Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Una Justícia cega a la motivació racista en les agressions del personal de seguretat

Després de vuit anys, el cas d'agressió contra dues persones negres al metro de Barcelona per part d'un empleat de seguretat té sentència ferma, però sense motivació racista. SOS Racisme denuncia que no és un cas únic, ja que en la majoria d'ocasions topen amb dificultats per provar-ho: només han registrat dues condemnes amb agreujant de racisme en 25 anys

Fa vuit anys, Castro, ciutadà espanyol d’origen Guineà, va sortir amb uns amics. Per tornar cap a casa de la discoteca van agafar el metro. Al vagó hi havia un noi molestant una passatgera, que va avisar perquè vingués algú. Unes quantes estacions després, van arribar dos empleats de seguretat privada que havien estat alertats i van ordenar a Castro i als seus amics que sortissin del vagó, sense fer cap mena de comprovació, donant per descomptat que eren ells els que molestaven. “Tots érem negres. En comptes de treure aquesta persona fora, van demanar que tot el grup de negres que estava al vagó sortís”. Un dels dos empleats directament va donar l’ordre: “tots els negres, fora”. Castro es va negar a baixar perquè no havia participat de cap incident, però va rebre un cop a la boca per part d’un dels empleats de seguretat que li va partir el llavi.

“Llavors vam trucar els Mossos pensant que vindrien a auxiliar-nos pel cop i l’ofensa. Ens havien fet baixar perquè ens relacionava amb l’incident pel nostre color de pell. Però ells, en comptes d’investigar el cas, ens van començar a escorcollar, com si fóssim delinqüents. En aquell moment, un mosso va agredir un altre company nostre, ell va acabar en un bassal de sang. La gent que passava ens mirava com a delinqüents i això ens va ofendre més encara”, relata Castro. Els nois van presentar una denúncia.

Ara, vuit anys més tard i després d’un procés rocambolesc, hi ha sentència ferma: condemna per a l’agent que va colpejar el company de Castro, com a autor responsable d’un delicte de lesions, a una pena multa de 1.800 euros. Ells demanaven una condemna per lesions amb agreujant de racisme i per haver fet prevaldre la seva condició de funcionari públic per cometre l’acte criminal. La sentència però, no hi veu racisme, però sí l’agreujant de funció pública. Castro, mentrestant, va rebre una indemnització de 200 euros per l’agressió del personal de seguretat.

Castro va ser agredit al metro de Barcelona fa vuit anys i ara s’ha dictat la sentència |Victor Serri

 

Ara bé, per la identificació per perfil ètnic i l’actuació discriminatòria que van patir no hi ha hagut pena. “Nosaltres enteníem que hi havia una actuació discriminatòria per part del personal de seguretat que podia ser constitutiva de delicte, segons l’article 512 del codi penal, que és oferir un servei privat que actua de manera discriminatòria. Castro hauria d’haver estat protegit per aquestes persones i va acabar sent discriminat”, explica el seu advocat, Josep Granados.

El lletrat estableix que el primer embat racista va ser el que va patir Castro per part del personal de seguretat privada. Després, continua, hi ha un moment clau: quan va arribar la policia, el primer operador jurídic que trasllada un relat particular dels fets a les instàncies judicials. “En aquest cas, com es va produir una agressió, el que intenta és encobrir l’actuació irregular. Insisteixen en què van beguts, que estan molestant, i diuen que la lesió que té el noi és fruit d’una autolesió perquè s’està resistint al registre policial”, explica. Amb casos problemàtics amb la seguretat privada, “hi ha un cert corporativisme entre els cossos de seguretat públics i els privats”, denuncia.

Demanaven una condemna per lesions amb agreujant de racisme i per haver fet prevaldre la seva condició de funcionari públic per cometre l’acte criminal. La sentència però, no hi veu racisme, però sí l’agreujant de funció pública

A tot això va afegir-s’hi l’actuació de la jutgessa d’instrucció de la sala 5, que va arribar a arxivar el procediment quatre vegades. La magistrada va insistir en si els nois anaven beguts i si havien desobeït una ordre emesa per un empleat de seguretat, que en aquell moment tenia competències per fer fora una persona del vagó. “La jutgessa no tenia gens d’interès a saber que havia passat”, valora l’advocat, que va haver de recórrer els arxivaments de la causa repetidament.

La policia, a més a més, no va preguntar a Castro quin dels dos vigilants l’havia pegat en el moment d’aixecar acta, amb la qual cosa van cursar un procediment en el qual no s’establia qui s’havia d’acusar. Aquest cas és paradigmàtic no només per això, sinó perquè després de vuit anys hi ha sentència. I “hi ha una cosa de la que no queda constància per escrit, que és el clima hostil de tot el procediment, fins i tot del fiscal, que ha d’exercir d’acusació”, subratlla Josep Granados.


Transport públic, centres comercials i discoteques

“Alguns dels meus companys volien fer el que passa habitualment: anar-se’n a casa i aquí no ha passat res, perquè molts porten inculcada aquella mentalitat que estan en un país aliè, que és millor no molestar ni protestar. Hi ha molts companys que han passat episodis pitjors, però han preferit callar per no semblar desintegrats. Tinc cosins i coneguts que han viscut casos pitjors però porten al subconscient que denunciar a Europa és una pèrdua de temps. La integració dels negres a Europa la veuen com la submissió. Se senten més còmodes així, pensen que denunciar és victimista. I a escala social, el fet que la gent del teu costat no digui res quan passen aquestes coses, és una manera de legitimació. El company agredit tenia por, es plantejava què podia fer davant la paraula d’un mosso d’esquadra. Finalment ens han donat la raó, però vuit anys després”, reflexiona Castro.

Però una vegada les afectades es decideixen a denunciar, cal passar un veritable periple per arribar a provar els fets i que els responsables no quedin impunes. A més, els episodis de racisme poden ser usuals. SOS Racisme n’identifica diferents tipologies. En primera instància, els casos que tenen a veure amb personal de seguretat privada de transports públics, que en general es denuncien per agressions físiques amb bastant violència, per la qual cosa acaben a la via penal. “El que sovint passa amb aquesta via és que costa molt demostrar la motivació racista i que s’arxiva el cas”, explica Mònica Lòpez, responsable de comunicació de l’entitat.

SOS Racisme ha denunciat discriminació en el dret d’admissió a la discoteca Jamboree de Barcelona

 

Una altra mena de casos són els que registren en relació a la seguretat privada i els centres comercials, on els agents de seguretat a vegades persegueixen les persones racialitzades o les controlen més. És més complicat portar-los per la via penal i moltes vegades queden impunes perquè són difícils de demostrar, segons l’entitat. “Tenim un cas d’una dona llatinoamericana que va visitar un Sephora amb la seva mare i a la sortida, l’agent de seguretat li va fer obrir la bossa i treure tot el que portava durant un quart d’hora, mentre que a una altra clienta blanca li va dir que l’ensenyés i prou. I un altre cas al Mercadona, d’un noi musulmà que va anar a preguntar a la caixera on era algun producte i aquesta es va mofar dient-li “està allí, on està el pernil”. Són racismes quotidians als quals s’enfronten les persones”, explica López. Finalment, casos com el del Sephora són identificació per perfil ètnic a partir de prejudicis racistes. Davant això, SOS Racisme ha enviat una carta a l’empresa, que ha respost demanant disculpes, tot i que el servei de seguretat està externalitzat.

En darrer lloc, l’entitat detecta un altre tipus d’incidents protagonitzats per agents de seguretat privada de discoteques, lligats al dret d’admissió. Es denuncien per la via administrativa, però l’entitat els classifica com a “serveis privats”, és a dir, empreses subcontractades per dur a terme un servei determinat.

Des de SOS Racisme estableixen un cert vincle entre extrema dreta i seguretat privada. A més, últimament detecten que l’avançament dels discursos xenòfobs i l’abandonament d’una certa correcció política han accentuat la legitimació del control sobre certs col·lectius

La dificultat radica moltes vegades en provar que hi ha hagut racisme. “L’agreujant de racisme, article 22.4 del codi penal, parla de motivació racista. Què vol dir això? En el fons, la llei són frases a les quals hem de donar contingut. Qui els dóna són els jutges, que possiblement tenen un estereotip d’allò que és racista: una esvàstica, un cap rapat… símbols. En la majoria de casos no veuen el racisme com a motivació de l’acte. De fet, tenim poquíssimes sentències amb agreujant de racisme: dues en 25 anys. A la pràctica no s’aplica”, valora Granados.

Des de SOS Racisme estableixen un cert vincle entre extrema dreta i seguretat privada. A més, últimament detecten que l’avançament dels discursos xenòfobs i l’abandonament d’una certa correcció política han accentuat la legitimació del control sobre certs col·lectius.

Per últim, hi ha una particularitat que cal tenir en compte: el model de seguretat que vivim respon a un món bàsicament masculí. “Podríem dir que el 100% dels agressors de seguretat privada són homes”, explicita Lòpez. Les tasques de seguretat, diu, també estan externalitzant-se cada vegada més: per exemple, amb les hostesses que compleixen aquesta funció, o les caixeres. “Vivim en una societat obsessionada per la seguretat i on es busca que totes fem de còmplices”