El crit uníson “volem veure l’horta i no la terra morta” va tornar a escoltar-se el dissabte passat en el Port de València, quinze anys després de l’enderrocament de l'”alqueria del Fiscalero”, l’última que quedava en peus després del més d’un centenar que van ser enderrocades junt als 750.000 metres quadrats d’horta productiva que les envoltaven. Gran part de la superfície és actualment un gran solar, resultat de l’execució d’un projecte posteriorment declarat nul pel Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) i el Tribunal Suprem (TS), que pretenia l’expansió del Port per desenvolupar una Zona d’Activitats Logístiques(ZAL). El projecte torna a intentar-se a dur a terme per part de l’Autoritat Portuària, i al juliol del 2017, la Conselleria d’Obres Públiques i Vertebració del Territori va tornar a exposar-ho públicament amb l’aval de l’Ajuntament de València. Les reivindicacions de la campanya “Horta és futur, no a la ZAL”, amb el suport d’una trentena de col·lectius socials, associacions veïnals i sindicats agraris, van ser secundades per la multitud que va recórrer els tres quilòmetres que separen l'”edifici del rellotge” en el Port, travessant els carrers del barri de Natzaret, fins a arribar al sobrenomenat “solar de la vergonya” de la ZAL, en la pedania de la Punta, que van envoltar, at al final de la marxa, amb una cadena humana.
“Hem pensat que era el moment de fer visible una massa crítica contra aquest projecte, després d’un any i mig de treball de la campanya. Reivindicar la recuperació d’aquest espai com a zona verda i d’horta, que connecte el Parc Natural de l’Albufera amb la ciutat, a través del riu Túria. Es tracta de guanyar el futur per a la Punta i la ciutat de València”, afirma Natalia Castellanos, integrant de la plataforma Recuperem la Punta, Aturem la ZAL, per resumir els objectius de la marxa. Al començament de la manifestació parlem amb María Oliver (València en comú), regidora d’Habitatge i Patrimoni municipal en l’Ajuntament de València, sobre la conversa de tres hores en una reunió mantinguda recentment amb Aurelio Martínez, president de l’Autoritat Portuària. Ens confirma que la intenció del Port “és no seguir creixent cap al sud, sí ho vol fer cap al port de Sagunt, sense renunciar a la ZAL en la Punta, com a plataforma de contenidors”. Afirma que segons Martínez “la ZAL se’ls ha quedat xicoteta”, per la qual cosa la regidora no entén “perquè es vol seguir avant amb aquest projecte”, que qualifica d'”innecessari, a l’igual que l’ampliació de la V-21 i l’Accés Nord al Port”; un projecte aprovat pel Ministeri de Foment, i contra el qual van presentar una moció en el ple de l’Ajuntament a l’octubre passat. Per això, no descarta proposar una altra moció contra la ZAL i oposar-s’hi també a través del grup de Podemos en les Corts Valencianes. La marxa continua travessant els carrers de Natzaret, el barri contigu al Port, abans d’arribar a l’Horta de la Punta. Ramón Arqués, president de l’associació veïnal d’aquest barri, relata la relació que durant dècades han mantingut amb el Port: “aquest ha anat creixent i afectant Natzaret, ocupant primer la nostra platja en 1986 i després l’Horta de la Punta. A mesura que ha anat creixent, el barri ha anat patint en aquesta relació”, afirma el representant veïnal.
Espoli i vulneració dels Drets Humans
Per la seua banda, Vicent Martí (agricultor d’Alboraia), denuncia l’incompliment de les promeses electorals de l’actual Govern valencià i subratlla que: “Si l’esquerra valenciana vol governar, haurà de canviar la seua actitud, protegint definitivament l’horta. Estic avui ací per a reivindicar que es revertisca el sòl de la ZAL en horta de la Punta”, afirma. L’agricultor va viure en primera persona els desallotjaments de les famílies de la Punta i ho recorda com “un espoli total”. “Es van arribar a portar en camions fins a la ‘flor de la terra'”, que defineix com “la part més fèrtil, el primer metre i mig de terra, on realment està la vida, treballada a través de generacions i durant segles. Era un moment on la ignorància dels nostres governants, va propiciar tot açò. Ens enfrontàvem a un partit corrupte”, al·ludint al PP, “molts ara són delinqüents que estan en la presó”, emfatitza. Conclou amb el record de la impotència sentida: “van cometre la il·legalitat de la Punta, per la força policial, nosaltres solament teníem la moral, que no van respectar”.
Mireia Vidal de la Unificadora de la Punta i el sindicat agrari COAG, incideix en aquest sentit: “Nosaltres som indígenes i camperoles, a les quals ens han expropiat, han vulnerat els nostres DDHH, ens han expulsat de la nostra comunitat, ens han llevat el dret a viure de la terra i cuidar-la”
En aquest sentit, tan sol quatre dies abans de la marxa, Carmen González, presidenta de la Unificadora de la Punta es preguntava “on han anat a parar la terra, les bigues, teules i rajoles, que durant setmanes anaven desmuntant les empreses d’enderrocaments? Qui s’ha beneficiat d’aquest espoli?”. Ho feia durant la presentació en la Facultat de Dret, de l’informe El desallotjament forçós de la Punta com a violació dels Drets Humans (DDHH) dels seus habitants, elaborat per la Clínica Jurídica per la justícia social de la Universitat de València, i presentat en aqueix acte a Amnistia Internacional. En la seua recent visita a València i la pedania de la Punta, preguntem a Nury Martínez del Comitè Internacional de la Via Camperola de Colòmbia sobre els paral·lelismes de les lluites pel territori a banda i banda de l’Atlàntic i reconeix que “hi ha situacions molt semblants que no vaig imaginar trobar ací. Mirem a Europa com un lloc on es respecten els drets, i m’adone que no. La nostra visió internacionalista dels conflictes ens porten a donar suport a aquestes lluites, bé siguen a Colòmbia o ací, amb les veïnes de la Punta”. La líderessa camperola conclou ressaltant que “aquest tipus de lluites estan encapçalades per dones, ací i allí”. Al seu costat es troba Mireia Vidal de la Unificadora de la Punta i el sindicat agrari COAG, que incideix en aquest sentit: “Nosaltres som indígenes i camperoles, a les quals ens han expropiat, han vulnerat els nostres DDHH, ens han expulsat de la nostra comunitat, ens han llevat el dret a viure de la terra i cuidar-la”. Mireia conclou llançant un repte al Govern valencià i Ajuntament: “Han de reconèixer tot açò, com a primer pas per a tancar les ferides, i qüestionar-se quin model volem: un d’industrial, o un altre connectat amb el món agrari i l’Horta?”.
