Per què les extremes dretes i els conservadorismes estan obsessionats amb la “defensa de la família”? Per què veuen en la seva “dissolució” el germen de tot desordre social? Sembla que tenen molt clar que la família (nuclear, occidental) és una institució fonamental que apuntala l’actual règim de desigualtat. També ho tenen clar els neoliberals que saben que si liquiden l’estat del benestar, algú n’ha de recollir els trossos.
No és fútil que al si de la família es produeixi la major part de la violència masclista –no només cap a les dones, també cap als nens. És un indicatiu de la subordinació femenina a un ordre de gènere que encara se sosté sobre la divisió sexual del treball, és a dir, que fa recaure les tasques de reproducció social –de reproducció de la mà d’obra– en les dones. La família és una institució violenta i on primer s’aprèn la norma de gènere. A Europa també implica l’explotació de les dones migrants pobres sense les quals la família de classe mitjana no es podria sostenir, perquè externalitza les seves cures.
Com a mètode per organitzar demandes institucionals immediates, l’abolició de la família implica exigir que l’Estat no la premiï de cap manera; que no sigui una de les principals formes de redistribució de les rendes
Abolir la família és una manera d’imaginar-nos que poden existir altres maneres més justes de repartir les tasques de cura, una proposta que obre escletxes a altres mons. Com seria una societat que no necessités la família nuclear per reproduir-se? Aquesta porta a la utopia ens parla de diversos camins possibles. El primer està inscrit a l’Estat, perquè la família de classe mitjana no seria res sense ell, o seria completament diferent, perquè avui aquesta institució és absolutament premiada per l’Estat. Què passaria amb l’acumulació o la reproducció del capital sense l’herència familiar? Com es reproduirien les classes socials sense l’estructura familiar?
Com a mètode per organitzar demandes institucionals immediates, l’abolició de la família implica exigir que l’Estat no la premiï de cap manera; que no sigui una de les principals formes de redistribució de les rendes –a través dels ajuts, la fiscalitat, etcètera. I ha de suposar també una aposta forta per la socialització de les tasques de reproducció, estatal i no estatal.
Aquest estat del benestar no familiarista deixaria més espai, més possibilitats de supervivència a aquestes altres maneres de vincular-nos o de fer comunitat que ja existeixen –molts espais de militància del sindicalisme social apunten cap aquí. La nostra tasca és fer-les créixer, contra totes les dificultats que ens imposa la tradició, l’establert, els premis econòmics o d’acceptabilitat que implica tenir una família més o menys llegible socialment. El que és fàcil és fer famílies; el que és difícil és generar comunitats de suport mutu que donin existència a una nova utopia del que és col·lectiu –encara que la família tampoc garanteix la felicitat. L’horitzó és donar lloc a un nou ordre reproductiu on l’accés a recursos, a cures, a una bona vida, a una vida lliure no depengui de quina família t’hagi tocat en sort: un món de famílies no genètiques sinó lliurement triades.
