A mitjans dels anys setanta del segle XX, el col·lectiu britànic Unió dels Impedits Físics Contra la Segregació (UPIAS, per les seves sigles en anglès) va proposar una idea radical: la discapacitat és una forma d’opressió anàloga a forma al sexisme o al racisme que la societat capitalista imposa sistemàticament sobre les persones considerades “deficients” perquè no s’ajusten a les exigències de la fàbrica. Va néixer així el model social de la discapacitat, que defensava que hi ha persones discapacitades injustament per la societat, i no “persones amb discapacitat”. Aquesta última expressió va prendre molta força en els moviments per la defensa de les persones diagnosticades amb “discapacitats intel·lectuals”, i finalment s’ha institucionalitzat a l’Estat espanyol. La seva raó de ser és que la discapacitat (sobretot la intel·lectual) posa en qüestió la pertinença a la categoria persona i per això cal remarcar-la. Tanmateix, aquesta opció entén la discapacitat com una mena de motxilla tan profundament indesitjable que ningú hauria de permetre ser adjectivat amb ella. Les dones i les persones negres també han estat històricament deshumanitzades, però gairebé ningú acceptaria anomenar-les “persones amb feminitat” o “persones amb negritud” tot al·legant que “el gènere i la raça no les defineixen” i que “hem de veure la persona que hi ha darrere de tot això”. Curiós, no?
Seguint amb l’èmfasi en “la persona” i situant-nos en el context espanyol, l’any 2005, les integrants de la comunitat virtual FVID (Foro de Vida Independiente y Divertad) van proposar anomenar-se a si mateixes “persones discriminades per la seva diversitat funcional”. Per primer cop, el col·lectiu escollia un terme no imposat “des de fora”. A diferència de “persones amb discapacitat”, l’expressió proposada posava l’èmfasi en la discriminació, com ho fa el model social. Ara bé, l’economia del llenguatge ha fet que sovint es parli de “persones amb diversitat funcional” o “diverses funcionals”. De nou, la discriminació s’ha perdut pel camí i tornem al paradigma de la motxilla, deixem el terreny adobat perquè el terme s’interpreti erròniament com un eufemisme de discapacitat. A més, la diversitat és una propietat dels col·lectius, però mai dels individus: com pot una persona tenir una diversitat o ser diversa? Diversa respecte a qui o què? Més o menys explícitament, el model de la diversitat defensa que, perquè se’ns deixi de discriminar, cal que les nostres formes de funcionar deixin de ser considerades inferiors i es passi a considerar que aporten riquesa a la diversa família humana. És una proposta legítima, però no l’única. Algunes autores han assenyalat que el concepte diversitat (no només funcional, sinó estètica, sexual, ètnica…) és un dispositiu de les democràcies liberals per emmascarar les relacions de poder per les quals algunes formes d’existir són constituïdes com l’estàndard respecte al qual la resta queda constituïda com a diversa.
La diversitat és una propietat dels col·lectius, però mai dels individus: com pot una persona tenir una diversitat o ser diversa? Diversa respecte a qui o què?
Des d’altres llocs polítics o geogràfics, autoproclamades coixes, tolides i esguerrades altives han optat per reivindicar l’error, la deficiència, la monstruositat estètica (i no només funcional). No pretenen enriquir els paisatges dissenyats pels altres, sinó transformar-los radicalment amb els seus cossos deformats, les seves mirades perdudes o les seves veus dissonants, tot obligant els abanderats de la inclusió a preguntar-se què hi ha de tan pertorbadament propi i de tan revolucionari en tots ells com perquè hagi calgut mantenir-los als marges.
Més que casant-me amb un terme, voldria acabar amb un missatge pels capacitats que arrufen el nas indignats cada vegada que les discapacitades declinem emprar el terme prescriptiu del moment (mentre secretament pensen que estarien millor morts que com nosaltres): No estem d’acord sobre qui som, però totes coincidim que ja no pensem deixar una qüestió política tan important en mans d’altres.
