El 29 de maig tindrà lloc la primera volta d’unes eleccions presidencials que poden ser històriques a Colòmbia. El 10 de març es van celebrar els comicis per escollir els representants al Congrès i el Senat i la primera força va ser Pacte Històric, una coalició progressista creada a partir de Colòmbia Humana, el partit que fa quatre anys va perdre les presidencials amb un 41 % dels vots, darrere de l’uribista Ivan Duque. En aquesta ocasió, el favorit segons les enquestes, però també al carrer, és qui en aquella ocasió va perdre: Gustavo Petro, exguerriller del grup armat M-19, exalcalde de Bogotà i senador durant l’última legislatura.
Es presenta amb una candidatura a la vicepresidència que ha aixecat molta polèmica. Francia Márquez, dona, negra, d’origen popular i del departament del Cauca. Ja l’han anomenat “ignorància Márquez” a les xarxes socials i ha sigut criticada per fer ús del llenguatge inclusiu no-binari. A Petro, per la seva banda, el titllen de “castrochavista” i el gran argument contra ell és que “convertirà Colòmbia en una Veneçuela”. Una Colòmbia que ocupa el segon lloc en el rànquing de països amb més desigualtat de l’Amèrica Llatina després del Brasil. “Aquest és un moment bastant complex en el país que cada vegada es mostra més conservador”, assegura Betty Ruth Lozano, activista i acadèmica afrofeminista.
Colòmbia és l’únic país de la regió que no ha tingut un president o un govern considerats progressistes
“Un dels avantatges d’aquesta campanya amb la presència de Márquez és la manera com s’ha visibilitzat quelcom que sempre s’ha negat al país, com és el racisme. Hem exposat tot el racisme que la gent oculta”, argumenta Lozano des de Cali. Com assegurava el pensador i activista Raul Zibechi en una xerrada el passat mes de març a la mateixa ciutat, Colòmbia és l’únic país de l’Amèrica Llatina que no ha tingut un president o un govern considerats progressistes durant les últimes dècades. Mentre al Brasil governaven Lula da Silva i després Dilma Rousseff; a l’Uruguai, Pepe Mujica; a Veneçuela, Hugo Chávez; a l’Equador, Rafael Correa, i a Bolívia, Evo Morales, a Colòmbia governava l’extrema dreta més compromesa amb la classe terratinent del país, històricament vinculada al negoci del narcotràfic i el paramilitarisme.
Un passat governat per la dreta
Des del 2002 fins al 2010, el líder del país caribeny va ser Álvaro Uribe Vélez, advocat i empresari original del departament d’Antioquia qui va encapçalar la política de seguretat ciutadana. Uribe va aconseguir crear grups armats formats per ciutadanes que, al servei de l’Estat, combatien guerrilles com les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) o l’Exèrcit d’Alliberació Nacional (ELN, per les seves sigles en castellà). Durant el govern d’Uribe es van estendre els mal anomenats “falsos positius”, pràctica amb la qual l’exèrcit de Colòmbia assassinava camperols i els feia passar per guerrillers “abatuts en combat” per mostrar resultats en l’embat de la guerra.
Després d’aquells vuit anys d’uribisme, van seguir quatre anys d’un govern també de dretes i extremadament neoliberal, però centrat a portar a terme un procés de negociació de pau amb les FARC. El govern de Juan Manuel Santos va signar l’any 2016 un acord de pau que, per més que donava la benvinguda a l’extractivisme i la inversió de multinacionals, gràcies a la participació de diferents processos i organitzacions socials a la taula de negociacions de l’Havana, no concebia només un alto el foc entre la guerrilla i les forces armades sinó que buscava assegurar diverses millores socials. El 2018, però, guanyava de nou l’uribisme amb Duque al capdavant i els Acords de Pau quedaven en paper mullat, segons afirmen diversos líders socials i polítics i excombatents de les FARC.
La tornada de la violència armada i la persecució de líders socials als territoris va ser immediata. Des de la signatura de l’acord de pau han sigut assassinades 1.300 líders socials, segons l’Institut d’Estudis per al Desenvolupament de la Pau (Indepaz), i només durant el primer trimestre de 2022 s’han comès trenta massacres amb 94 víctimes.
Des de la firma de l’acord de pau del 2016 han estat assassinades 1.300 líders socials al país, segons Indepaz
Amb la pandèmia per la covid-19 iniciada el 2020, la realitat social dels sectors més empobrits i les comunitats indígenes, camperoles i afrocolombianes va empitjorar notablement. En aquest context va arribar l’esclat social, el 28 d’abril de 2021: una vaga general que durà més de dos mesos i es va cobrar la vida de desenes de joves manifestants a tot el país a causa de la repressió policial i paramilitar. L’inicialment anomenat Paro Nacional va concloure amb poques reformes polítiques cabdals, però amb un gran alè de consciència social a moltes regions.
Oportunitat històrica
Segons el senador i activista pels drets humans Iván Cepeda, “el fet que Gustavo Petro i Francia Márquez arribin a triomfar marcaria una fita, una irrupció en la nostra història republicana. Mai ha existit un govern d’una força alternativa diferent de la de l’establishment i les elits polítiques i econòmiques tradicionals”. “Per descomptat, un govern alternatiu a Colòmbia s’enfrontarà a nombroses dificultats, obstacles i fins i tot perills”, afegeix Cepeda. Es refereix a la tràgica tradició de magnicidis que carrega a les espatlles el país. El 9 d’abril de 1948 van assassinar Jorge Eliécer Gaitán, líder del partit liberal que estava duent a terme transformacions importants. El 18 d’agost de 1989 va ser assassinat en un dels seus últims actes de campanya electoral a la presidència, Luis Carlos Galán, qui prometia una lluita estricta contra el narcotràfic. El 26 d’abril de 1990 va ser assassinat Carlos Pizarro, candidat a la presidència desmobilitzat de la guerrilla M-19. “No podem assegurar que Petro i Márquez arribin al poder perquè la burgesia colombiana és supremament feixista i ho ha demostrat la història amb l’assassinat de tantes persones”, assegura Betty Ruth Lozano. Tant Gustavo Petro com Francia Márquez han rebut amenaces del grup paramilitar Àguiles Negres i ja han sigut víctimes d’intents d’assassinat i atemptats en diverses ocasions en els últims anys.
De guanyar, “Pacte Històric aspira, no només a implementar els Acords de Pau signats a l’Havana sinó a avançar també en un diàleg amb l’Exèrcit d’Alliberació Nacional, a reincorporar les dissidències del procés que es va fer amb les FARC i a buscar en un nivell diferent que les bandes vinculades del narcotràfic se someteixin a la justícia”, afegeix el senador Cepeda. Per la seva banda, Lozano es pregunta si amb l’arribada d’un govern així es podran donar canvis reals: “Què pot canviar en aquest estat, que té 200 anys i que no canviarà la seva estructura ara? Aquí no es tracta de parlar d’inclusió des dels paràmetres de la societat hegemònica sinó de la transformació real del que existeix a Colòmbia que és un narcoestat: el narcotràfic ho ha impregnat pràcticament tot a escala pública i privada, no crec que hi hagi grans canvis”. Segons Lozano, no s’aconseguirà justícia social per mitjà d’un govern progressista: “Crec que s’ha de continuar construint des dels territoris”. Cepeda reafirma que “tot dependrà de la connexió que es tingui amb els moviments socials i amb el poble per poder construir una realitat social diferent”.
