Les multinacionals Iberdrola, Endesa o Repsol busquen els fons europeus i Abertis, Acciona, FCC o Ferrovial, com a membres de la patronal de les constructores, també. Les grans corporacions energètiques i del sector de la construcció i les infraestructures ja estan a la casella de sortida de la carrera per aconseguir una part significativa del pastís dels 140.000 milions d’euros –72.000 en ajudes directes a fons perdut i la resta en préstecs–, del fons de recuperació europeu Next Generation EU (NGEU) per donar suport als estats membres afectats per la pandèmia.
Per regular un volum d’inversió sense precedents, el Congrés espanyol va aprovar el passat 28 de gener la tramitació com a llei del Reial decret llei 36/2020, que ara s’obre a esmenes. Des que es va anunciar la injecció econòmica, diverses organitzacions han alertat sobre la falta de transparència del procés i el perill de posar els fons en mans de grans corporacions que generen grans impactes mediambientals. Per això, a contrarellotge, la Plataforma ciutadana Open Generation EU ja ha proposat diverses esmenes contra l’opacitat, per l’accés a la informació i per definir eines i mecanismes fiscalitzadors.
Per regular un volum d’inversió sense precedents, el Congrés espanyol va aprovar el passat 28 de gener la tramitació com a llei del Reial decret llei 36/2020, que ara s’obre a esmenes
Les esmenes també s’han fet sentir al carrer, el passat dissabte 30 de gener, quan entitats ecologistes, socials i sindicals es van concentrar davant la Delegació del Govern espanyol a Barcelona i a Palma o la Subdelegació a Tarragona per denunciar el que consideren un repartiment “injust i contaminant”. Col·lectius i organitzacions com Rebel·lió o Extinció, Ecologistes en Acció, l’Observatori del Deute en la Globalització (ODG) o la Xarxa de Moviments per la Justícia Climàtica demanen que “s’escolti la veu de les propostes de la societat civil” i que els fons es destinin al “reforçament dels serveis socials”, “a la petita i mitjana empresa” i a “una transició ecològica real, deixant de banda les pràctiques de rentat verd”. Alhora, la Xarxa d’Economia Solidària (XES) lamenta que l’enfocament que està agafant l’aterratge dels fons a l’Estat “no és massa favorable a l’Economia Social i Solidària (ESS), ja que s’estan prioritzant projectes de gran escala en consorci amb les grans corporacions de capital”.
Les ‘Big Four’
Malgrat les demandes, de moment les mateixes característiques generals del paquet econòmic ja funcionen com a filtre: uns terminis estrets, un període d’execució curt –la majoria entre el segon semestre del 2021 i el 2023– i un gran volum de diners a gestionar. El mur només el travessa, segons Alfons Pérez de l’ODG, qui té la capacitat tècnica i administrativa per formular propostes i executar-les, fer-ne el seguiment tècnic i financer i alhora interlocutar amb la UE. És a dir, grans corporacions que tenen els departaments i les capacitats. Com a antecedent, hi ha les primeres ajudes –Pandemic Emergency Purchase Programme (PEPP)– que, mitjançant compra de bons corporatius per part del Banc Central Euroepu (BCE), van anar a parar a la butxaca de Repsol, Naturgy, Iberdrola, CEPSA o Red Eléctrica. Uns primers estímuls cap a sectors molt contaminants.
Si les grans corporacions són les que tenen capacitat per accedir als fons, les firmes més importants del món en el sector de la consultoria i l’auditoria, les anomenades Big Four, han detectat un nou nínxol de negoci en l’assessorament. El juliol, el president de PricewaterhouseCoopers (PwC) i el de la patronal CEOE van firmar un conveni de col·laboració per posar en marxa l’Oficina Tècnica de Suport per a Projectes Europeus. EY ha organitzat equips multidisciplinaris; Deloitte ha creat un centre per a l’assessorament per maximitzar l’aprofitament dels fons a l’octubre; i un mes després, KPMG va anunciar una plataforma que facilita identificar projectes accessibles.
Un memoràndum no escrit
La “transició verda” i la “transformació digital” són els aspectes clau que travessen l’orientació dels fons europeus. No estableixen cap reforma concreta, no hi ha memoràndum ni una Troica, però els projectes van lligats a les recomanacions de país que periòdicament elabora la Comissió Europea. “El Govern espanyol ha de presentar un pla macroeconòmic sobre com respondrà a la situació de crisi, i si no compleix determines condicions, com per exemple la reforma de les pensions, la UE no desemborsa els diners”, alerta Iolanda Fresnillo, sociòloga, investigadora i consultora sobre deute. És una pràctica estesa també per l’FMI amb els països del sud, afegeix: “jo no imposo, és el país que presenta el pla i jo l’aprovo”. En el cas espanyol, Fresnillo no dubta que les mesures que inclouran seran les que vol Brussel·les i qui se n’ocupa és la ministra espanyola d’Economia, Nadia Calviño, a qui considera “la més neoliberal”. “A vegades, busquem monstres a l’altra banda i en realitat els tenim a casa”, conclou Fresnillo.
La Comissió Europea ha decidit emetre bons de deute per a inversors privats per valor de 900.000 milions d’euros fins al 2026
“Les que vol Brussel·les” passen per les pensions i la reforma laboral. La Comissió Europea ha advertit a l’Estat espanyol sobre el perill d’haver tornat a vincular les pensions amb l’IPC i no prendre mesures que garanteixin la “sostenibilitat” del sistema. Alhora, destaca el paper “important” de les reformes laborals de 2012-2013 i demana que qualsevol nova mesura s’adopti després d’una detinguda “avaluació dels seus efectes potencials” i que es preservin els “assoliments de les reformes anteriors”.
A més d’unes condicions dissimulades, per finançar el paquet d’estímul econòmic Next Generation EU, la Comissió Europea ha decidit emetre bons de deute per a inversors privats per valor de 900.000 milions d’euros fins al 2026. La demanda el mes d’octubre va superar en més de deu vegades l’emissió, recorda Pérez, perquè la UE és un actor solvent, els bons tenen la màxima qualificació creditícia de les agències de ràting, és a dir, tenen garanties de retornar-se. “Donem oxigen ara, però és una puntada de peu endavant d’endeutament i caldrà veure si hi haurà capacitat per tornar-ho o caldrà refinançar-lo i caurem en la roda d’endeutament públic”, analitza Pérez. Iolanda Fresnillo hi coincideix: “és alimentar la bèstia”. Però alhora reconeix que a curt termini i a aquestes altures, “hi ha poques alternatives”. Fresnillo insisteix que per desenganxar la UE dels mercats i no entrar en la roda d’emetre deute per pagar deute, caldria una política fiscal “més ambiciosa i progressiva”.
Una aliança publicoprivada
L’instrument de col·laboració publicoprivat PERTE (Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica) és la gran novetat per controlar els fons, vist com una oportunitat per moltes grans empreses i com una amenaça per moltes organitzacions i col·lectius socials. Des de l’ODG defensen que els Next Generation EU (NGEU) haurien d’enfortir els models públics o públics-comunitaris i evitar aliances com els PERTE. “És una fórmula més laxa i afavoreix encara més els privats”, denuncia Emma Avilés.
Resseguint la trajectòria de les aliances publicoprivades, hi ha un llarg camí d’increments respecte als pressupostos inicials així com de clàusules abusives per part de les corporacions. De fet, el primer informe de l’Oficina Independent de Regulació i Supervisió de la Contractació (OIReScon), creada a instàncies de Brussel·les, conclou que més de la meitat dels contractes públics a l’Estat no justifiquen el pressupost de licitació, un fet que provoca “desviacions desproporcionades” entre el pressupost inicial i l’import finalment adjudicat, i alhora detecta irregularitat en el 47% de la contractació menor, que s’atorga directament i evita la competència.
Els PERTE són una peça clau dins el decret llei que està destinat a “agilitzar i flexibilitzar” la tramitació dels fons. Precisament, Avilés denuncia que el document aprovat al Congrés espanyol relaxa els processos de contractació sense garantir uns mecanismes de control i transparència: “Sembla que la urgència es menja els principis bàsics de transparència i accés a la informació. Ni tan sols esmenta els existents, com el portal de transparència o la mateixa oficina OIReScon. Fa l’efecte que repartiran diners amb barra lliure”.
En general, els terminis es retallen a la meitat a l’hora de signar contractes, convenis o rebre subvencions públiques. Per exemple, als contractes d’obres de valor estimat inferior a 200.000 euros i als de subministraments i serveis inferiors a 100.000 finançats amb els fons del Mecanisme de Recuperació i Resiliència (MRR), se’ls podrà aplicar la tramitació prevista per a contractes per sota els 80.000 i 60.000 respectivament, com estableix la Llei 9/2018.
‘Greenwashing’ i les petjades de la digitalització
Ecologistes en Acció també reclama transparència, control públic i accés a la informació, i posa sota sospita la voluntat d’una transició cap a una economia ecològica, tal com declaren els fons. L’organització ecologista no confia en el full de ruta que guia la UE, l’European Green Deal: “És incompatible amb el marc real en què es vol desplegar, un sistema econòmic dominat per les grans corporacions. Ho veiem com un exercici de capitalisme verd”, denuncia Samuel Martín-Sosa.
Ecologistes en Acció no confia en el full de ruta que guia la UE, l’European Green Deal: “És incompatible amb el marc real en què es vol desplegar, un sistema econòmic dominat per les grans corporacions”
L’activista subratlla que s’ha hagut de batallar el volum de despesa condicionada a la lluita climàtica, que finalment és el 37% per al MRR, però cal veure a què es destina finalment. “Si al final es dedica a fer una transició de la mobilitat de vehicles de combustió fòssil a elèctric, no ens serveix. Defensem una mobilitat amb transport públic, que no generi biaix social ni impacte ambiental amb l’extracció de minerals”. Replica la mateixa crítica pel que fa al negoci emergent de l’hidrogen com a “combustible del futur”: “no s’adequa a la sobirania energètica sinó als interessos de les grans corporacions que passen de transportar gas a hidrogen que, a més, no pot ser tot verd”. L’anomenada “transició digital”, que també vertebra els fons, no està exempta de petjada ecològica. La seva expansió també necessita uns recursos naturals –com cobalt, níquel, liti o coure–, l’extracció dels quals genera impactes en les comunitats i el medi.
L’acord polític entre el Parlament Europeu i el Consell sobre el MRR indica que totes les inversions i reformes hauran de vetllar perquè no “danyin de forma considerable al medi ambient” i ara, un document d’orientació tècnica haurà de detallar aquest principi i associar-hi una llista de comprovació.
