La recuperació inacabada de les zones més humils afectades per la barrancada del passat 29 d’octubre contrasta amb la normalitat ja assolida al parc comercial d’Alfafar, al centre comercial Bonaire o al polígon industrial de la pista de Silla, on grans establiments o concessionaris d’automòbils han recuperat l’activitat econòmica i la concurrència, en part gràcies a les polítiques públiques de suport econòmic aprovades. La quantia de diners no retornables (ajudes directes) que l’administració de l’Estat espanyol pot destinar a empreses afectades oscil·la entre els 10.000 euros –per a societats amb una facturació inferior al milió d’euros anual– i 150.000 euros, en cas de societats mercantils que facturen més de 10 milions l’any.
Algunes de les multinacionals beneficiades amb l’ajuda màxima de 150.000 euros i que ja han recuperat l’activitat a les zones devastades són Heineken, Adidas, Decathlon, Sprinter, Kiabi, Danone o Ford. Amb un volum de facturació milionari, l’empresa multiservei Clece (que pertany al Grup ACS, la constructora de Florentino Pérez que cotitza en l’IBEX-35), la mercantil Fovasa, dedicada a la recollida de residus i propietat de la família Gimeno Calabuig, accionista majoritària del grup Aigües de València; o l’aerolínia Air Nostrum, són altres de les beneficades. També hi trobem Simetria Fidentia SL, constructora propietat al 50 % del fons d’inversió valencià Atitlan; la immobiliària valenciana Guadalmedina o cimenteres com Cimsa, societat de matriu turca que va esdevenir líder mundial en producció de ciment blanc en adquirir la filial espanyola de la mexicana Cemex, que incloïa la cimentera de Bunyol.
Maria Jiménez, del Comitè Local de l’Emergència i la Reconstrucció d’Aldaia, defensa que “no s’haurien de rescatar empreses que facturen prou per permetre’s la reconstrucció per si soles”
La tornada a la normalitat i l’accés als ajuts públics es manifesta amb un clar biaix de classe. Per mitjà d’un minuciós treball de camp, la Directa ha comprovat com barris depauperats com el Parc Alcosa, format per habitatges de protecció oficial que es van construir als anys seixanta per a allotjar a uns habitants de classe treballadora que havien arribat a València; o el Raval d’Algemesí, amb un veïnat format majoritàriament per famílies d’ètnia gitana o migrades, no només no han recuperat la normalitat, sinó que, amb el pas dels mesos, la demora del suport econòmic i la manca de resposta institucional, s’ha agreujat la devastació de llars, comerços i barris. Part del veïnat més humil continua vivint en pisos o baixos que presenten danys estructurals. Espais públics, com escoles, guarderies o parcs infantils, estan sense reconstruir; clavegueram i cambres d’aire sota els edificis continuen plens de fang, i molts baixos d’ús residencial o comercial estan abandonats i acumulant residus.
Una de les realitats que ho demostra és la de Consolación Dual, veïna del carrer de Múrcia de Torrent (l’Horta Sud), on vivia en una casa al llit del començament del barranc del Poio prevista d’enderrocar. En total, l’Ajuntament assumirà la demolició de 45 vivendes “per l’alt nivell de perillositat del lloc”. Les famílies en són conscients i no s’hi oposen, però denuncien que afronten el procés sense informació, sense saber si rebran indemnitzacions i que les propostes de reallotjament no s’han formalitzat per escrit. A l’espera de rebre una ajuda estatal de 60.000 euros per destrucció total de l’habitatge, de moment, Dual viu en un pis cedit per una ONG, on ha de renovar l’autorització cada tres mesos.
La seua veïna, Amparo González, travessa una situació similar. Sense cap alternativa, González encara roman en el seu pis del carrer de Múrcia tot i tenir el passadís entre el menjador i el bany apuntalat pel risc d’ensulsiada. “Primer em digueren que s’havia d’enderrocar, després que n’hi havia prou amb reforçar-lo… El que tenim clar és que no podem viure-hi”, manifesta, preocupada pel destí dels reallotjaments. A les problemàtiques habituals de les zones afectades, se suma la marginació en què viu el veïnat d’una de les barriades més humils de Torrent. La majoria d’habitants no compta amb assegurança de llar i, per tant, no ha rebut indemnitzacions del Consorci de Compensació d’Assegurances. Només han ingressat l’ajuda de 6.000 euros de la Generalitat, els 10.000 de l’Estat per pèrdua d’estris, i algunes donacions privades.
Des d’organitzacions com l’Observatori del Deute en la Globalització, les investigadores Júlia Martí i Marta Pérez Fargas, qui han resseguit en detall el repartiment de les ajudes directes, qüestionen la injecció de diners públics a empreses amb una facturació milionària. “Això passa –critica Martí– perquè, fins i tot des de partits que es fan dir progressistes, s’assumeix que la manera de vetllar pel benestar de la població és fent que la roda capitalista no pari, que el creixement no s’estanqui”. “No es qüestiona —afegeix— que les grans empreses siguin rescatades, ni se’ls estableixen obligacions, com garantir llocs de treball o fomentar una reconstrucció adaptada al canvi climàtic”. Compateix aquesta mateixa mirada crítica Maria Jiménez, una de les portaveus del Comitè Local de l’Emergència i la Reconstrucció d’Aldaia (l’Horta Sud): “no s’haurien de rescatar empreses que facturen prou per permetre’s la reconstrucció per si soles”, i defensa prioritzar la reconstrucció d’escoles, oferir alternatives a qui ha perdut l’habitatge o agilitzar les ajudes per als més vulnerables.
Avals i préstecs milionaris
A banda de la injecció de diners públics sense cap mena de contraprestació, les empreses també poden accedir a avals i préstecs d’entitats financeres públiques, com l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). És l’organisme encarregat d’administrar crèdits i avals de l’Estat, els quals són gestionats per bancs privats que actuen d’intermediaris i decideixen a qui concedir-los. En cas que la companyia beneficiària no puga retornar-los, és l’Estat qui assumeix el gruix de la pèrdua (un 80 %); el 20 % repercuteix en la financera gestora.
Nicola Scherer, investigadora de l’ODG, subratlla que el repartiment de les ajudes, préstecs i avals mostra com “hi ha una tendència a rescatar grans empreses, perquè tenen més capacitat per demanar-los”
El sector de l’automòbil ha estat un dels principals beneficiats amb avals i préstecs de l’ICO. Filials de Mercedes-Benz, com Valencia Distribuidora Angal Automoción SL; mercantils com Industrias Alegre SL, proveïdora de marques com Ford o Stellantis (conglomerat de la indústria de l’automoció), o concessionaris com Marcos Automoción, el grup més gran al País Valencià, han rebut avals de fins a setze milions d’euros. Empreses del sector de la construcció o la fabricació de biocombustibles, de l’àmbit agroalimentari, on apareixen diverses societats proveïdores de Mercadona, com Fra Nui España o SAT Cítricos Valencianos, i d’altres grans cadenes de distribució; o fins i tot el centre comercial Bonaire, també han accedit a avals milionaris.
Nicola Scherer, investigadora de l’ODG, subratlla que, tal com va passar amb la covid-19 i ara amb la dana, el repartiment de les ajudes, préstecs i avals mostra com “hi ha una tendència a rescatar grans empreses, perquè tenen més capacitat per demanar ajudes i avals”. És per això que l’experta considera necessari dissenyar un altre sistema de repartiment, “amb criteris ambientals per evitar rescatar les empreses que ens han portat a una situació d’emergència climàtica, i criteris socials i econòmics per identificar qui necessita més ajuda i no l’està rebent”.
