Atònita, impotent i plena de dolor segueixo la tragèdia que viu el País Valencià i no puc parar de preguntar-me “com pot ser?”
Comparteixo que ara el més prioritari és accelerar al màxim les tasques de rescat, conscient que, cada minut que passa, l’esperança de trobar la mare, el pare, el veí, l’amiga o el parent en vida són menors. Que les mesures per evitar infeccions per contaminació de l’aigua són més que urgents, que hi ha molta feina a fer i que les institucions responsables l’han d’assumir amb diligència i extremada eficiència. Des d’aquestes línies, vull enviar la més càlida de les abraçades a totes les persones afectades i mostrar la meva profunda admiració a totes les professionals i voluntàries que s’estan bolcant per salvar vides i ajudar en el que es pugui.
És cert, ja hi haurà temps per depurar responsabilitats polítiques i penals. Tanmateix, també és important anar-les assenyalant des d’ara. Perquè la temptació serà culpar-ne l’aigua, que baixa indignada davant la manca de mesures que frenin l’augment de la temperatura dels mars i els oceans; el model autonòmic, que reparteix les competències per gestionar les emergències partint de la importància de la proximitat de l’administració autonòmica, o, més surrealista encara, disparar el missatger atribuint la responsabilitat als serveis de meteorologia. La dreta i l’extrema dreta ens té acostumades a tota mena d’estratègies de manipulació i cortines de fum per desviar l’atenció, mediàtica i judicial, i evadir les responsabilitats. La denúncia de Manos Limpias contra l’AEMET o l’anunci d’accions legals per part d’Hazte Oír responen, sens dubte, a aquest objectiu.
Hem assistit en directe a la crònica d’una riuada de negligències que té responsables amb noms i cognoms i el primer de tots és Carlos Mazón
Vull pensar, però, que aquesta vegada no els sortirà bé. Perquè hem assistit en directe a la crònica d’una riuada de negligències que té responsables amb noms i cognoms i el primer de tots és Carlos Mazón, president de la Generalitat Valenciana. Perquè, tornant a la pregunta inicial, com pot ser que Carlos Mazón fes una declaració pública als mitjans de comunicació a les 13 hores del dia 29 d’octubre afirmant que no existia una alerta hidrològica quan no feia ni 40 minuts que el Centre de Coordinació d’Emergències havia emès un avís especial precisament per alerta hidrològica als municipis de la zona del barranc del Poio, que transita per Torrent, Picanya, Paiporta, Benetússer, Sedaví, Alfafar, Massanassa i Catarroja?
“Segons la previsió, el temporal es desplaça cap a la serrania de Conca en aquests moments, per la qual cosa s’espera que, al voltant de les 18 hores, el temporal disminueixi la seua intensitat en tota la resta de la Comunitat Valenciana. […] Una vegada més dir-vos que els nostres serveis són fantàstics i, per tant, convé seguir les instruccions que ens donen, les instruccions que estem traslladant durant el dia de hui i, he de dir que, en el marc del que està passant, les coses van com us acabe de contar, afortunadament sense cap dany material, sense alerta hidrològica i tots molt pendents de la professionalitat dels nostres efectius”. Així de contundent es mostrava el president de la Generalitat Valenciana davant les càmeres.
Quantes morts s’haurien evitat si, en lloc d’això, el president de la Generalitat Valenciana, hagués donat la instrucció clara a tota la ciutadania de no sortir de casa i extremar les precaucions, acordant la suspensió de l’activitat a les institucions públiques —la Universitat de València havia suspès les classes el dia abans i l’Autoritat Portuària de València havia decretat el tancament del port a les 7 hores— i sol·licitant a les empreses i comerços que fessin el mateix i enviessin les treballadores a casa?
Per aprendre dels errors comesos i fer els canvis necessaris perquè no es tornin a produir és absolutament necessària una investigació exhaustiva que depuri tota la cadena de responsables
Quantes vides s’haurien salvat si la Generalitat, a través del Centre de Coordinació d’Emergències, hagués enviat l’avís mitjançant el sistema Es-Alert en aquell moment? O a les 16 hores, quan es va convocar el Centre de Coordinació Operativa Integral (CECOPI), l’òrgan superior de gestió d’emergències? O a les 17 hores, quan el riu Magre es desbordava al seu pas per Llombai i avançava per tota la Ribera? O a les 17:30 hores quan el cabal d’aigua a la rambla del Poio havia augmentat als 1.000 metres cúbics per segon? O a les 18:30 quan va passar a 2.000? Francesc Mauri, dos dies després, ho va descriure indignat com un “tsunami” que baixava de l’interior del País Valencià i que reaccionar era de “pàrvuls d’enginyeria hidrogràfica de seguiment”.
Totes aquestes preguntes i moltes més s’hauran de respondre no només en l’àmbit parlamentari, amb les corresponents comissions d’investigació i control, sinó també en el terreny judicial. Perquè la negligència, quan respon a una imprudència que s’endú vides per davant, és delictiva. Per aprendre dels errors comesos i fer els canvis necessaris perquè no es tornin a produir és absolutament necessària una investigació exhaustiva que depuri tota la cadena de responsables que ha provocat que la pèrdua sigui ja irreparable. Les víctimes, les perjudicades i tota la societat en tenim dret.
I no ens equivoquem, el problema no està en aquells que alerten dels fenòmens meteorològics, sinó en els responsables administratius i polítics que en minimitzen els possibles impactes, no donen les instruccions necessàries per evitar-ne conseqüències catastròfiques com les que estem veient i desmantellen serveis essencials amb les seves retallades.
