L’educació és l’instrument per a difondre l’ús de la raó. Aquest és un dels principis del qual partien els pensadors il·lustrats del segle XVIII. Filòsofs com Immanuel Kant, Jean-Jacques Rousseau o Mary Wollstonecraft marcaren un abans i un després en la manera d’ensenyar, raonar i concebre la universitat com un “espai de llibertat destinat a la crítica” que ha de gaudir de “total autonomia” per a complir amb la seua funció. La definició, però, s’ha distorsionat amb el pas del temps. Ho evidencia l’estreta col·laboració entre les universitats i el món empresarial, amb les anomenades càtedres d’empresa, una pràctica cada cop més freqüent en l’ensenyament de grau superior. Sobre el paper, aquestes iniciatives es projecten com una “aliança estratègica” amb les quals, gràcies als recursos econòmics que aporta un patrocinador, la universitat disposa de més mitjans per aprofundir en la recerca i la formació. Tanmateix, es tracta d’una arma de doble fil. Amb els seus diners, alguns grups multinacionals intervenen en la definició dels continguts acadèmics per a hegemonitzar els seus models de negoci i vida mitjançant la formació de les noves generacions d’alumnes.
Amb absoluta normalitat i sense embuts, Vicente Compañ, exdirector de la càtedra d’Innovació Energètica patrocinada per British Petroleum (BP) a la Universitat Politècnica de València (UPV), exposa que l’energètica marca les línies d’investigació de manera col·legiada amb el director, càrrec que es “consensua amb l’entitat patrocinadora”. Així consta en una bona part dels reglaments de creació i funcionament de les càtedres a les universitats públiques dels Països Catalans i en diversos dels 25 convenis als quals ha tingut accés la Directa. A banda de la direcció, l’altre òrgan de gestió de les càtedres és la comissió de seguiment, que vetlla pel compliment de l’acord i on queden representades ambdues parts de manera paritària. D’aquesta manera, “s’asseguren que les càtedres responen a l’interès de l’empresa perquè es treballi en una direcció molt concreta”, assevera Ermengol Gassiot, professor de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i sindicalista de la secció de la CGT al centre universitari.
Vicente Compañ recorda que estava una vesprada al seu despatx quan va rebre una telefonada del Vicerectorat de Formació i Ocupació per oferir-li dirigir la càtedra: “Em va dir que l’endemà tenien una reunió amb l’empresa i que si jo hi estava d’acord i ells també, signaríem”. Dit i fet. Per 30.000 euros anuals, a grans trets, el conveni obligava la universitat a promoure activitats i estudis sobre eficiència energètica, biocombustibles o hidrogen. Eixos de treball els quals, segons assegura Compañ, l’empresa podia modificar en funció de “noves inquietuds i interessos”.
Mariano Marzo, membre del consell d’administració de Repsol, va dirigir la càtedra patrocinada per la petroliera a la UB, que va desaparèixer perquè, en jubilar-se, ningú el va voler substituir
La definició dels continguts per part de les companyies privades patrocinadores la corrobora també el testimoni d’Antonio Aguado, catedràtic emèrit de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) i fundador i exdirector de l’extinta càtedra UPC-Endesa Victoriano Muñoz Oms. “Tant jo com l’empresa marcàvem les línies de treball i verificàvem el dia a dia de les activitats”, declara. L’any 2000, amb l’aprovació de Rodolfo Martín Villa –llavors president d’Endesa, exministre durant el primer govern predemocràtic de la monarquia de Joan Carles I i exgovernador civil de Barcelona al final del franquisme– se signà l’acord, que buscava “donar a conèixer la figura de l’enginyer català que dona nom a la càtedra i aprofundir sobre el paper social d’Endesa”, recorda Aguado. En el seu nomenament, confessa, “el rectorat no va ser el principal proponent, sinó que va ser l’empresa”.
Amb la mateixa sinceritat s’expressa Armando Ortuño, professor a la Universitat d’Alacant (UA), col·laborador de la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada –un think-tank impulsat en bona part per les societats que cotitzen a l’Ibex-35– i director de la càtedra d’Estudis Turístics Pedro Zaragoza Orts. Els patrons d’aquesta iniciativa docent són la Conselleria de Turisme de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de Benidorm i la patronal Associació Empresarial Hotelera i Turística de la Comunitat Valenciana (HOSBEC). “Sempre es busca el seu vistiplau, és obvi. Són els que financen i proposen els temes en funció del que els interessa, els reptes del sector…”, manifesta.
La càtedra rep el nom de qui va ser membre de la Falange, amic del dictador Francisco Franco, alcalde de Benidorm (la Marina Baixa) entre 1950 i 1966 i un dels ideòlegs del turisme de sol, platja i gratacels al País Valencià. Avui, gràcies a l’acord, Pedro Zaragoza compta amb un repositori on es custodia el seu llegat. Així i tot, Ortuño s’afanya a puntualitzar que “s’és totalment asèptic en termes polítics”. L’afirmació no només es posa en contradicció amb el nom de la càtedra sinó també amb alguns coneixements que s’hi generen. El conveni planteja “dur a terme activitats d’estudi, programes de formació o fòrums en l’àmbit turístic”. A la pràctica, si s’examinen les memòries anuals i alguns treballs, hi destaca la contribució al creixement del sector sense plantejar alternatives al turisme de masses.
Equips directius amb uniforme d’empresa
La direcció d’una càtedra universitària ha de recaure en professorat amb vinculació al centre docent en qüestió i amb un perfil de prestigi professional reconegut en l’àmbit d’estudi. El càrrec serà remunerat pels fons propis de la càtedra i s’exercirà durant el mateix període que dure l’acord. Aquestes són les directrius que marquen les normatives. En cap cas, el vincle amb la part finançadora és excloent a l’hora d’accedir-hi, malgrat el conflicte d’interessos que es pot generar.
Un cas polèmic va ser el de Mariano Marzo Carpio, director de l’extinta càtedra Repsol-UB de Transició Energètica i membre del consell d’administració de la companyia gasística i petroliera. Després de les protestes al campus de la Universitat de Barcelona liderades pel moviment juvenil End Fossil, cap membre del claustre el va voler rellevar quan es va jubilar. Llavors, la universitat va optar per no renovar la càtedra en 2023. “Hem de continuar desobeint per desvincular l’acadèmia de les empreses fòssils”, encoratja Sara Santana, estudiant i activista d’End Fossil.
La càtedra de Sostenibilitat Energètica va ser impulsada per la Fundació Funseam –formada per Repsol, ACS, Enagás, Naturgy o Cepsa, entre altres grups privats– per 100.000 euros anuals; és un dels contractes controvertits amb grups privats que encara persisteix a la UB. Des del 2012 sota la direcció de Maria Teresa Costa i Campí, qui va ser presidenta de la Comissió Nacional de l’Energia (2005-2011), secretària d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya en 2004 i consellera de Red Eléctrica Española (2018-2022). Actualment, és consellera d’Enagás, càrrec pel qual va percebre una remuneració de 114.000 euros en 2022, segons dades de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV).
Per a obtenir el doble barret, d’universitat i empresa, a vegades no cal formar part de l’equip docent. Amb una dotació de 360.000 euros repartits en dues anualitats, la càtedra de Cultura Empresarial de la Universitat de València compta amb la direcció acadèmica d’Adolfo Utor Martínez, president i màxim accionista de Balearia. Tal com es llegeix en el conveni que regeix la iniciativa, aquesta busca “potenciar la docència i difusió de la cultura empresarial entre els estudiants”.
El nexe amb el sector objecte d’estudi també es pot traçar mitjançant la participació del professorat en companyies promogudes pel grup d’investigació. És paradigmàtica en aquest sentit la càtedra de Plàstics Sostenibles d’UBE –corporació dedicada a la producció i distribució de productes químics– a la Universitat Jaume I (UJI) de Castelló. El seu director és Luis Cabedo Mas, enginyer químic i ferm defensor de l’ús del “plàstic sostenible”. “Substituir un plàstic per qualsevol altre material suposarà de manera immediata més contaminació per a fabricar-lo”, és una de les afirmacions que va llançar en el seminari “Són els plàstics realment tan roïns per al medi ambient?”, impartit en el marc de la càtedra. Es dona la circumstància que Cabedo és l’impulsor de tres societats de fabricació o biodegradació de plàstics: Nanobiomatters SL, Ocenic Resins SL i Cebimat Lab SL. Segons Gassiot, aquest tipus de societats són “un negoci per al professorat que en forma part”, i també, si es dona el cas, per “al parc tecnològic o industrial” que hi haja a la ciutat.
Tant la UJI de Castelló com la URV de Tarragona han signat convenis formatius amb les companyies instal·lades en els complexes petroquímics pròxims a les respectives poblacions
Un dels pols econòmics del Grau de Castelló és, precisament, el polígon petroquímic del Serrallo, on des de fa més de mig segle operen multinacionals com BP, UBE o Repsol. L’altre gran complex petroquímic dels Països Catalans s’ubica a Tarragona, amb l’activitat de Cepsa, Repsol o Dow Chemical Ibérica, entre altres grups. No és d’estranyar, doncs, que a l’UJI i a la Universitat Rovira i Virgili (URV) se signen convenis amb les companyies petrolieres, químiques o elèctriques instal·lades en aquests complexos, com el de BP-UJI de Medi Ambient Industrial o URV-Dow Chemical de Desenvolupament Sostenible.
Per la plataforma Frenem la Contaminació del Grau de Castelló, “no és ètic que les empreses més contaminants financen grups d’investigació en la universitat”. Segons consta a l’informe Big Polluters 2020, elaborat per l’Observatori de la Sostenibilitat, la crema de combustibles és responsable de quasi la meitat (44 %) del total de les emissions de gasos contaminants. La refineria i el sector del petroli ocupa el segon lloc, amb un 13,8 %. Les cinc principals responsables: Repsol, Endesa, Naturgy, EDP-Energies de Portugal i Cepsa.
Les aliances entre universitat i empresa es normalitzen des d’algunes direccions de càtedra, mentre que d’altres asseguren que “es posen límits”. Miquel Oliver, director de la càtedra Telefónica UPF-UPC Internet of Things, ratifica que les línies de treball es consensuen entre ambdues parts, però insisteix: “L’empresa té un paper més passiu i no marca línies vermelles. Si ho fessin, saben que la cancel·laríem”. En la mateixa línia s’expressa Ángel Pardo, exdirector de la càtedra de Finances Internacionals finançada pel Banc Santander a la Universitat de València (UV): “Mai ens han marcat línies roges”. Però a parer de Gassiot, a l’empresa “no li cal marcar-les, perquè l’investigador ja sap qui li paga i per a qui treballa”.
Una estratègia per pal·liar les retallades
Tot i que els darrers anys s’ha observat una certa reactivació de la inversió pública, fa anys que la universitat veu com se li redueix el pressupost. Segons Jordi Mir, professor i membre de l’Observatori del Sistema Universitari, davant les retallades, els rectorats opten per diversificar les fonts d’ingressos i aposten per l’entrada de diners privats. En aquest marc s’instauren les càtedres d’empresa que, des dels equips rectorals, es defensen normalment fent èmfasi en l’argument que es tracta d’una “iniciativa d’interés general”. Tanmateix, Mir valora que la relació no és igualitària: “A les empreses els interessa molt més aprofitar-se de les universitats públiques, amb una recerca de molt nivell i tota una estructura”.
Segons una anàlisi sobre càtedres en el sistema universitari a l’Estat espanyol, publicada per la UV en 2019; les universitats del País Valencià i Catalunya són les que més convenis amb grups privats signen, només per darrere de les de Madrid: 178 i 164, respectivament, mentre que la Universitat de les Illes Balears (UIB) n’acull tretze. Tot i que algunes funcionen mitjançant acords amb institucions públiques, la majoria les financen empreses o entitats privades. A les Illes, només un 15,4 % dels recursos provenen de fons públics, al País Valencià un 27 % i a Catalunya un 38,4 %.
El Banc Santander encapçala la llista d’empreses amb major nombre de càtedres en les universitats públiques dels Països Catalans. En té nou repartides en els tretze centres públics del territori. El segueixen CaixaBank i la farmacèutica GSK, amb quatre; la fundació d’assistència sanitària privada Asisa, amb tres; i les multinacionals Endesa, Telefónica, Repsol, CIMSA i British Pretrolium, amb dues càtedres cadascuna. Al seu torn, les companyies de servei d’aigua Agbar, Facsa i Aigües de València, financen sis càtedres en total.
Orientar la formació
Tots els convenis de càtedra examinats per la Directa contemplen la recerca, mitjançant el finançament de treballs d’investigació o tesis doctorals; i també la divulgació dels continguts que es publiquen, en fòrums o seminaris. A aquestes dues línies de treball, una part suma les activitats de formació, en què es contempla la col·laboració de l’empresa en la docència de graus, postgraus i màsters, la concessió de beques o premis a treballs de final de carrera i màster o la possibilitat de treballar en la companyia com a estudiant de pràctiques.
Telma Lago, enginyera especialitzada en energia i autora de l’estudi “Relacions entre l’empresa privada i la UPC. Anàlisi del cas Endesa”, especifica que la forma més directa que té una multinacional d’orientar la formació és per mitjà del patrocini de màsters. En la seua anàlisi, Lago posa el focus en el màster d’Enginyeria Nuclear d’Endesa, creat en 2011 amb un cost de 13.500 euros. L’energètica aporta recursos econòmics per al seu funcionament, ofereix un programa de beques i hi col·labora organitzant seminaris, tallers i visites a les centrals d’Ascó (la Ribera d’Ebre) i Vandellós (el Baix Camp). A més, ofereix pràctiques en instal·lacions nuclears i es compromet a “donar suport en l’elaboració de projectes de fi de màster”. El que es fa és “dirigir conjuntament –empresa i universitat– treballs de grau, màster o doctorat”, puntualitza Miquel Oliver en relació amb la càtedra Telefónica UPF-UPC.
Uns altres exemples d’aquesta forma d’actuar són el màster en Direcció i Planificació del Turisme, impulsat en el marc de la càtedra d’Estudis Turístics de la UA; el màster en Energies Renovables i Sostenibilitat Energètica de Funseam a la UB, o el màster en Banca i Finances Quantitatives, de la càtedra Santander-UV de Finances Internacionals.
A banda d’orientar la formació de l’alumnat i, per tant, la seua visió del món, en paraules de Lago, les empreses “aconsegueixen els perfils professionals que els interessa per al seu mercat laboral”. Gassiot comparteix aquesta mirada crítica: “El capitalisme necessita mà d’obra no qualificada, però també de qualificada. Llavors, els surt més a compte delegar la formació a la universitat pública i després captar estudiants que s’han format seguint les seves idees”. Molt sovint, es garanteix que el pla d’estudis de màsters o postgraus responga als interessos empresarials assignant la docència d’assignatures als directors de càtedra. És el que ocorre amb el màster en Banca i Finances Quantitatives de la UV, on l’exdirector de la càtedra, Ángel Pardo, forma part de l’equip docent.
‘Academic washing’
L’energètic és un dels sectors que ha trobat en la universitat l’espai per generar i difondre una determinada visió sobre la transició energètica, liderada pels biocombustibles, les macroplantes eòliques i fotovoltaiques o l’hidrogen “verd”. Clàudia Custodio, membre de l’Observatori del Deute en la Globalització i experta en energia i clima, explica que “la producció d’hidrogen ja formava part del debat, però no com ho fa ara”. Incideix en el fet que la col·laboració entre universitat i empresa “permet que la narrativa que promouen continue sent la predominant i reportant-los uns beneficis”. “L’hidrogen es pot produir a partir d’energies renovables, però implicaria accelerar la generació d’aquestes i l’extracció de minerals per fabricar els materials. Això tindria un impacte major en el territori que no contemplen, perquè saben que amb l’hidrogen continuaran controlant el procés”, critica Custodio.
En un context de crisi climàtica i cerca d’alternatives, la indústria agroalimentària també opta per patrocinar càtedres a les universitats públiques. Marques com Mercadona, Consum, Carrefour o Danone; empreses químiques com Bayer o Du Pont Corporation o entitats bancàries com CaixaBank, aposten per finançar investigacions sobre economia circular, alimentació i nutrició, intensificació “sostenible” de l’agricultura, digitalització agrària o manipulació genètica de plantes per crear espècies més resistents a plagues o al canvi climàtic.
Tres membres de la revista Sobirania Alimentària, Patricia Dopazo, Gustavo Duch i Carles Soler, després d’analitzar algunes de les publicacions patrocinades per Bayer, Du Pont i CaixaBank, conclouen que “s’aborda l’alimentació com a un bé especulatiu i es promou un model productivista”. “Amb l’excusa de trobar arguments científics i estadístics –continuen– s’han deixat emportar per la tecnocràcia i no s’ha plantejat l’agricultura des d’una perspectiva social, de defensa del territori”. Aquest discurs no és nou, com tampoc ho és que “la universitat pública prenga partit i es torne a posicionar de manera clara per un model productivista, capitalista i acaparador de recursos”, assenyalen.
En el sector de les telecomunicacions, la digitalització i la intel·ligència artificial es presenten com dues de les línies de treball principals de les càtedres patrocinades per empreses com Telefónica, Microsoft o HP i entitats financeres. Les campanyes de difusió i formació promogudes per multinacionals digitals expliquen el fet que la intel·ligència artificial haja entrat de ple en l’agenda política i mediàtica, malgrat els molts dubtes sobre els impactes que pot comportar. Tal com exposa Vicent Costa, filòsof, matemàtic i científic titular del Consell Superior d’Investigacions Científiques, la intel·ligència artificial respon a una lògica capitalista: “ens enfrontem al perill de l’automatització de tasques i processos en l’àmbit laboral, la deshumanització de l’atenció sanitària o conflictes militars majors”. “Hi ha sistemes d’IA que poden ajudar molt, però no s’ha d’oblidar un fet evident: moltes qüestions es resoldrien amb més persones i recursos”, conclou.
Les expertes entrevistades en aquest reportatge coincideixen a apuntar cap al paper que juguen els continguts que es publiquen en la construcció d’una determinada imatge de les companyies patrocinadores. Es tracta de l’anomenat academic washing o, en termes del sociòleg francés Pierre Bourdieu, la transformació del capital econòmic en capital social, és a dir, un intent de millora de l’acceptació pública de les seues activitats.
