Des que era menut, a ma casa sempre s’ha sentit el nom de Pedaços. Era el meu iaio Sento, el Granerer de Puçol, qui el nomenava quan jo feia alguna trastada. “Ai nano petano, ja pareixes Pedaços”. M’agüelo sempre tingué el vici de canviar els noms a la gent, eixa manera que té el poble treballador de rebatejar al personal des del que és col·lectiu, amb la sàtira i sense burocràcia ni paperassa pel mig.
Els noms que gastava el meu iaio Vicent eren això, malnoms del passat, en una espècie d’exercici de memòria. Però d’entre tots, sempre em va cridar l’atenció el de Pedaços. Qui era Pedaços? Ell em responia: “Un roder, un roder molt polític, d’esquerra forta”. “Allà per l’any 33 contaven els vells del carrer –concretament, el Tio Coneta– que va atracar la Caixa d’Estalvis de Puçol, enfront del Sindicat Agrícola i, en eixir, d’un sol tir va tallar el cable del telèfon –pam– i va fugir sense que els guardes el pogueren agarrar”, m’explicava.
Una família llibertària
Hui en dia ja no queda gairebé ningú que haja conegut directament els Pedaços, però en la memòria popular de l’Horta Nord encara en perviu el record. Entre totes les poblacions de la contornada, n’hi ha una que els recorda especialment, el seu lloc de naixement: Albalat dels Sorells (l’Horta Nord).
Parlem en plural perquè Pedaços no n’era u a soles, era una família. La saga comença –o almenys en tenim dades– amb Vicent Tamarit Sanandrés i el seu germà menut Manel –llauradors, fumigador i jornaler, respectivament. Els dos foren els hòmens forts de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i de la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) al poble d’Albalat.
Vicent, el germà major, es casà amb Josefa Rubio Pascual, amb qui tingué entre set i nou filles, de les que es coneixen els noms de Manel, Eduardo, Aurelio, Maria Concepción, Vicent, Carmen, Felicitat i Josefa. Tota la família, vinculada a l’anarcosindicalisme, vivia en una casa xicoteta de pedra i fang, d’algeps i calç, amb un sostre a dos aigües, baixet i fet de canya. Estava enfront de l’estació del poble i hui encara es conserva.
“Era una família de llauradors, molt humil i pobra, però la gent amb problemes econòmics anava a demanar-los ajuda”. Ens ho conta Salva Cortina, veí d’Albalat dels Sorells que ha investigat el cas dels Pedaços, mogut pel plaer de “descobrir la història desconeguda del meu poble. Ja coneixia coses pel boca-orella, per les historietes que contava la gent major, però poguí indagar un poquet més quan trobí el sumari, que es va fer públic gràcies a la llei de memòria històrica”.
Mentre que el pare Vicent i el Tio Manel eren el braç polític més orgànic de la família, el front de la CNT-FAI, els fills eren el grup d’acció. Es feien anomenar “Grupo de Pistoleros Los Indomables”, però tot el món els coneixia com Els Pedaços, perquè, encara que hi havia en la banda altra gent, fins a cinc germans en formaren part.
El seu període d’activitat varen ser els anys de la Segona República, aplegant a atracar quasi tots els bancs de la comarca. Després dels colps, feien nit amagats als nínxols del cementeri de Museros, o bé es reunien a una cova a la Serra Calderona, als peus de la Mola de Segart, hui coneguda com la cova dels Pedaços. “Se’ls atribuïren molts actes delictius, encara que no n’hi haguera proves”, explica Cortina. “La seua fama era eixa, i es coneix que a ells els agradava. Havien sigut ells? Segurament el 80 % de les voltes sí”.
“Se’ls atribuïren molts actes delictius, encara que no n’hi haguera proves. La seua fama era eixa, i es coneix que a ells els agradava”
El mort més rellevant que van carregar a la banda va ser el sabotatge del tren exprés 702 Barcelona-Sevilla (popularment conegut com El Sevillano), la nit del 9 al 10 de novembre de 1933, quan aquest passava pel pont del barranc que separa els termes de Puçol i el Puig.
L’atemptat va costar la vida a 23 persones, 38 van resultar ferides i va ser endossat per la premsa de l’època a “elements anarcosindicalistes”. Aixina i tot, hi ha qui encara diu que va ser un atemptat de falsa bandera o bé que els anarquistes havien sigut informats falsament per agents provocadors que el tren a soles transportava mercaderies i armes.
A més d’aquestes accions armades, també eren freqüents les seues passejades al voltant del Casino, controlat per la Dreta Regional Agrària, per recordar als amos que el proletariat començava a tindre la paella pel mànec. I també duien a terme sabotatges en les terres dels senyorets, arrancaven els plantons de les fanecades acabades de llaurar.
El ‘Pedaços major’
Un dels Pedaços va destacar per damunt de la resta: era El Pedaços major. I no per ser el germà major, sinó perquè era el cap de la quadrilla. Aurelio Tamarit Rubio generaria al voltant seu el mite del bandoler solidari i revolucionari que encara es gasta com a sinònim de “bon roder”.
En 1933, amb l’entrada de les dretes al govern de la República Espanyola, s’enceta l’etapa del Bienni Negre. Aquest període ve acompanyat d’un increment d’accions anarquistes i, concretament, del grup dels Pedaços, entre els quals destacava Aurelio Tamarit, que tenia en eixe moment 24 anys.
Segons arrepleguen Pau Pérez Duato i Àlex Gutiérrez Taengua a l’estudi “La postguerra a les comarques valencianes, l’Horta Nord i la Partida Judicial de Xàtiva” (2019), Aurelio el Pedaços fon arrestat repetides vegades. Per exemple, en un intent d’atracament a un banc d’Almàssera en 1934, on va ser capturat per la Guàrdia Civil. Ja estava en cerca i captura per l’atracament del Banc Espanyol de Crèdit a Xèrica. Per aquests fets, va ser jutjat i empresonat a la Model de València.
Amb el clima revolucionari ja bullint, el 15 de gener del 1936 la banda dels Pedaços atraca l’estació del Puig. Resultaren ferits de mort un ferroviari i un guàrdia civil. Els roders, llibertaris de brusa negra i espardenyes, fugiren. Agarrar-los era com intentar acaçar anguiles amb les mans. Però un membre del grup, Francesc Ruiz Miquel, natural d’Albalat, fon ferit i va ser enviat a l’Hospital Provincial de València baix custodia. Amb aquest recuperant-se al llit, el germà del guàrdia civil mort a l’estació, Camil Matamala, també membre del cos, entrà a l’habitació de l’hospital, on el va matar de quatre tirs.
Segons contà el diari suecà Mosaico el 18 de gener de 1936, el mort havia fugit junt amb Aurelio el Pedaços de la Presó de Tortosa, per a després furtar una pistola automàtica a un municipal de Sueca. Els dos varen ser detinguts per la policia, juntament amb Agustí Sieres Colom, El Cairer, qui els havia estat amagant al seu domicili de Cullera. Com moltes altres qüestions d’aquest relat fet a pedaços, es desconeix com varen aconseguir fugir de nou i perpetrar l’assalt a l’estació del Puig.
A més dels fets relatats per la premsa de l’època, la gent del poble anà escampant altres “historietes” que feren encara més populars els Pedaços. Es conta que, ja a les portes de la guerra i de la revolució social, instal·laren un fielato (també anomenat burot) a l’entrada d’Albalat. Allí bloquejaven els transports de mercaderies que entraven a la població i cobraven l’impost revolucionari –fruites, verdures, carn, tabac… Aquests productes anaven directament a l’església, reconvertida en mercat popular.
També es diu que Aurelio el Pedaços va fer instal·lar en el campanar de l’església una metralleta russa de grans dimensions, obtinguda gràcies als seus contactes a l’estraperlo. Durant una visita de Manuel Azaña, president de la República, al poble veí de Vinalesa, Aurelio Tamarit, va disparar nombroses ràfegues en direcció a la vila veïna com a forma d’amenaça cap a aquell dirigent que considerava un traïdor burgés. Felicitat, una de les seues germanes menudes, contava, ja molt velleta, com son germà Aurelio, estant ja la cosa molt calenta, la pujà en la cadira de la metralladora i li va dir: “Si veus que s’ampastra tot molt, dispara-li a tot lo que se menege”. Felicitat mai va aplegar a disparar cap bala.
La revolució i la guerra
Quan esclatà la guerra, la Revolució Social ja havia començat a Albalat dels Sorells, de la mà de l’anarcosindicalisme de la CNT-FAI encapçalada pels Pedaços. El Comitè Revolucionari, presidit per Vicent Tamarit pare i amb Manel Tamarit –el tio Pedaços– com a vicepresident, va substituir de facto el Consell Municipal i proclamà el comunisme llibertari.
Es col·lectivitzaren les terres i es va distribuir la producció de tal manera que la part baixa del poble, regada per la mil·lenària Séquia Reial de Montcada, es va dedicar a horta i arbres fruiters; mentrimentres, la part alta, el secà, es dedicà al cultiu de cereals. La pràctica totalitat de les terres, fins a eixe moment, estava repartida entre cinc famílies. En destaquen les hereves dels comptes d’Albalat –la família Aguilar-Gil-Dolz–, propietàries del Castell d’Albalat, on després de guerra va estar tancat el poeta Miguel Hernández; la família del Compte de Trénor, propietària del Mas del Rosari, convertit durant la guerra en una escola de comandaments militars de la República, i la família Rausell, els senyorets del poble. D’aquesta última varen ser assassinats per milicians vinguts de Burjassot, el pare –antic alcalde–, l’oncle, un fill i un cosí capellà. Per part dels Pedaços, ens conta Salva Cortina, “no n’hi ha constància que assassinaren a cap persona del poble”.
La nova organització revolucionària i els antics poders republicans estigueren mesos com gat i gos. Venia la guàrdia d’assalt republicana i restaurava el consell municipal, per a, automàticament, els anarcosindicalistes, encapçalats pels Pedaços, tornar a l’ordre revolucionari. Pareix que en aquest nou ordre hi va jugar un paper important Francesc Castell Monzó, tinent d’alcalde i també membre de la CNT-FAI.
Finalment, l’any 1939 els feixistes “varen passar”. El nou alcalde, David Muñoz Rausell, celebrà la victòria amb un discurs en què va donar “la bienvenida al Ejército Nacional que ha venido a redimir España de los atropellos marxistas y del yugo de los pistoleros que por aquí pululaban”. Tot el món ja sabia a quins “pistoleros” es referia. Vicent Tamarit pare, Manel Tamarit tio Pedaços, i Francesc Castell, varen ser afusellats un 13 de juliol de 1940 en el paredó de Paterna.
Dels components del grup armat, se sap per la Causa General franquista de Riba-roja que la majoria aconseguiren exiliar-se. Dels germans Pedaços, se sap que Manel i Eduardo aplegaren a l’Estat francès, igual que Miguel Muñoz Royo. Altres consten com a desapareguts, com és el cas de Vicente Pedaços, a més dels germans José i Jesús Orts Navarro, Batiste Garcia Muñoz, Francesc Ferri Orquin, Francisco Tormos el Xurro de Foios, Armando Artal, Vicente Martínez i el xofer Lluís Tàrrega. Entre els empresonats: Francesc Castells Monzó, a la Model de València, i Dionisio Muñoz Rollo, a la Model d’Alacant. I finalment, els morts: Vicente Muñoz Tormos i José Beltran Bellmunt. Aquests són els noms, segons les autoritats franquistes, de les persones que integraren la banda dels Pedaços.
Però, i el cap de la banda? Aurelio el Pedaços no veié finalitzar la guerra. L’any 1938, va ser assassinat pels guardes d’assalt de la Segona República Espanyola, en mans de Juan Negrín, en el paratge del Riu Verd, prop d’Alzira, lloc on es va registrar la seua defunció i on va ser soterrat a una fosa comuna.
Per a les dones de la família, moltes també compromeses en la causa amb tasques més invisibilitzades, el calvari no acabà amb la guerra: la mare, Josefa Rubio, i les seues filles, Carmen, Felicitat i Josefa, van ser humiliades públicament pels carrers del poble, després d’afaitar-los el monyo i fer-les beure oli de ricí. Arran d’aquest fet, se n’anaren a viure a Foios, el poble del costat.
“Tot açò és pa’ vosatros”
Els Pedaços mai no es van lucrar. Després de guerra, els antics senyorets que tornaren al poble veieren multiplicat el seu ja cabalós capital amb el descobriment d’un tresor que amagaven les seues finques expropiades: el botí dels Pedaços.
Segons Salva Cortina, “les persones majors en qui parlí diuen que el que furtaven ho repartien en la gent del poble”. A la vista de totes estava que la vida d’esta família llauradora no havia millorat durant els temps dels assalts. A més, recorda que “contaven que no era una mala família que fera por. Aixina i tot, encara és tabú parlar dels Pedaços al poble”.
Cortina també ens conta que el pare d’un veí seu recordava com, sent un xiquet, en els anys de la guerra i la revolució, tingué un encontre amb Aurelio el Pedaços que no va poder oblidar mai en la vida. Estava al carrer jugant, i veié aparèixer un cotxe, del que anava agarrat el roder, fusell en mà. A la seua altura, el cotxe parà i el Pedaços, alt i imponent, abaixà, se li apropà i li digué: “Xiquet, tot açò que estem fent és pa’ vosatros, pal poble, pa’ que pugau tindre un futur en què no tingau que treballar de sol a sol per tres trossos de pa”.
