Permeteu-me que comenci personalitzant aquest article. No tinc res en contra de La Marató de TV3, aquesta iniciativa nascuda el 1992 que, aprofitant els dies previs a Nadal, fa una crida a la ciutadania perquè faci palesa la seva generositat aportant una quantitat de diners, més petita o més gran, en solidaritat amb una causa vinculada a la salut. Ans al contrari, n’estic completament d’acord. Ja sé, però, que és un exemple més de com l’altruisme privat ha de suplir les mancances d’una administració i d’unes institucions que acostumen a mirar cap a una altra banda a l’hora de cobrir determinades necessitats socials, però m’és igual, ja que, entre moltes altres coses, la resposta col·lectiva de la població davant una crida com aquesta es carrega la llegenda de la gasiveria del nostre país i dona una lliçó a altres indrets que es consideren més generosos.
En segon lloc voldria dir que, ja fa uns quants anys, jo mateix, com a treballador de Televisió de Catalunya, vaig prestar els meus serveis per a la causa de La Marató. Concretament, va ser el 1994, quan el programa va ser dedicat al combat contra el càncer, una malaltia que tres dècades enrere era molt més mortífera del que afortunadament és ara. Durant unes quantes setmanes, amb una companya, ens vam dedicar a entrevistar persones que patien algun tumor, més benigne o més maligne. En molts casos no va ser gaire agradable. Ens vam trobar amb situacions difícils, angoixants, que la meva memòria, inconscientment, ha volgut oblidar, però si que recordo que teníem una mena de supervisor que exercia de comissari polític o una cosa semblant i impedia que els nostres reportatges fossin tan realistes com nosaltres preteníem i semblessin més, diguem-ne, suportables.
Quan vaig col·laborar amb ‘La Marató’ fa trenta anys, teníem una mena de supervisor que exercia de ‘comissari polític’ i impedia que els nostres reportatges fossin tan realistes com preteníem i semblessin més, diguem-ne, suportables
Espero que trenta anys després aquest tipus de control hagi estat superat, com també han estat superats alguns aspectes d’aquesta malaltia implacable. I ara, un cop feta aquesta llarga però necessària introducció –perquè si no explicava tot això no em quedava tranquil– passaré al tema central d’aquest article. El 2005, quan La Marató ja complia tretze anys i estava ben assentada en la nostra societat, algú va tenir la feliç idea d’editar un disc commemoratiu d’aquest esdeveniment. I la proposta va ser molt ben rebuda. Tant que, vint anys després, el Disc de la Marató ha arribat al 2024 convertit en el fenomen més important de la indústria discogràfica en llengua catalana. Segons les dades facilitades per la mateixa direcció del Disc de la Marató, aquestes han sigut les vendes de còpies físiques durant els últims anys: 202.000 al 2000; 140.000 al 2021; 125.000 al 2022 i 102.000 al 2023. Com és lògic, no hi ha dades definitives del 2024. Malgrat l’evident davallada de les vendes físiques, motivada pel creixent consum de música en format digital, el Disc de la Marató continua sent el més venut a Catalunya, gràcies a la promoció que se’n fa amb l’ajut de bona part dels diaris que s’hi publiquen.
Més xifres. Al llarg d’aquests vint anys, el Disc de la Marató de TV3 ha publicat un total de 374 composicions cantades per uns quants centenars d’artistes, ja que molt sovint s’han organitzat interpretacions conjuntes. Hi ha intervingut solistes i grups de tots els estils, orquestres, cobles i corals, majoritàriament catalans. I també hi han participat vocalistes i formacions d’altres àmbits, principalment de l’espanyol –els primers anys, a més, a la gravació s’hi van incloure temes en llengua castellana, fins al 2012–, i sovint amb noms de gran repercussió, alguns, per cert, decididament discutibles, ja fos per la seva dubtosa qualitat artística, pel seu posicionament polític catalanòfob, o senzillament perquè no necessitaven una campanya publicitària d’aquesta envergadura. I en algun cas fins i tot pels tres motius alhora, mentre tants altres músics joves del país intenten trobar el seu lloc en un mercat enormement competitiu. Però aquesta no és la qüestió que més m’interessa destacar.
Remenant entre les 374 composicions incloses en els discos de la Marató només n’he trobat una de vinculada a la tradició, i no del tot: un popurri que Sílvia Pérez Cruz va amb fragments de “Per tu ploro”, “El testament d’Amèlia” i “L’hereu Riera”
Aprofitant aquesta quantitat desorbitada de composicions, gairebé sempre dirigides a un públic majoritari –i, per tant, vinculades a la botiga dels grans èxits internacionals que són adaptats al català amb major o menor fortuna– els encarregats de tirar endavant el Disc de la Marató podrien haver tingut l’encert de promocionar el cançoner tradicional dels Països Catalans, fent que artistes de reconeguda solvència comercial o bé músics vinculats al gènere del folk enregistressin cançons pertanyents al nostre patrimoni. D’oportunitats no n’han faltat, perquè al llarg dels anys han desfilat pels discos de la Marató uns quants intèrprets relacionats, directament o indirecta, amb aquesta mena de música. N’esmentaré alguns exemples: Maria del Mar Bonet, Roger Mas, Miquel Gil, l’Orquestra Àrab de Barcelona, La Carrau, Marina Rossell, Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Alidé Sans, Lídia Pujol, Eduard Iniesta i fins i tot l’Escola Folk del Pirineu. Doncs bé, cap d’ells ha aportat una peça de caire tradicional a la llarga discografia maratoniana. Com a mínim, però, l’aranesa Alidé Sans ha cantat l’únic tema en llengua occitana que he trobat en tota la col·lecció, tot i que no està vinculat al cançoner popular del seu país. Es tracta de “Viatge entà Itaca”, adaptació de l’original de Lluís Llach.
La qüestió és que remenant i remenant entre les esmentades 374 composicions incloses en els discos de la Marató només n’he trobat una de vinculada a la tradició, i no del tot, perquè és un popurri que Sílvia Pérez Cruz va cantar a l’enregistrament del 2001 amb fragments de “Per tu ploro”, “El testament d’Amèlia” i “L’hereu Riera”, i caldria tenir en compte que la primera composició té ben poc de tradicional, ja que és una sardana llarga composta per Pep Ventura a finals del segle XIX. I sent molt, molt, però que molt indulgents podríem encabir en aquesta relació tan minsa, per no dir ridícula, “Escolta-ho en el vent”, interpretada pel duet femení Faneka en el recent disc del 2024, més que res perquè aquesta cançó del jove Bob Dylan la va adaptar al català el Grup de Folk i es va cantar força als focs de camp i també a les eucaristies, com a mínim a les dels pares escolapis.
El ‘Disc de la Marató’ s’inscriu en una tendència que no deixa de ser decididament provinciana, perquè valorar el que ve de fora per sobre del que fem aquí en nom d’una falsa modernitat és una obsessió vinculada a un autoodi endèmic
I així arribem a les conclusions: Malauradament, l’oblit, la marginació, el menyspreu o com li vulgueu dir, envers la tradició musical dels Països Catalans exercida per la política –o millor dit, una manca de política– practicada pels diferents governs autonòmics i els seus mitjans de comunicació públics –dels privats ja no en parlem– han convertit el nostre país en una mena de territori erm pel que fa a la conservació i la divulgació de la música d’arrel, ja que, llevat d’alguns meritoris esforços personals i locals i d’uns quants grups sense aspiracions comercials, el seu present està marcat per la seva absència en l’ensenyament escolar i en les plataformes de difusió, per posar dos exemples prou il·lustratius. I si aquestes cançons no les aprenem –ni les aprenem a estima– de petits, ni hi ha uns mitjans que les mantinguin en actiu de forma constant, acaben perdent-se, com està passant des de fa temps.
El Disc de la Marató s’inscriu, doncs, en aquesta tendència que no deixa de ser decididament provinciana, perquè valorar el que ve de fora per sobre del que fem aquí en nom d’una falsa modernitat és una obsessió vinculada a un autoodi endèmic que arrenca dels temps del postfranquisme i ha fet molt de mal a casa nostra. Perquè, siguem clars, la nostra música popular no és millor ni pitjor que la dels altres, però resulta que és la nostra, i si no la recuperem, defensem i valorem nosaltres mateixos, qui ho farà? Ara per ara, una bona eina per promocionar aquesta tradició podria ser, entre moltes altres, el Disc de la Marató de TV3, però sembla que a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals no hi estan per la feina.
