Mentre es fa públic que no són pocs els caps pensants de Silicon Valley que inscriuen la mainada en escoles sense pantalles, l’Estat francès s’ha llençat a una digitalització absoluta de l’escola dels 3 als 18 anys, esgrimint l’argument de la “modernitat”. És una solució o un problema?
La digitalització de l’escola és una opció pedagògica irracional perquè a hores d’ara ningú ha demostrat que les pantalles millorin l’aprenentatge. A més, els efectes d’aquests dispositius en els alumnes i els riscos psicològics i socials que se’n deriven comencen a ser d’allò més evidents. En termes d’innovació (i fascinació) tecnopedagògica, la digitalització de l’escola no és res de nou: fa 150 anys que l’aparició de qualsevol dispositiu (ràdio, televisió, microinformàtica…) ha activat molts pedagogs que volen incorporar-los a la feina. Els promotors de la digitalització de l’escola parlen de millores en la motivació i en la concentració, de treball col·lectiu i de pedagogia diferenciada, però cap estudi científic ha corroborat aquestes millores sinó més aviat el contrari. Per quin motiu caldria, doncs, apropar les màquines a la mainada des de ben curta edat?
La digitalització de l’escola crea, de fet, grans interrogants de caràcter sanitari, ecològic i de confidencialitat de dades, entre d’altres. Si ens centrem en els primers, cal dir que s’han demostrat àmpliament els efectes devastadors de la sobreexposició del jovent a les pantalles: addicció, depressió, dificultats de concentració i atenció, dificultats cognitives, violència… Mentre els promotors de l’escola digital augmenten el temps global de pantalla a l’aula, demanant, a més, als alumnes que es connectin des de casa per fer els deures.
Pel que fa a la qüestió ambiental, cal dir que l’escola digital implica una petjada ecològica molt forta per l’ús poc controlat de les eines informàtiques i per la mala gestió dels residus, fet que entra en contradicció amb la imatge de solució “ecològica” que sovint es vol donar de la digitalització escolar.
Pel que fa a la qüestió ambiental, cal dir que l’escola digital implica una petjada ecològica molt forta per l’ús poc controlat de les eines informàtiques i per la mala gestió dels residus, fet que entra en contradicció amb la imatge de solució “ecològica” que sovint es vol donar de la digitalització escolar
Per acabar, si ens centrem en la qüestió de la confidencialitat, ara fa uns anys el govern francès va crear el Livret Scolaire Unique (LSU), que és la versió digital de les cartilles escolars, que fins ara eren quaderns on s’anotava l’evolució de l’alumne durant tota l’escolaritat a primària i secundària. El ministeri diu voler una millora del seguiment dels alumnes i de l’accessibilitat, però la multitud d’ítems que hi apareixen no milloren la comprensió de les famílies, es genera una sobrecàrrega de feina per a professors i es penalitza aquells alumnes que no tenen accés a material informàtic (els més precaris). Aquesta iniciativa farà que aquestes dades siguin compartides i utilitzades per diferents actors del ministeri i podria facilitar, per exemple, que les prefectures accedeixin a informacions que tenen els centres escolars sobre alumnes sense papers. A més, aquestes dades podrien ser fàcilment vinculades al CPA (Compte Personal d’Activitat), que aplega informació de cada persona sobre la jubilació, la seguretat social, la situació sanitària o laboral, la família o les rendes, a més d’un CV electrònic: un “registre de registres” que difícilment romandrà confidencial quan veiem com el CPA permet la interconnexió de nombrosos fitxers amb el número de la Seguretat Social.
Només cal veure què ha dit la patronal MEDEF (Moviment d’Empreses de França) respecte a l’LSU: “Hi votaríem a favor perquè permetrà millorar la traçabilitat dels alumnes que surten del sistema escolar”.
