A finals dels anys seixanta, l’exmiliciana América es va unir al Moviment d’Alliberament Nacional Tupamaros, un grup polític conegut per la seva guerrilla urbana a l’Uruguai, el mateix país on Margrit Schiller va viure com a exiliada política des del 1993 fins al 2003 per haver format part de la Fracció de l’Exèrcit Roig (RAF) als anys setanta. Aquesta és la mateixa dècada en què Mar Cambrollé va fundar a Andalusia el Moviment Homosexual d’Acció Revolucionària i Máire Drumm i Angela Nelson van ser empresonades per lluitar contra el domini britànic del nord d’Irlanda. Totes elles es van trobar a Barcelona del 10 al 12 de juny per participar en la tercera edició de les jornades Dones més enllà de les armes, organitzades pel grup transfeminista autònom Azadî Jin – La Màquia.
L’objectiu de la trobada, segons el col·lectiu impulsor, era recuperar la memòria històrica fora de l’hegemonia patriarcal, des del plantejament polític que la memòria és lluita. L’acte de recordar i compartir aquests relats va implicar també resistir a una de les eines més ferotges del poder: l’oblit. Recuperar la memòria de les dones i les identitats dissidents que han dedicat la seva vida a la lluita va ser vist per moltes de les presents com un doble exercici d’autodefensa. D’una banda, contraposar a la historiografia oficial que amaga les històries de lluita dels pobles i, d’altra, trencar amb el mite que molt sovint presenta la historiografia d’esquerres, on la dona és la creadora de vida, mare o parella de l’heroi guerriller. Les dones protagonistes de la trobada van tenir un rol actiu i de lideratge dins les seves organitzacions, però per a moltes va ser la primera vegada que explicaven la seva experiència públicament.
Les jornades Dones més enllà de les armes, organitzades per Azadî Jin – La Màquia, van aplegar les cinc ponents sota el principi que la memòria és lluita
Les jornades Dones més enllà de les armes van recollir històries de lluita armada, però no a través d’una mirada virilitzada, sinó des de la posició que una arma per se no té cap fi revolucionari. En l’actualitat, totes sis relatores estan molt convençudes de les idees que van moure les seves passes en aquella època. Ho relacionen amb un moment històric molt determinat i coincideixen a dir que avui no seria un mètode possible en la majoria de lluites, especialment a Occident, i no per falta de coratge i determinació, sinó pel context històric, geogràfic i d’avenç de la tecnologia repressiva.
Memòria de lluita
Tal com relata América, del grup de Dones Anarquistes de l’Uruguai, aquells anys va haver-hi un fenomen global que només s’entén dins d’uns equilibris històrics molt concrets, com van ser el joc de forces i la possibilitat d’obtenir armament que permetien l’existència de la Unió Soviètica i la Revolució Cubana: “Moltes de les dones que estàvem a primera línia, que érem el 50 % del moviment, havíem estat influenciades per l’anarcosindicalista Débora Céspedes. El moviment dels Tupamaros era d’origen múltiple, el que ocorre és que amb la Revolució Cubana es va anar consolidant una línia marxista. La influència de Cuba va fer que sorgís la guerrilla urbana en què em vaig integrar. Eren finals dels anys seixanta i veiem l’avenç del capitalisme, sentíem molt a prop l’imperialisme ianqui, els cops d’estat a l’Amèrica Llatina, i teníem la necessitat de lluitar. Vam entendre que havíem de combatre amb armes, va ser una de les formes de lluita, però més enllà de les armes, hem de continuar”.
Les experiències narrades per les ponents van ser molt diverses. Mentre América va formar part d’un grup que era l’avantguarda armada d’un moviment popular de masses, Margrit Schiller militava a un grup clandestí de guerrilla urbana amb sensibilitat internacionalista. La RAF actuava contra l’imperialisme i el colonialisme econòmic, i tenia com a objectius les empreses que estaven espoliant Àfrica o que armaven els Estats Units en la guerra del Vietnam. Schiller va ser detinguda només iniciar la seva activitat política dins l’organització i gran part de la seva experiència la va viure a la presó i a l’exili.
Memòria de presó i repressió
L’experiència entre reixes també va ser molt diferent en la història de Schiller, que formava part d’un grup que no tenia suport popular, respecte a la de les preses republicanes del nord d’Irlanda, on la presó va significar continuar organitzades i formant part d’un procés revolucionari que buscava l’alliberament nacional d’un territori. Máire Drumm va néixer a una família polititzada. Un grup de paramilitars i agents del regne britànic van assassinar la seva mare, vicepresidenta del Sinn Féin, l’any 1976 a un llit d’hospital, mentre ella era a la presó. La seva companya Angela Nelson va ser regidora pel Sinn Féin, el partit nacionalista irlandès majoritari, fins a l’any 2015, quan va deixar el partit. Avui, les dues s’oposen als Acords de Divendres Sant –el procés de pau que ha modelat l’escenari polític actual al territori. Ho fan, afirmen, com un acte de dignitat i honor a totes les lluitadores per la llibertat assassinades per la causa independentista. Una posició molt diferent de la de figures com el difunt Martin McGuiness, excomandant de l’IRA i també líder del Sinn Féin, que es va reunir i encaixar la mà amb la reina britànica, va acabar sent viceministre principal del govern de la província sota l’auspici britànic.
Les participants a les jornades Dones més enllà de les armes també van compartir un relat comú en la necessitat de protegir al seu entorn sobre el seu passat. Als fills de Schiller, per exemple, la televisió alemanya els va voler entrevistar perquè expliquessin com havia estat “viure amb una terrorista”: “Els meus fills van llençar la carta d’invitació a la paperera. Ho van fer perquè havien crescut durant el meu exili a Amèrica Llatina i això els fa estar, d’alguna manera, més orgullosos de la seva mare. Estic convençuda que si haguessin crescut a Alemanya, no tindrien aquesta relació positiva amb la meva experiència”.
Memòria d’alliberament del cos
En una mostra de com la repressió actua en els cossos de les dones i, especialment, en els cossos de les dones trans, les jornades també van incloure el testimoni de Mar Cambrollé, que va participar en un dels fronts de la lluita antifranquista: el de l’alliberament sexual i de gènere. Ella no va agafar les armes perquè en aquell moment per les identitats dissidents no era possible formar part de grups marxistes leninistes armats a causa del masclisme i l’homofòbia que també hi imperava. Durant el franquisme, hi va arribar a haver 4.000 persones preses per la seva condició d’homosexual o dissidència de gènere, en aplicació de la llei sobre perillositat social. Cambrollé va participar en la primera manifestació de l’orgull a Barcelona el 1977: “El meu cos va ser la primera barricada. La identitat no es pot contenir. Era la neurosi o les barricades, i jo sempre vaig escollir les barricades”.
La cita va intentar trencar el mite forjat per la historiografia d’esquerres que presenta la dona com a creadora de vida, parella o mare de l’heroi guerriller
El moviment demanava l’amnistia de les preses detingudes amb l’argument de la llei de perillositat social, l’abolició d’aquesta mateixa llei i la lliure utilització del cos. Les dues primeres reivindicacions es van aconseguir; la tercera, que avui en diríem l’autodeterminació de gènere, encara és una reivindicació dels col·lectius trans.
Les històries explicades per dones i dissidents de gènere són històries que s’expliquen en plural i amb humiliat. L’epistemologia transfeminista obre una escletxa per prendre el present i imaginar el futur en un moment on les dones i les identitats dissidents estan liderant i sostenint moviments de gran incidència política i social. Així ho compartia América en les seves reflexions finals de les sessions de Dones més enllà de les armes: “Hem de treballar per generar consciència col·lectiva. Pot semblar que el que estem fent ara és ínfim en relació amb el tema de les armes, però jo crec que el que fem és molt important, perquè estem construint un projecte dins del cadàver del capitalisme. Aquesta idea em dona molta esperança”.
