Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

“La desesperança és pura propaganda”

A Utopía no es una isla, la politòloga madrilenya Layla Martínez fa un repàs històric dels relats que han fabulat sobre mons desitjables i a alguns dels models organitzatius de l’actualitat que han tingut un impuls utòpic, llançant un crit per fer despertar de l’immobilisme i la resignació que genera la ficció distòpica

Com ens imaginem el futur? Hi haurà màquines que hauran desenvolupat caràcter, emocions i opinions? Les guerres es desencadenaran pel control de l’aigua? Com estaran distribuïts els imperialismes mundials? Com seran els governs? Autoritaris, controladors, salvatges? Hi haurà aliment per a tothom?

En els últims anys, s’ha escrit i filmat molt sobre futurs desesperançadors, sobre la finitud del món i dels seus recursos, la deriva autoritària dels governs i el control de les màquines sobre les persones. S’elucubra, sovint, amb un sistema de vida menys humà i natural, més digital, més violent. Però, per què no imaginar-nos que el sistema neoliberal és finit, està abocat a l’autodestrucció i que d’aquestes cendres en sorgiran nous escenaris? Per què no imaginar-nos un sistema sense desigualtats, amb alimentació i recursos per a tothom, sostenible, on no existeixi l’explotació laboral ni els abusos de poder, i on s’hagi abolit el patriarcat i el racisme?

La imaginació política ha estat una eina útil per al pragmatisme de l’esquerra, i avui sembla que la ficció utòpica és patrimoni de les classes amb poder i diners. Consumim ficcions sobre el col·lapse, i a poc a poc la desesperança va quallant i es normalitza com una realitat inevitable

Utopía no es una isla, la politòloga madrilenya Layla Martínez fa un repàs històric dels relats que han fabulat sobre mons desitjables i a alguns dels models organitzatius de l’actualitat que han tingut un impuls utòpic: des del Kurdistan, passant pels naxalites de l’Índia o les guerrilleres de Filipines. Des de l’illa que descriu Thomas More l’any 1516, passant pels somnis dels pirates, les utopies soviètiques, el panafricanisme i les lluites de les guerrilles a Amèrica. La imaginació política ha estat una eina útil per al pragmatisme de l’esquerra, i avui sembla que la ficció utòpica és patrimoni de les classes amb poder i diners. Consumim ficcions sobre el col·lapse, i a poc a poc la desesperança va quallant i es normalitza com una realitat inevitable.

A cavall entre l’assaig i la narrativa, el llibre de Layla Martínez és, en certa manera, un crit per fer despertar de l’immobilisme i la resignació que genera la ficció distòpica, per a reapropiar-nos de la imaginació positiva que pugui servir per a una pràctica actual i urgent. Si no ens imaginem futurs millors, no sabrem com crear-los. “La desesperança és pura propaganda. El canvi és difícil, però no impossible”, assenyala.

Article publicat al número 553 publicación número 553 de la Directa

ASSAIG

'Utopía no es una isla. Catálogo de mundos mejores'
Layla Martínez
Episkaia Editorial, 2020
207 pàgines

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU