Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Taula, llençol, barrot

Empezar de nuevo / sin destino y sin tener / un camino cierto que me enseñe a no perder la fe / y escapar de este dolor sin pensar en lo que fue / ¿cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer?
Arenas de soledad– BSO Habana Blues

 

“Aquell dia havia estat molt bonic i familiar”. Leisy recorda que la seva mare i ella van passejar per la fira de Santa Llúcia amb la seva filla i amb el fill del seu germà. Van entrar a la Catedral per demanar que sortís aviat. Després la va trucar el seu home (torneu ràpid a casa) i el dia ja no va tenir final. La vida en pausa, amb la fletxa rodona de “carregant”, quan et truquen de la presó per dir-te que el teu únic germà de 29 anys s’ha suïcidat fa unes hores, que mentre pregaves per ell ja no hi era, que la presó provisional ha estat mortal i que bon nadal i fins demà. Lewys Alfaro Orraca es va treure la vida en un DERT, un Departament Especial de Règim Tancat que és com li diem a les cel·les d’aïllament perquè no semblin cel·les d’aïllament.

“No ens van dir absolutament res, ens podien haver enganyat i ni ho van intentar”. Van arribar en xoc a Brians i van trobar el silenci cruel i espès de la inhumanitat. Que a la cel·la només hi havia una taula, un llençol i una finestra amb barrots. I que es va penjar. Coses que passen. “Ens ocultava que estava malament? S’estava medicant?”. No sabien res i no havien aplicat cap protocol. Ningú havia parlat amb ell, ni ells podien parlar amb ningú. Rien de rien. Els van apressar, això sí, perquè solucionessin amb la funerària. Sense ni veure el cos del teu germà – tancat a una nevera de la Ciutat Judicial- posa’t a mirar un catàleg de fèretres i urnes, amb el cap ballant entre recordar la seva cara o l’última conversa, i pensar en com ho pagaràs.

Que a la cel·la només hi havia una taula, un llençol i una finestra amb barrots. I que es va penjar. Coses que passen. “Ens ocultava que estava malament? S’estava medicant?”. No sabien res i no havien aplicat cap protocol

“Com un somriure tan gran es pot apagar?”. Ara fa un any que Lewys va ingressar a presó i la seva germana Leisy, que té els ulls, els rínxols i la determinació de la negra Carlota -l’esclava cubana que va aixecar tota la província de Matanzas contra el seu amo-, lluita contra el silenci en què van pretendre que s’esvaís el seu germà. Plora suaument i només al final de les frases per no trencar-les. Empatia de germanes grans: els germans petits sempre són uns malcriats, però si ets un malcriat ric pots escollir aïllar-te a Brieva, i si ets un malcriat pobre t’aïllen contra la teva voluntat. La família no s’ho explica. Lewys tenia més de pallasso que de perill públic. Era un pare amorós que cada setmana, en cada visita, els transmetia les seves ganes de viure i de canviar de vida. Volia que coneguessin la seva assistenta social perquè els ho confirmés. “Esto me ha servido. Lo demás se va acabar”. De debò es va suïcidar tot just quan acabava d’arribar la seva mare de Cuba i a la qual  no veia feia temps? De debò calia ficar-lo en aïllament un dia abans de veure el seu fill de cinc anys sense poder avisar-lo? De debò va fer quelcom tan greu?

“Quan més llegeixes més t’adones de com de terrible és el que passa, de que no som un cas aïllat”. Mandela deia que no coneixes de debò un país fins que coneixes les seves presons. L’últim informe especialitzat del Consell d’Europa diu que les presons catalanes estan molt per sobre de la mitjana europea en població reclusa estrangera i en nombre de suïcidis. Doblem el nombre de morts de les presons espanyoles. Els suïcidis dins la presó multipliquen per set la taxa de fora, i als DERT (Taula-llençol-barrot), la multipliquen per dotze, segons dades de la pròpia direcció general de Serveis Penitenciaris. Lewys víctima exemplar: pobre, negre, migrant i de L’Hospitalet.

Mandela deia que no coneixes de debò un país fins que coneixes les seves presons. L’últim informe especialitzat del Consell d’Europa diu que les presons catalanes estan molt per sobre de la mitjana europea en població reclusa estrangera i en nombre de suïcidis

Leisy flipa i no sé com explicar-li que abans que el “No estem totes, falten les preses” i les caixes de resistència fossin mainstream (qui ens ho havia de dir), la realitat de les presons ens importava un rave. I que potser ens continua important un rave. Durant anys, de presons només en parlaven els bascos, els punkis de base i els comitès contra la tortura. Ara, en el nostre relat dissociat i classista, som capaços de passar-nos hores parlant d’Estremera, Soto del Real i Alcalà-Meco sense ni relacionar-ho amb el fet que som el segon territori de l’Estat amb més gent tancada després d’Andalusia, o de que la gran majoria de persones estan preses per pobres, per haver robat i no per haver atemptat contra la vida de ningú.

“És un escorxador, els preparen el kit de suïcidi”. Taula-llençol-barrot. Brians I, l’escorxador. El nostre escorxador perquè tenim les competències transferides. Tot el que li ha passat a la família d’en Lewys només s’entén perquè es va suïcidar després de la Raquel, i per tot el que s’ha remogut des de llavors. Perquè es va suïcidar després d’una auditoria interna del Departament de Justícia; després que el director general de Serveis Penitenciaris digués que la prevenció dels suïcidis era una de les seves “principals prioritats”; després d’un “pla de xoc” per millorar les condicions de l’aïllament; després que s’obrís un grup de treball per parlar del tema al Parlament on van arribar les denúncies de maltractaments a Brians I; després d’una campanya (#21hores) per demanar la supressió del règim d’aïllament; després que el Síndic recomanés que s’apliqués de forma restrictiva i que la seva aplicació fos “proporcional, degudament justificada, amb plenes garanties i amb control de la situació de la persona sotmesa a la mesura”, i de que digués que la manca d’algun d’aquests elements equivaldria a maltractament o tracte inhumà o degradant. Després de tot això, la família d’un negre pobre no havia de saber res, ni podia liar-la més.

Ni un mort més sota custòdia, ni una persona més en aïllament sense totes les justificacions i controls del món, ni una notícia així sense un protocol, professionals adequats i suport emocional. Custodiar també vol dir cuidar

“No recordo quasi res d’aquell cap de setmana, només que necessitava respostes i que vaig buscar a internet suïcidis-aïllament-irregularitats-Brians i que va sortir-me Irídia. Els vaig escriure i van contestar de seguida”. Beneït (per una vegada) sant google que va obrar el miracle i va fer que Leisy truqués la mateixa gent que portava el cas de la Raquel. Sort que van poder aturar la incineració d’en Lewys per ordenar una nova autòpsia. Gràcies a Irídia Leisy ja sap que dos dies abans de suïcidar-se el seu germà va començar a prendre tranquil·litzants i antipsicòtics. Encara no saben per què ni qui va prescriure la medicació.

“Que no tornin a maltractar ningú com ens van maltractar a nosaltres”. Ni un mort més sota custòdia, ni una persona més en aïllament sense totes les justificacions i controls del món, ni una notícia així sense un protocol, professionals adequats i suport emocional. Custodiar també vol dir cuidar. Irídia i la gent d’Akelharre que acompanyen ara la família, la custodien com no vam ser capaços de custodiar en Lewis. Potser només ens estimem nou presos injustament empresonats i injustament allunyats de casa nostra, però els nostres presos no són només ells, sinó els 8.000 tancats a les presons catalanes. El millor pla de xoc contra l’opacitat és l’interès social. Irídia ha aconseguit que hagi de declarar l’exdirector de Brians. Una petita victòria. Victòria que no seria possible sense la valentia de les famílies de la Raquel i d’en Lewys.

Leisy m’explica de la seva nostàlgia de Cuba i de com mira i remira la peli d’Habana Blues i m’adono que no puc escriure sobre un DJ com en Lewis, ni sobre cubans, sense música cubana. ¿Cuánto aguanta un corazón sin el latido de creer? Quinze dies després de la seva mort, i com a última hòstia de la mala sort, va arribar la seva carta de llibertat immediata. Al seu fill li van posar la peli de calaverites de Coco per ajudar-lo a entendre què havia passat, però el nen es desperta plorant. Que això de que el pare viu a dins seu no li val. Que ell vol veure’l. I alguna cosa li hauran, li haurem com a societat de poder explicar, quan sigui gran. Se equivocaron de negro, va rugir la mare d’en Lewis a Brians. Se equivocaron. Del tot.