“Es cantarà en els temps foscos?
També es cantarà sobre els temps foscos”
Bertolt Brecht
Cada pregunta, un parany / un malentès evitable / i un pas en fals. D’acord, sí. No han passat ni quinze dies. I no sabria trobar les paraules justes, exactes o escaients. Fins i tot tampoc sé si hauria d’escriure; perquè emmudir, molt sovint, ja ho diu gairebé tot; perquè aprendre a esperar –donar-li temps al temps– és l’art de sabotejar la tirania de la instantaneïtat; o perquè dubto si això és el neguit d’una nostàlgia anticipada per una nit que durarà anys o per la incerta certesa que tornarà a passar qualsevol dia inesperat. Estranyament, és un dubte que no corseca, abriga: el que sigui, serà. I això ja és prou. En tot cas, això sí, continua sent dijous. Era el ranvespre del 19 d’octubre, a la ciutat que ja fa molt que no és dels prodigis, sinó dels desficis. Plovisquejava a estones. Però l’Apolo ja era ple –cartellet de sold out inclòs– per escoltar l’Anna Andreu i la Marina Arrufat, decidides a prendre la mida a tot plegat –i tot plegat vol dir tot plegat, en el laberint-trencaclosques de la deriva dels nostres dies. La qüestió, això segur i això també, és que han passat només quinze dies –que alhora semblen ahir mateix i alhora una eternitat que dura segles– i encara no m’he mogut dallà. A la recerca de tot plegat, treva sense pau i com esperant Godot.
Si el que dius ja no m’espanta / és que m’he curat d’espants. Benauradament, contra la funesta moda i la brutal onada que escup que la culpa de tot és dels feminismes, haig de dir que sí. En concret, la “culpa” és de la Natza Farré, que va ser qui em va posar l’Anna Andreu al sarró de la vida. El sarró va arribar fins a casa, despistat. I dallà, com la gota que forada la roca, cap als fogons i fins a escampar-se arreu. Perquè quan algú, tímidament i sense avisar, s’escola fins a la cuina de casa, l’habita clandestinament i arriba per quedar-s’hi sense que te n’adonis fins setmanes després, la vida és més vida. Amb banda sonora original –originalíssima, singular i particular, íntima però transferible. Em va passar fa molt, per sort meua, amb la Mireia Calafell i els seus poemaris –Poètiques del Cos, Costures, Tantes Mudes, Nosaltres Qui i els que vindran i esperem amb paciència i deler. De l’àvia vaig aprendre que les preguntes que t’enxampen a la cuina són les bones, les que et fan trontollar la inèrcia, furetejar la foscor, qüestionar el dubte, esmicolar el dogma i desobeir cada infàmia. I dic cuina com a sinònim predilecte d’espai de tranquil·litat on, a foc lent, es couen cossos i aliments, se salpebren les ferides i es guareixen els cops, s’estudien els mapes i les rutes, retrunyen les preguntes i tan sovint només hi ha esbossos de resposta.
De l’àvia vaig aprendre que les preguntes que t’enxampen a la cuina són les bones, les que et fan trontollar la inèrcia, furetejar la foscor, qüestionar el dubte, esmicolar el dogma i desobeir cada infàmia
Tindràs cura de les coses / quan ja sigui massa tard. Aquell dijous l’Apolo ja era això: una altra cuina infinita, col·lectiva i comunitària, on tot era possible i impossible al mateix temps, en una complicitat ordida, desbordant i callada on no calia dir-nos res. No calien codis i totes i tots sabíem que hi fèiem allà, en aquell refugi –i l’endemà, encara més; tant que de cop em va venir al cap el títol d’un llibre de Chesterton: L’home que volia ser dijous. Aquell dijous de recer, de distància zero i de sincronia visual, vital i musical. Que també inclou diumenges de resistència: el 23 de juliol un va anar votant pensant i taral·lejant en silenci l’Anna Andreu, càlida i dura, serena i resistent, trista i tranquil·la, intravenosa i discretament directe a la geniva. En fi, que al pot petit sempre la bona confitura. Una merla amb un misto quan l’aigua és per apagar el foc i el foc per cremar el paradís. En un món d’incendis, calen extintors, malgrat que els bombers anuncien incendis de sisena generació que caldrà combatre amb foc –i no és metàfora global malgrat que ho sembli. Aquell dijous –la Mediterrània, Gaza, un altre crim masclista, necropolítica i necroeconomia de la maneta– no fugíem del món, només el resistíem millor afirmant-lo. Que ja fa molt que vam aprendre que hi ha carrerons sense sortida, problemes sense solució, emergències sense aterratges i ferides que no deixen ni ser cicatriu; i fa massa que provem d’aprendre a desaprendre allò après i a comprendre bé el mal, les ombres i els angles cecs.
Una passió continguda / i el que és precís i decent / com la visita oportuna / torna quan no queda res. A les que ja hi som a l’estratosfera Anna Andreu –que vola alt perquè camina al ras– no cal afegir res. Les que encara no –quina enveja més sana–, benvingudes. La que us espera. Torrent sanguini, enmig d’aquell concert una bruixa em va xiular que “les coses importants són les que cansen els dits”. Cuinar, cuidar, tocar, cosir, sargir. I sí, només han passat quinze dies i encara som allà i encara som allò. I no, encara no he trobat les paraules, però si una precària certesa bàsica: que el que porta el vent s’ho enduu l’aigua, però que s’està bé quan s’està bé, entre tantes fragilitats compartides que, paradoxalment, ens feien més sòlides perquè els febles de veritat mai no es rendeixen. Sabent ja, ara que tornem al cap del carrer d’un món que s’afona, que aviat dues merles tornaran amb el misto encès per sobre tots els cingles, tombant pel camí més llarg sense deixar-se res. Per encendre’ns. I no sé què més afegir. Només la coda: gràcies, Anna i gràcies, Marina. Tant com dir gràcies a la vida, com xiuxiueja encara la Violeta Parra.
