Escric aquestes ratlles preocupat per la indecisió i la confusió que mostra l’esquerra a l’hora d’abordar la guerra a Ucraïna. És com si no ens acabés d’encaixar per causa de l’evolució de la geopolítica dels darrers vint anys. Algunes reaccions a la invasió de les tropes russes sobre Ucraïna reforcen la sensació que aquestes guerres postsoviètiques que es lliuren en sòl europeu ens agafen políticament a contrapel. D’aquí que, en el que segueix, plantegi cinc punts d’atenció per a una posició esquemàtica de l’esquerra respecte de la guerra que es basa en dues premisses: una, que les posicions s’han de fixar en funció de les condicions actuals; dues, que han de respondre a una política que transiti entre la urgència del context i els principis rectors de l’avenir.
Primer: L’agressor principal des del 24 de febrer és el Kremlin i el seu responsable personal és el president Putin. És clar que hem d’aprofundir sobre les causes imputables al conflicte, perquè el coneixement forma part de l’ADN de l’esquerra i ha d’informar les solucions polítiques. Però en cap cas aquest fet d’aprofundir en el fons de la qüestió ha de relativitzar el binomi concret agressor-agredit. I el fet que es puguin arribar a comprendre les claus de l’agressió mai no ha de comportar la derivada que es justifiqui o s’accepti en cap grau.
Segon: És normal que un país envaït per un exèrcit exterior mostri motivació per defensar-se. Si hi ha components d’aquest país que ens generen malfiances, suspicàcies o reprovacions, hem de tenir-les en compte, però no poden ser determinants per acceptar o no la idea de la legítima defensa en si mateixa. O estem disposats a acceptar que el fet de resistir només sigui del tot justificable en casos ideològicament pulcres, com ara la resistència kurda de Rojava?
No és admissible advocar per la rendició de qui té les de perdre (per evitar mals majors, es diu) si l’agredit persisteix en resistir l’agressor, perquè si en el cas d’Ucraïna aquest fos el cas, en lògica conseqüència, convindria receptar el mateix a la resistència bizantina de palestins, sahrauís o kurds
Tercer: A la llum d’una voluntat de resistència convé prendre posició en aspectes com el de facilitar el subministrament d’armes. L’esquerra ha de contribuir políticament a combinar el sosteniment de la resistència (en sentit ampli) amb una diplomàcia orientada a aturar la guerra. Especialment, ha de donar suport sense fissures a la desobediència civil ucraïnesa i russa. En canvi, no és admissible advocar per la rendició de qui té les de perdre (per evitar mals majors, es diu) si l’agredit persisteix en resistir l’agressor, perquè si en el cas d’Ucraïna aquest fos el cas, en lògica conseqüència, convindria receptar el mateix a la resistència bizantina de palestins, sahrauís o kurds, que tenen les de perdre des de fa dècades.
Quart: L’esquerra ha de ser estratègicament propositiva en pensar un sistema de seguretat propi autònom dels EUA, el que vol dir europeu, democràtic i no-atlantista. El cas és que, en termes de política pràctica, si no s’aborda la qüestió de la seguretat, al capdavall, els seus termes sempre s’acaben operativitzant per la dreta. Raó per la qual quan esclata un conflicte l’esquerra acostuma a bascular entre les ocurrències verbals o el fet de sumar-se reactivament a l’esquema disponible de seguretat.
Cinquè: Per acabar, un apunt per aquelles faccions de l’esquerra que somiegen amb l’URSS i amb el món que era i no va ser: és un fet que Rússia no és l’URSS. Ho dic perquè hi ha qui està temptat a comprar la idea que l’actual conflicte és hereu d’una causa en origen justa estroncada per l’esdevenir històric: el sovietisme com a fórmula de poder. És una postura entre nostàlgica i retroutòpica, que menysprea la democràcia, i que no aconsegueix veure que la guerra es dirimeix entre una crua voluntat de poder en què no es confronten models alternatius d’organització econòmica i social.
