“Els més lúcids ho presenten: vivim un temps de diluvi universal, invisible, però esclatant. Signes evidents en són la crisi energètica i econòmica, l’atur –crida a l’oci i el silenci imparable i creixent, la guerra que amenaça amb urpes gegantines, arma terrible en mans dels febles de sempre per esquifir la consciència cada cop més poruga i minvada dels súbdits que els trien. Tot, tot assenyala la fi d’un món de consciències closes, d’individualitats aïllades que creuen viure unides quan només s’amunteguen, malfiades, migrades i hostils […], forces infinites bandejades per la superstició de la ciència, per la irracionalitat de la raó racionalista, per la fantasia sense imaginació del progrés indefinit” (Rainer Maria Rilke, 1929).
Consciències enterrades per les muntanyes de justificacions que rebem sobre la gestió que es va fer i encara es fa de la pandèmia. Una crisi que ha descobert les esquerdes del sistema per on el capitalisme aprofita per escolar-se, però diuen que per les esquerdes també és per on entra la llum.
Símptomes, test i acció! Després d’hores de l’entrada a urgències, amb les mínimes informacions mèdiques a peu de carrer, a la intempèrie, va arribar l’ingrés. Amb aquest, un cúmul de normes inversemblants que ens vam veure obligades a complir i que ens van fer viure tot el procés amb una angoixa afegida, augmentant el patiment de manera exponencial. Arran de la pandèmia, ens hem empassat un bon grapat de normes incongruents, per obediència preventiva.
Sembla que la salut només sigui estar dins dels paràmetres establerts per l’OMS sense contemplar variables
Va arribar la incomunicació. En cap cas podríem tornar a veure la persona ingressada, instruccions inqüestionables que algunes sanitàries et transmetien com si seguissin ordres a contracor. La informació arribaria per mitjà d’una trucada al dia, quan el personal mèdic pogués. Converses impersonals i amb presses que ens tenien fluctuant entre la incredulitat, la ràbia i la impotència.
Durant els quinze dies que va durar l’ingrés mai vàrem parlar amb el mateix metge o metgessa. Què suposa això? Impossibilitat d’establir uns mínims vincles per generar la confiança necessària entre el malalt, la família i els professionals, part essencial de la recuperació i el benestar. Suposa no poder acompanyar adequadament els pacients en el seu procés terapèutic.
Un aïllament que maltracta la salut mental i emocional de totes les parts. La comunicació i el contacte amb les persones que ens estimem és una necessitat essencial i un dret universal que mai hauria imaginat que caldria lluitar per defensar. Un dret especialment cruel quan es vulnera a persones que no es troben en plenes capacitats, en situació de dependència, malaltia mental, discapacitat, deteriorament cognitiu, etcètera. Cal valorar-ne seriosament les conseqüències.
Quin panorama se’ns ha revelat amb aquesta crisi sanitària, social, econòmica i mediambiental? Una sanitat ultrasectoritzada a base de controls, cribratges, diagnòstics, receptes, ordinadors i contrasenyes, que sembla que hagi desplaçat les persones del centre per posar-hi la tècnica
Quin panorama se’ns ha revelat amb aquesta crisi sanitària, social, econòmica i mediambiental? Una sanitat ultrasectoritzada a base de controls, cribratges, diagnòstics, receptes, ordinadors i contrasenyes, que sembla que hagi desplaçat les persones del centre per posar-hi la tècnica. Un enfocament reduït en què sembla que la salut només sigui estar dins els paràmetres matemàtics establerts per l’OMS, una sentència inqüestionable que no contempla variables.
Una sanitat que es defensa dels pacients, on massa cops els protocols passen per davant del sentit comú, que prioritza la gestió, que actua protegint-se de possibles denúncies, etcètera. On els més perjudicats són els col·lectius més vulnerables, persones en situació de dependència o discapacitat, sense competències digitals i sense recursos econòmics. Si ens deixem guiar només per la tecnocràcia, aquest és el resultat: deshumanització. La ciència sense humanitat, en lloc de curar, ens emmalalteix. Una sanitat que està a la defensiva, però potser no es protegeix del que l’està destruint. Tot plegat ha evidenciat les esquerdes d’un sistema de salut públic retallat i a la deriva per les polítiques de privatització.
La por inoculada a la societat com una gota xinesa, ha avalat una fe irracional en la ciència i ha obert la veda a abusos i vulneració de drets, justificant així pràctiques no admissibles pels codis deontològics, trepitjant drets humans, anestesiant la capacitat de decisió personal i col·lectiva. Deixar-nos guiar per la por és perillós i ens confon de la manera més terrible fent pagar justos per pecadors. Sobre fonaments de por, s’aixequen els murs on reboten les llibertats.
S’imposa una sanitat que es defensa dels pacients, on massa cops els protocols passen per davant del sentit comú, que prioritza la gestió, que actua protegint-se de possibles denúncies
Suposo que més d’una sentim, com a ciutadanes i professionals, aquell punt intern d’incomoditat, de ràbia i vergonya per haver-ho consentit. Però espero que també amb la convicció que cal demanar responsabilitats per aquests maltractaments. Conscients de l’esforç que han fet les persones que treballen en el sector de les cures, adaptant-se i donant la cara en aquestes circumstàncies, no podem permetre deixar les nostres vides en mans de lobbies amb interessos econòmics, que interfereixen i manipulen, que ens perverteixen el sentit de les nostres vocacions. Ens cal revisar-ho per estar advertides i preparades per les que vinguin. Trobar l’esperança per continuar defensant la sanitat pública, individual i col·lectiva, per un tracte digne a qui l’exerceix i qui en fa ús.
Tant de bo aquestes experiències patides des de les diferents posicions (personal sanitari, de serveis, d’atenció social, usuàries) no quedin als calaixos, no quedin només en converses que ens condueixen a la resignació. Compartint-ho per enfortir-nos, per cuidar-nos de debò, aprenent a viure de la mà amb la por i no perseguint-nos.
