El 19 de juny, el moviment Regularización Ya va enregistrar una proposició no de llei (PNL) al Congrés espanyol amb una exhortació clara: la regularització immediata i sense condicions per a les més de 600.000 persones migrants i refugiades que es troben actualment en situació administrativa irregular a l’Estat espanyol. A més, incorpora tota una sèrie de mesures relacionades que volen aturar i donar resposta a les vulneracions de drets humans que pateix el col·lectiu migrant a causa d’aquest estatus administratiu irregular, una vulnerabilitat agreujada profundament per la pandèmia de la COVID-19 i la crisi socioeconòmica.
Una PNL és un camí civil de proposició de legislacions o actuacions governamentals. Si bé no tenen caràcter vinculant, són una via institucional del més alt nivell, ja que s’adreça directament a l’executiu
Una PNL és un camí civil de proposició de legislacions o actuacions governamentals. Són iniciatives parlamentàries per les quals un o més integrants de la cambra expressen la seva posició sobre una qüestió o bé insten el govern a seguir una política concreta i unes mesures determinades. Si bé no tenen caràcter vinculant, són una via institucional del més alt nivell, ja que s’adreça directament a l’executiu. “És la forma en què el poble pot apropar-se a fiscalitzar què fa la gent que ha estat votada”, explica Edith Espinola, activista de l’associació SEDOAC i de Regularización Ya. Per a ella, cal fiscalitzar no només el govern sinó la cambra sencera: sense un suport ampli de l’hemicicle, les mesures de l’executiu no poden tirar endavant, tal com es va veure amb les perllongacions de l’estat d’alarma durant la primavera.
La PNL és el camí més ràpid per generar un posicionament sobre la proposta de regularització per part de tots els partits polítics del Congrés espanyol. En canvi, una proposició de llei implica un procés de gairebé dos anys de tramitació. Massa temps per a unes preguntes que cremen. “Què pensen sobre les vides migrants que resideixen i aporten a l’Estat espanyol? Què pensen de les persones refugiades i asilades, que haurien d’estar a l’aixopluc d’un estat que ha signat pactes sobre asil i refugi?”, es pregunta Espinola. “Ara mateix, la nostra força i la nostra energia estan posades en el debat al Ple. Volem que es visibilitzi què pensa de les vides migrants cada partit polític, cada diputat. Per què el govern central no vol regularitzar persones que podrien estar cotitzant i aportant legalment? Per què no protegeixen la vida de les persones? Què estan amagant? Quin és el negoci que estan protegint?”, es demana.
La PNL de Regularización Ya es podria debatre al setembre, quan es reprenguin els plens ordinaris del Congrés espanyol. Compta amb el suport de 32 diputades, pertanyents a vuit forces polítiques: el Grup Parlamentari Republicà, Bildu, Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Común, part del grup parlamentari Plural-Junts per Catalunya, Compromís i Más País, i la CUP. El proppassat 19 de juliol es van convocar concentracions i manifestacions de suport a desenes de ciutats de l’Estat espanyol (Madrid, Bilbao, Sevilla, Saragossa…) i dels Països Catalans (Alacant, Barcelona i València), amb una crida comuna d’insistir en la urgència de debatre la PNL a l’inici de curs.
“Regularització ja, per justícia social”
Regularización Ya és un moviment construït per vora 1.500 col·lectius migrants i antiracistes, autoconvocats des de l’inici de la crisi de la COVID-19 per fer pública i notòria la demanda urgent d’una regularització incondicional. Des de la primavera, l’etiqueta #RegularizaciónYa ha anat guanyant espai a les xarxes socials i visibilitzant tota una sèrie de violències que la població migrant i refugiada en situació administrativa irregular pateix de forma sistemàtica. El moviment n’ha assenyalat l’agreujament arran de la pandèmia. Mitjançant accions d’incidència política, mediàtica i de mobilització social, han anat fent virar el discurs per deixar de parlar de “sense papers”, que té una forta càrrega d’estigma. Treballen per posar llum a la responsabilitat i el paper de les estructures d’Estat en la creació, consolidació i manteniment de bosses de població a qui se’ls neguen drets humans, civils, socials, sanitaris i laborals. El seu reclam bàsic és que la regularització incondicional i immediata no és caritat ni assistencialisme, sinó un mecanisme de justícia social i de reparació.
Regularización Ya és un moviment construït per vora 1.500 col·lectius migrants i antiracistes, autoconvocats des de l’inici de la crisi de la COVID-19 per fer pública i notòria la demanda urgent d’una regularització incondicional
Les mesures que proposa la PNL presentada inclouen diversos àmbits i recullen reclams històrics fets des de l’antiracisme. Entre d’altres, inclouen la garantia de drets laborals i d’atenció per al jovent d’origen migrant, la tramitació de l’empadronament domiciliari –requisit bàsic per molts tràmits administratius–, el tancament sense alternatives dels CIE, l’arxivament de les devolucions i expulsions, i el trasllat immediat cap a la península de les internes als CETI de Ceuta, Melilla i altres centres a les illes Canàries. També posen el focus en la garantia de drets d’infants i adolescents, inclosa la flexibilització de la reagrupació familiar i l’extensió de drets bàsics, com el de l’atenció sanitària.
La població migrant i refugiada ha estat de les que més ha patit l’embat de la COVID-19. Quan es feia una crida perquè tothom es confinés, moltes migrades no tenien llar on refugiar-se o mitjans per sostenir-se. La dificultat en l’accés a contractes laborals i a serveis bàsics –aliment, sostre, aigua o sanitat–, els impediments en els tràmits o la recurrent impossibilitat d’accedir a cites amb les administracions d’estrangeria són algunes de les raons de llarg recorregut.
I si el Congrés suposa ser la veu del poble, la PNL registrada al juny també seria una manera de saber què pensen les votants d’aquests partits polítics “sobre les persones migrants que han treballat a primera línia, i encara ho fan, sense cap mena de drets”, assenyala Edith Espinola. Per exemple, amb la pandèmia s’ha comprovat que el sector de serveis i de cures se sustenta en el treball precaritzat de milers de dones migrants a residències de tercera edat, a cases particulars com a treballadores de la llar i de les cures, als supermercats i comerços al detall… Han posat el cos per sostenir la vida durant el confinament, sovint sense alternativa ni cap garantia de seguretat o benestar.
És una situació que s’arrossega des de fa temps. Des de les institucions i administracions públiques no s’ha reaccionat i continuen sense reaccionar, explica Espinola. “Les treballadores de la llar no han cobrat el subsidi que es va posar en marxa. Ni el 10%, han rebut. S’ha deixat fora totes les dones sense contracte, malgrat que se sap que en aquest sector n’hi ha un gran nombre en situació administrativa irregular. Quan qui governa dicta les lleis, sap que deixaran de banda la població migrant indocumentada. Que deixaran de banda, de forma deliberada, les persones asilades i refugiades a qui haurien de donar aixopluc”, rebla Espinola.
“Les nostres vides no importen, per a aquesta gent”
Un altre sector molt castigat per la manca de mesures preventives ha estat l’agrícola. S’han produït diversos focus de contagi de coronavirus entre les plantilles, que sovint són d’origen migrant, arreu del territori de l’Estat espanyol. Les persones que havien vingut per treballar temporalment a les collites de fruita han vist encara més agreujada la seva situació d’abandonament institucional i empresarial. Lleida, Lepe, Albacete, Osca… són escenaris de vulneracions de drets i d’agressions racistes envers els treballadors temporers.
Seydou Diop, integrant de l’ASNUCI i membre de Regularización Ya, treballa a Lepe i és un dels afectats pels incendis que recentment han arrasat els assentaments dels temporers on es veien forçats a viure. Diop fa una crida d’atenció: no és una situació recent, sinó que “fa vint anys que ens trobem en aquestes condicions. Vint anys que hi ha assentaments i incendis”. Dues dècades haurien d’haver donat marge perquè les grans empreses agrícoles o les administracions públiques donessin resposta a les necessitats imprescindibles d’allotjament digne, serveis bàsics i documentació de les seves plantilles. En canvi, sembla que cada any es fa reset i arrenca de nou el cercle viciós.
Tres incendis en menys de cinc dies, alguns a altes hores de la matinada, han deixat sense refugi –precari– unes 400 persones a Lepe
Ni tan sols la pandèmia ha estat motiu suficient per forçar a actuar les administracions. Des de mitjans de juliol s’han repetit les escenes de barraques de plàstics i palets cremant, amb les flames emportant-se les poques pertinences que els habitants tenien. Tres incendis en menys de cinc dies, alguns a altes hores de la matinada, han deixat sense refugi –precari– unes 400 persones a Lepe. “Estan deixant els nostres companys tirats al carrer, dormint davant la porta de l’ajuntament. És molt dur. Seguirem resistint fins que no actuïn”, explica Diop.
“És molt absurd que un país com Espanya permeti situacions així sobre treballadors i jornalers. No ho podem reduir només a l’Ajuntament, perquè si aquest no té la competència o les possibilitats d’habilitar espais, sí que té superiors. On està la Junta d’Andalusia, la Subdelegació del Govern, els diputats, el govern central? Tothom sap què està passant a Lepe“, qüestiona Diop. Segons el membre de l’ASNUCI, “molts companys han perdut els seus passaports, les proves per demostrar a Estrangeria que has complert els tres anys de residència, els contractes, els diners, la roba… Ho han perdut tot. No els queda absolutament res. És molt fort el que estem vivint. Com poden dir que no som part d’aquesta societat? Les nostres vides no importen, per aquesta gent”, denuncia.
“Si s’haguessin cremat la meitat [de les cases] de Lepe, ja s’haurien activat tots els mecanismes d’ajuda humanitària, perquè serien persones espanyoles. En canvi, com que ells són migrants i africans, enmig d’una pandèmia estan dormint al carrer sense que ningú els faci cas”, denuncia Edith Espinola. Per ella, les administracions públiques no compleixen el seu rol, que és “cuidar i protegir tota la ciutadania que resideix al país. I les persones en situació administrativa irregular també som ciutadania. Paguem l’IVA, lloguem pisos, comprem menjar… “, explica Espinola.
Una PNL escrita des de la pell pròpia
Edith Espinola assenyala un altre àmbit preocupant, inclòs a la PNL: l’augment dels delictes d’odi contra persones racialitzades i els abusos policials. L’any 2019, els delictes d’odi racistes van augmentar un 21%, la majoria comesos per homes de nacionalitat espanyola. Durant l’estat d’alarma no només han continuat les praxis de racisme estructural dels cossos i forces de seguretat, sinó que s’han incrementat, en especial en intervencions de brutalitat policial motivades per perfil ètnic.
“La policia es torna cada vegada més agressiva amb el tema de la mascareta. I a qui agredeix? Qui apareix als vídeos a les xarxes socials? Persones migrants o de color. No són persones blanques a qui colpegen. Les redueixen, genoll al cap, com van fer als Estats Units amb George Floyd”, denuncia Edith Espinola. “Totes aquestes situacions les vivim perquè som persones racialitzades i migrants. La racialització et col·loca en una posició de desavantatge i de vulneració de drets. Quan estàs sense papers no tens drets. És com si no existissis, en aquest país”, argumenta Espinola.
El debat de la PNL serà una oportunitat importantíssima per fer rendiment de comptes de com l’Estat i les diverses administracions governamentals aborden el moll de l’os del racisme estructural
El debat de la PNL serà una oportunitat importantíssima per fer rendiment de comptes de com l’Estat i les diverses administracions governamentals aborden el moll de l’os del racisme estructural. El text presentat s’ha redactat de forma col·laborativa per Regularización Ya i integrants de la Coordinadora Obrim Fronteres. El protagonisme i la legitimitat la tenen les veus i experiències de les persones migrants en situació administrativa irregular. Veus que inusualment arriben de forma tan directa a les més altes instàncies governamentals, malgrat ser les que hi tenen més a dir. “L’any 2005 hi va haver una regularització massiva a l’Estat espanyol. Sense crisi, ni pandèmia ni res”, recorda Seydou Diop, qui creu que “Espanya té un deute amb les persones migrants i la millor manera de pagar-lo és amb la regularització immediata. Cal una regularització massiva per no deixar ningú enrere”.
