el patrimoni etnobotànic de plantes comestibles catalanes. Ara mateix, compten amb més de 600 sòcies arreu dels Països Catalans. Per assolir el seu objectiu, treballen des de deu línies d’actuació diferents: La confecció de material divulgatiu; l’assessorament agrícola, empresarial, alimentari i gastronòmic; la naturalització i gestió sostenible de zones verdes en l’àmbit urbà; la producció d’eines manuals per millorar l’eficiència de la petita agricultura; la venda de llavors de les espècies i varietats recuperades; el desenvolupament i la comercialització de productes alimentaris a base d’espècies silvestres i varietats agrícoles tradicionals; la recuperació de varietats tradicionals, i espècies silvestres comestibles; la dinamització territorial; la recerca i transferència de coneixement; i la divulgació i formació enfocada a tota classe de públics.
“El 90 % de la població del planeta s’alimenta a partir de tan sols 30 espècies vegetals, però només a la comarca de l’Anoia hi trobem més de 100 espècies silvestres comestibles i s’hi havien cultivat més de 500 varietats agrícoles tradicionals. En el conjunt de Catalunya superen de llarg el miler”, expliquen des de la seva pàgina web. Marc Talavera, membre fundador d’Eixarcolant i doctor en etnobotànica, recorda que a la major part del territori català no s’han realitzat estudis de prospecció etnobotànica, una activitat clau per no perdre les varietats autòctones d’hortalisses i plantes silvestres. “La nostra intenció, a banda de crear una xarxa de divulgació ciutadana que recuperi la transmissió de coneixement a través del boca-orella, és tenir material d’interès que pugui servir per ampliar el ventall d’informació sobre plantes silvestres a Catalunya”, assevera. És per això que persones del col·lectiu d’un perfil més tècnic, com Talavera, amb estudis en matèria d’etnobotànica, validen el coneixement recopilat per les persones que participen en les jornades de prospecció etnobotànica, i el documenten a l’Etnobiofic, un grup de recerca acadèmica en matèria de plantes silvestres i varietats agrícoles, vinculat a la Universitat de Barcelona i a l’Institut d’Estudis Catalans.
Nuclis locals
Una part important de la tasca d’Eixarcolant es basa en la recuperació d’espècies silvestres comestibles, la transferència de coneixement i la divulgació i formació enfocada a tota classe de públics. Per aquesta raó, el col·lectiu ha impulsat des del gener passat una tasca de repartiment i dinamització territorial i s’ha organitzat en diferents nodes de treball. Són grups formats per persones que alhora participen d’una xarxa de grups interconnectats sota el paraigua de l’organització. En total n’hi ha dinou. A través del web del col·lectiu, les sòcies es poden inscriure als nodes que creuen oportuns. “Si, per exemple, jo visc al Maresme, però vaig sovint a Lleida, m’inscric a les dues comarques i passo a formar part dels grups integrats en aquestes zones”, explica Albert Castells, responsable de l’administració del col·lectiu. “Fa temps que les sòcies veuen la necessitat de formar grups arreu del territori, on impulsar de forma autogestionada trobades, tallers i xerrades amb l’objectiu de teixir xarxa ciutadana i fer prospeccions etnobotàniques”, afegeix. Des que es va posar en marxa la iniciativa, a principis d’any, ja s’hi han sumat 200 persones. Tot i això, l’objectiu dels primers mesos ha estat la difusió i presentació del projecte, i de cara a l’any que ve preveuen una consolidació perquè en tres anys funcionin tots els nodes de forma autònoma. Ara per ara, els territoris amb més presència de participants són les comarques de Ponent, el Barcelonès, el Vallès, el Maresme, el Gironès i el Pirineu central. Castells remarca que “el 70 % dels participants són dones, i l’edat que predomina oscil·la entre els 30 i els 40 anys”.
A través de la pàgina web d’Eixarcolant, 200 sòcies s’han inscrit als dinou nodes territorials que actualment estan actius
La interacció entre les persones s’estableix de dues maneres diferents: per correu i en grups de WhatsApp. Cada node compta amb dues coordinadores, poden ser etnobotàniques expertes o aficionades, que acompanyen els grups de forma voluntària i fan de pont amb la coordinació d’Eixarcolant. “Hi ha un node que ha optat per la recerca de plantes silvestres comestibles amb les quals es puguin fer receptes per a persones veganes o vegetarianes. En un altre cas, s’ha traçat una línia enfocada a la recuperació de coneixements i usos tradicionals de certes varietats… L’àrea de treball de cada node es va gestant de forma orgànica dins els mateixos grups, seguint els interessos dels seus integrants”, complementa Castells.
Intercanvi de coneixements
Arreu del territori hi ha iniciatives que promouen la divulgació de plantes silvestres com la de l’Esteve Padullés, guia de natura de Sallent (el Bages) que fa més de trenta anys que es dedica a apropar les plantes silvestres a tota classe de públic. La novetat de la proposta d’Eixarcolant rau en la voluntat d’esdevenir un paraigua des d’on assessorar i acompanyar també aquelles persones que ja es dedicaven de forma individual a la divulgació per crear canals més forts de visibilització i estrènyer vincles entre les diferents parts del territori. “El que Òmnium és a la llengua i a la cultura ho volem ser nosaltres a les varietats autòctones de plantes als Països Catalans”, ens apunta Marc Talavera. “Volem crear un espai d’intercanvi de coneixements de plantes silvestres on puguin trobar-se tant les persones amb un perfil més tècnic com els qui tenen nocions més bàsiques de botànica o senzillament un interès pel tema”, apunta.
“El que Òmnium és a la llengua i a la cultura nosaltres ho volem ser a les varietats autòctones de plantes”, apunta Marc Talavera
A l’època de l’àvia de Teresa, era molt comú fer intercanvis de llavors i de plantes entre els agricultors i pagesos de la zona. El motxo i la pisana eren varietats de gra que s’utilitzaven a l’Anoia i que ara es troben en desús. “Ara, tot això s’ha perdut”, apunta amb desànim aquesta pagesa quasi octogenària. “Es diu que allò que ve de fora és millor”, afegeix. Per contribuir al patrimoni etnobotànic de la regió on ha viscut tota la vida, ha decidit compartir algunes de les varietats tradicionals del seu hort, com la de bleda vermella o la de pastanaga morada, amb el col·lectiu Eixarcolant.
Sortir de casa mai ha estat un al·licient per Teresa, que ens confessa la seva tendència a la solitud. “Soc com un ocell de bosc, em sento acompanyada per les plantes i la natura”, remarca amb tendresa. Avui, però, i aprofitant la nostra visita, ha decidit visitar la seu d’Eixarcolant, ubicada en una antiga casa de pagès que uns quants membres del col·lectiu van recuperar i restaurar. Marc rep Teresa amb un somriure còmplice. Entre ells hi ha una relació d’aprenentatge mutu, forjada sobre el mateix terreny on ha crescut el seu interès per la natura i les plantes. Teresa explica que “molts dels noms i usos de les herbes del bosc que sabia la seva àvia i que ella ja havia oblidat, les ha recuperat gràcies a la informació recopilada pel col·lectiu”. Alhora, ella ha contribuït a ampliar el ventall de varietats que es cultiven a Eixarcolant i ha compartit el coneixement que té sobre plantes i herbes, acumulat durant tota una vida de treball al camp.
