L’11 de juny de 2020, a l’estadi Ramón Sánchez-Pizjuán de Sevilla, l’equip local i el Betis estan jugant el derbi andalús. Al minut 57, el davanter sevillista Lucas Ocampos, el Chiquetito, llança un penal i no falla. Fa un gol que passa a la petita història de la Lliga espanyola de Primera Divisió per ser el primer després de tres mesos d’una aturada inèdita de la competició per l’epidèmia de la COVID-19. Divuit dies abans, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, anunciava que ja havia passat el pitjor moment del brot epidèmic i que es podien reprendre algunes activitats quotidianes: “A partir de la setmana del 8 de juny, tornarà la lliga de futbol”, va assegurar en la seua compareixença.
No obstant això, l’onada de casos de coronavirus que va assotar l’Estat espanyol va allargar la situació més del previst. El reinici del futbol professional masculí –suspés des del 12 de març, com la resta de competicions esportives–, encara amb l’estat d’alarma activat, va requerir milers de tests PCR per als staffs dels diversos equips, malgrat que en aquell moment no eren accessibles per a la gran majoria de la població, fins i tot la que patia símptomes evidents de la malaltia.
Seguint el seu particular protocol –en un clar greuge comparatiu amb el que passava a llocs de treball i centres educatius–, la Lliga de Futbol Professional (LFP) o patronal dels clubs va pagar totes les proves mèdiques als jugadors, als cossos tècnics i als seus familiars. Per fer-ho va contractar el laboratori privat Synlab, que assegura ser la primera companyia en el rànquing europeu per serveis prestats a entitats públiques i privades en relació amb la COVID-19, amb la realització de 500 milions de proves en un any. I si, d’una banda, el Consell Superior d’Esports expressava el seu malestar per l’ús massiu de tests als futbolistes que es reincorporaven al treball, de l’altra, recomanava que els clubs feren controls mèdics abans de dues setmanes si algun esportista o tècnic donava positiu. Els tests massius als futbolistes han seguit fins avui. El mes passat, Joan Caylà, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia, detallava al diari Nius que els futbolistes s’estan fent una PCR quasi cada setmana: “Si un futbolista dona positiu i els seus companys donen negatiu, continuen jugant perquè se’ls controla cada molt pocs dies”, deia amb naturalitat.
De la tele pública a les agències audiovisuals
A l’Estat espanyol, el futbol mou una quantitat ingent de diners. I això explica, en bona part, la necessitat imperiosa que la pilota haja seguit rodolant en un escenari tan extrem. El desembre de 2018, la consultora Price Waterhouse Coopers va presentar un estudi sobre el seu impacte socioeconòmic, en el qual el quantificava en 185.000 llocs de treball, 4.100 milions d’euros en impostos i una facturació equivalent a l’1,37% del PIB estatal. La LFP va estimar en 678,4 milions d’euros l’impacte negatiu que hauria suposat l’aturada de la competició de Primera (610,9) i Segona Divisió (67,5) per a les arques dels clubs. D’aquesta quantitat, 549 milions correspondrien als ingressos per drets d’emissió televisiva, 88 a compensacions a sòcies i abonades,
i 41,4 milions a taquillatge perdut. Resumint-ho, més del 80% d’aquestes pèrdues s’haurien ocasionat per la impossibilitat de televisar el futbol.
La Lliga de Futbol Professional va contractar el laboratori privat Synlab per fer milers de proves PCR
El futbol professional manté una forta dependència de la televisió, un lligam que va començar als anys huitanta i noranta del segle passat, quan es transforma en una indústria global. La facilitat de les comunicacions a través de plataformes digitals va permetre als clubs donar-se a conéixer arreu del món. Les televisions començaren a invertir en el negoci futbolístic i, amb elles, els anunciants, amb contractes milionaris. Aquest canvi es nota, per exemple, en l’evolució comptable del Futbol Club Barcelona. En la temporada 1978-1979, el 87% dels seus ingressos provenien dels carnets de sòcies, d’abonades i de premis per competicions, i només el 13% de l’explotació comercial, marxandatge i patrocinis. La facturació del club era l’equivalent a 6 milions d’euros actuals, segons detalla José María Gay de Liébana al llibre La gran burbuja del fútbol: los modelos de negocio que oculta el deporte más importante del mundo. En la temporada 2018-2019, la facturació del Barça es disparava fins als 836,32 milions d’euros. D’aquesta quantitat, el 79% provenia dels ingressos televisius i del màrqueting. “Professionalització del futbol i mercat dels drets televisius han anat sempre de la mà”, remarca Joseba Bonaut, professor del Grau de Periodisme a la Universitat de Saragossa.
En aquesta línia, l’any 2015 s’aprovava el Reial decret llei 5/2015, que establia un sistema de comercialització conjunta dels drets audiovisuals del futbol professional a l’Estat. La Lliga, encarregada d’aquesta comercialització, va treure a concurs únicament els drets de la competició per a la campanya 2015-2016, i va atorgar nou partits per jornada a Telefónica –disponibles a la recentment estrenada plataforma de pagament Movistar–, i un partit en obert a TVE. Des de llavors, la subhasta es reprodueix dividint els continguts audiovisuals en lots.
Amb aquest sistema, la Lliga cedeix els drets d’explotació de les imatges dels partits a empreses especialitzades en la gestió d’aquests actius. Després, aquestes els venen a operadors audiovisuals perquè els emeten a través de plataformes amb sistema de pagament per visió, internet, telefonia mòbil o emissió en obert. Al final d’aquest procés, els clubs s’asseguren una elevada quantitat d’ingressos a curt termini, que permeten fer front a les fortes inversions que exigeixen, a principi de temporada, els fitxatges dels futbolistes.
La primera subhasta dels drets de la Lliga per al mercat espanyol que es va fer aplicant íntegrament la nova normativa es va efectuar l’any 2015 per al trienni 2016-2019. Telefónica es va adjudicar en exclusiva, per 750 milions d’euros, el lot número 5, en el qual s’incloïa, entre d’altres, un partit de Primera Divisió en primera selecció –qui adquireix el lot pot seleccionar quin partit vol retransmetre d’entre tots els que es juguen a cada jornada–, per emetre a través del canal Movistar Partidazo. Per la seua banda, Mediapro es va quedar en primera subhasta, per 1.900 milions, el lot 6, compost pels huit partits restants de Primera Divisió, de pagament i en exclusiva, que va cedir al canal beIN La Liga. Mediapro és una companyia audiovisual catalana, presidida per Jaume Roures, que fonamenta el seu model de negoci en la venda dels drets d’emissió al nombre més gran d’operadors possible, però no disposa de cap canal on retransmetre.
En 2018 es va dur a terme una nova subhasta. En aquest cas, Telefónica va adquirir els drets de la Primera Divisió fins al final de la temporada 2021-2022. De fet, va aconseguir la licitació pels lots 4 i 5, que inclouen un partit de cada jornada de Primera Divisió (en exclusiva amb dret a selecció), huit partits de cada jornada de Primera de pagament i els resums de tots els partits, entre d’altres. En total, Telefónica va pagar 2.940 milions d’euros (980 per curs), un 5% menys que en les temporades anteriors, en les quals Mediapro actuava com a intermediari. La companyia de Roures, per part seua, es va quedar amb els drets de Primera i Segona per a transmissions a bars i establiments públics, amb la venda de resums en obert (lots 2 i 7), així com amb el contracte dels drets internacionals –al marge dels lots– de la Lliga espanyola des de 2019 fins a 2024 per 4.485 milions, un 30% més que en l’anterior contracte.
Tot i poder acabar la temporada, s’estimen en 678 milions les pèrdues per l’aturada del joc durant tres mesos
El cost total dels quatre lots adjudicats és de 3.421 milions (1.140 per temporada), un 29% més que en la subhasta de 2015. La Lliga, però, esperava que la recaptació s’enfilés un 47%, fins a arribar als 3.900 milions. Els drets esportius han passat de representar el 30% de la facturació de la patronal dels clubs en 2015 fins al 40% en l’última temporada. Dit d’una altra forma: dels 901 milions que La Lliga ha incorporat als seus ingressos, el 67% correspon exclusivament al seu contracte audiovisual. Quan es va suspendre la competició, la LFP va advertir que el dany econòmic per als clubs haguera sigut ingent en el cas de no acabar-la. Tanmateix, Mediapro s’haguera vist també perjudicada, perquè venent els drets adquirits a tercers no haguera rebut diners per la falta de competicions. En 2019 l’empresa de l’audiovisual declarava una facturació al voltant de 2.000 milions d’euros, però tenia un deute de 900 milions. Per això, igual que alguns dels equips de Primera, va activar un pla de xoc, amb un ERTO per als 1.200 empleats a l’Estat espanyol i un ajust de costos salarials.
Declivi de la bombolla
Pierre Maes és un jurista belga que ha treballat molts anys en el mercat dels drets televisius. El març de 2019 va publicar el llibre El negoci dels drets televisius del futbol, una investigació sobre la “bombolla explosiva”, com ell la qualifica, on apunta al paper que juguen les agències per explicar l’última onada d’increments significatius del mercat de drets d’emissió i com aquestes, ja abans de l’entrada en escena de la COVID-19, estaven en declivi. “La pandèmia és un factor, però no ha canviat res que no passara abans; s’ha accelerat un procés que es veia a Europa des de fa temps”, assegura Maes.
El primer senyal, a parer seu, es va evidenciar l’any passat, quan a Anglaterra les dues adquirents dels drets de la Premier League (BT i Sky) els van compartir. Un segon indicador de la punxada de la bombolla va ser quan MP & Silva, agència que va assessorar la Pro League belga dues temporades, va comprar els drets de l’última Copa del Món per al mercat italià abans que la selecció nacional italiana es classifiqués. L’esquadra azzurra va quedar eliminada i va ser una catàstrofe per a l’operadora, que va entrar en liquidació. També els drets de la Bundesliga –la lliga alemanya– per a la temporada 2019-2020 van passar de valdre 1.160 milions a 1.100 milions d’euros.
Movistar i Mediapro es van adjudicar en l’última subhasta la majoria de lots de drets d’emissió televisiva
Malgrat aquesta disminució d’ingressos i que el context epidèmic perdura, el futbol professional ha forçat la tornada als camps amb les grades buides. A través de la televisió se senten només els crits dels futbolistes, l’equip tècnic i l’àrbitre. Algunes cadenes han optat per incorporar sons d’animació postissos i graderies plenes de gent simulades de forma digital per imitar l’espectacle de tota la vida. “El futbol sense gent és com una obra de teatre per streaming, es pot fer, però no és el mateix. El futbol requereix la gent”, apunta Maria Cappa, periodista i autora, juntament el seu pare, l’entrenador argentí Ángel Cappa, del llibre También nos roban el fútbol.
El xou, però, no pot parar, encara que siga en format estrictament televisiu. La Lliga espanyola té un mercat global de 500 milions d’espectadores, segons les dades d’un estudi de Sports DNA realitzat per Nielsen Sports en 2018. D’aquestes, 92 milions es troben a Europa, però 232 milions estan a l’Àsia i el Pacífic, 107 milions a Centreamèrica
i l’Amèrica del Sud, 75 milions a l’Àfrica i 27 milions a l’Amèrica del Nord.
Avui, a més, estan apareixent nous actors, com el servei Over the Top (OTT), que consisteix en la transmissió d’àudio, vídeo i altres continguts a través del web sense la implicació dels operadors tradicionals. El 20 de març la Lliga va anunciar la seua arribada a Twitch, la plataforma que ofereix un servei de streaming de vídeo en viu, propietat d’Amazon. De fet, el darrer partit Barça-Madrid va ser l’eix principal de la programació dels primers dies d’aquesta plataforma. “Els clubs tindran diners igualment. Qui perdrà és el que anava a l’estadi, l’aficionat, no el nou client que han creat”, conclou Maria Cappa.
