Avui en dia les xarxes socials formen part de les nostres vides, o bé les nostres vides formen part d’elles? Ens agrada pensar que la primera opció és la correcta, que les xarxes formen part de les nostres vides. Per tant, pensem que tenim control sobre elles, que ens faciliten la connexió amb altres persones, ens obren possibilitats, i tot això fa que ens empoderin.
Ja sabem que el “tot depèn” aquí també hi juga un paper. No cal anar-nos-en a situacions extremes, tot i que també les podríem citar. Les xarxes s’estan introduint en el nostre dia a dia, creant una extensió de nosaltres a través del món digital. Conceptes com reputació digital, avatar, perfil, bio… ja ens són totalment familiars. I si parlem de joves, trobem una normalització encara més acusada.
Aquesta extensió del nostre jo digital, que va més enllà del nostre entorn proper, ajusta les seves característiques a les demandes de l’entorn virtual, i fins i tot ens fa pensar que construïm una imatge nostra exemplar, com si fos una versió millorada de nosaltres mateixos. Som conscients que l’evolució dels espais digitals ja ha creat diversos aparadors per fer-nos presents: esportius, com un Strava; laborals, com un LinkedIn; de contingut, com Instagram; lúdics, com TikTok; íntims, com un Tinder, etc.
Però ja sabem que el nostre jo digital ha superat les expectatives inicials dels entorns virtuals i ha amplificat les nostres actituds. Podent trobant-nos que més que un jo millorat, arribem a reproduir una caricaturització nostra. Veiem com la conducta queda modificada en l’entorn digital quan ens comuniquem i mostrem continguts impregnats de simbolisme (la joventut els anomena postureig), que és cert que poden construir un empoderament, però siguem conscients que aquest també està condicionat per la virtualitat.
Siguem conscients que com més contrast hi hagi entre com ens mostrem i com som en realitat, podem obrir camins cap a l’ocultació de les nostres vulnerabilitats i exaltació d’un jo artificiós
I aquí és on ens trobem en el dubte inicial sobre si, realment, les nostres vides formen part de les xarxes virtuals i no a l’inrevés. Perquè hi ha una part de nosaltres que s’ha creat en elles, hi participa activament, i les necessita per continuar tenint sentit. Un sentit en la virtualització que volem fer útil en les nostres vides no virtuals, en les que potser no tot és tan meravellós, en què no sempre estem magnífiques en el moment que es fa la fotografia, o no tenim tant de temps per escriure un text breu brillant. I aquí sorgeix una situació que planteja una qüestió sobre com conviuran dues realitats que poden arribar a ser tan diferents.
Possiblement hem de pensar com fer que les nostres conductes en les xarxes no afavoreixin trastorns, perquè no esdevinguin una font de frustració i angoixa que ja s’està reflectint en la preocupació pel seguiment de likes, els “fora de línia” o “en línia”, match i retuits.
La virtualitat pot ser una oportunitat per repensar com són els vincles que construïm. Si ens fan sentir segures, ens relacionen i nodreixen emocionalment de l’entorn. Si posem el focus en treballar per crear vincles relacionals de bona qualitat, en la virtualitat sabrem diferenciar les conductes que ens posen en risc.
Perquè havíem de pensar que en la digitalització ens deslliuraríem de forçar-nos a presentar-nos i relacionar-nos gràcies a fer prevaldre i potenciar el consum de les relacions entre persones. Siguem conscients que com més contrast hi hagi entre com ens mostrem i com som en realitat, podem obrir camins cap a l’ocultació de les nostres vulnerabilitats i exaltació d’un jo artificiós, que ens obliga a mostrar-nos en una realitat que pot arribar a dificultar-nos la relació i els vincles amb els altres.
Si pretenem que les xarxes socials siguin un recurs facilitador, potser hem de vetllar en utilitzar-les amb un sentit de coherència, i fer-ne un ús sincer segons com pensem que som i han de ser els nostres vincles.
