Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Anaïs Florin, artista visual; i Alba Herrero, antropòloga ambiental

"El sistema simplifica els relats i imaginaris, i això ens fa perdre el vincle amb el territori"

L'artista visual Anaïs Florin i l'antropòloga ambiental Alba Herrero són dues de les autores del llibre 'Teixir feminismes. Memòria, comunitat i territori' / Ona Cano

El context del qual parlen l’artista visual Anaïs Florin i l’antropòloga ambiental Alba Herrero és l’horta, com a territori físic i simbòlic “en el qual les formes de vida, els relats subalterns i la memòria tangencial conformen” el seu punt de partida. Són dues de les autores del llibre col·lectiu Teixir feminismes. Memòria, comunitat i territori, editat per Caliu Editorial i publicat en desembre de 2020. Es tracta del retrat de diverses militants, iniciatives i projectes feministes que han cristal·litzat en els últims anys arreu del País Valencià, amb l’objectiu principal de posar la vida en el centre. Es recullen experiències pràctiques que han fet xarxa amb col·lectius feministes, així com amb altres lluites, com l’urbanisme, la defensa del territori, l’antifeixisme o l’internacionalisme, a través de les quals es mostren les noves maneres de fer del moviment feminista, des de l’acompanyament, les cures i la interseccionalitat de les lluites.


Què aporta el vostre capítol, “Intuïcions i experiències compartides al voltant de la defensa del territori”, a aquesta sinergia de lluites, mirades i experiències feministes arreu del País Valencià?

Anaïs Florin: Des de l’editorial Caliu, se’ns va demanar posar el focus en el fet “d’acompanyar” o “caminar junt amb” cert tipus de processos als quals estàvem vinculades, sobretot, a processos en defensa del territori local, en relació amb el passat, present i futur. Ens van demanar que explicàrem de quina manera les nostres metodologies contribuïen a la història de la perspectiva feminista dins dels processos de treball, militància, etc.

Alba Herrero: Ben és cert, que no totes les feines les fem des de la militància. El marc de la militància ens permet entendre i articular, tant a nivell metodològic com a nivell epistemològic, des d’on treballem o on ens sembla important posar el focus quan parlem de defensa de territori.


Llavors, a què us referiu quan dieu defensa del territori? I quins processos abraça?

A.F.: La defensa del territori la plantegem entenent el territori com un àmbit físic i simbòlic. Està acompanyat de coses que es poden tocar i, també, per una sèrie de capes simbòliques, identitàries i afectives importants. Hem identificat tres punts de partida segons la nostra experiència. Un té a veure amb la vinculació amb processos davant la destrucció del territori (agressions concretes), en un estat d’urgència on intentem generar comunitat d’afectades, persones, col·lectius…; i amb una resposta davant una agressió concreta, que normalment és vinculada a moviments socials i persones que hi habiten. En segon lloc, estaria la defensa del territori des de les memòries i relats subalterns que han estat simplificats, amagats i eliminats del relat dominant. I per últim, un punt o eix relatiu al present quotidià, de polítiques agràries i condicions materials i econòmiques que en l’horta tenen lloc.


Vosaltres enteneu l’horta com a territori simbòlic i físic, i dieu que cal treballar-nos, des dels nostres privilegis, el paper complicat que suposem per la resta del món. Quines dinàmiques de poder, jerarquies i vinculació es donen a l’horta com a territori físic i simbòlic?

“El fet de qui té capacitat de dir que va bé o que no en un territori construeix una veritat i una possibilitat de model territorial”

A.H.: El fet que puguen haver-hi diferents agressions territorials (construccions, infraestructures urbanístiques…) té a veure, perquè no tots els agents que conformen el territori tenen la mateixa capacitat de decidir què passa al mateix. No la tenen ni a nivell polític ni econòmic ni, tan sols, simbòlic. El fet de qui té capacitat de dir que va bé o que no en un territori construeix una veritat i una possibilitat de model territorial. Aquesta part seria la de reivindicar les memòries i els relats. Qui té una capacitat d’execució política i econòmica és capaç d’imposar una proposta o un projecte desolador del territori, mentre que qui l’habita no té eixa mateixa capacitat, ni de generar relats ni de decidir què passa en aquest territori. Per una altra banda, en el tercer cas (polítiques agrícoles), reivindiquem molt les qüestions materials on la vida a l’horta té lloc, perquè des dels moviments socials estem més vinculades a la part simbòlica del territori-horta. Però, al final, la vida necessita unes condicions materials concretes en un món que és canviant i que pressiona en unes lògiques de vida concretes que tothom coneguem, les que vivim a l’horta i les que no.

A.F. Des de fa un temps, des del poder, hi ha una clara construcció simbòlica que ha permès la jerarquia amb què el món rural perd possibilitats. Nosaltres, quan ens apropem al context “horta”, no som afectades en primera persona i intentem cuidar molt, de manera contínua, el fet que nosaltres seguim sent persones urbanites que venim a explicar allò rural. Aquest aspecte l’hem de treballar molt. Sobretot, les persones que treballem en allò simbòlic. Com m’ubique a l’horta sense simplificar, sense paternalitzar, sense instrumentalitzar, sense donar continuïtat a certs relats que poden parèixer positius, però no tenen per què ser-ho a través dels nostres treballs; com intentem complicar relats i no perpetuar relats que no estan funcionant.


Són molt interessants les reflexions que feu en torn els acompanyaments de lluites. Com acompanyem processos de resistència?

A.H.: Plantegem els tres eixos, on els dispositius d’acompanyament són molt diversos. Una de les coses que rescatàvem de la investigació militant i que posem al centre era la importància de reconèixer que ens apropem a algú per un interés propi i íntim. Reconèixer eixe interés és el punt de partida per ser capaces de no desplaçar ni apropiar-nos d’alguna cosa que és parcialment nostra. Hem de ser honestes del nostre interés i, des d’ací, conjugar les necessitats i interessos de les persones a les quals les està afectant un procés determinat.

A. F. Constantment, tenir cura i assumir que nosaltres som “l’otredat”, i saber ubicar-nos des d’ací. No cal demanar disculpes per estar, sinó prendre responsabilitat, perquè ens vinculem a certs processos. Però, sí que és molt important tindre consciència que no som el primer cos afectat. És molt fàcil entrar en dinàmiques que no són nostres.

Alba Herrero i Anaïs Florin, dues de les autores del llibre ‘Teixir feminismes’ |Ona Cano


Per què és interessant l’acompanyament per part de persones no directament afectades, així com des de la perspectiva de les persones afectades en primera persona?

A.F.: Hi hauria una resposta per a cadascú dels casos. Segons la nostra experiència, la majoria de les vegades en què hi ha hagut possibilitat d’acompanyaments han estat per una necessitat que s’havia verbalitzat en un moment anterior. Caldria que els dispositius puguen ser útils i apropiables per part de les persones que han estat en el procés. També és important que puguen ser devolucions fàcils i que tinguen sentit amb la relació que hem començat amb les persones afectades en primera persona. Una altra idea interessant seria intentar generar coses que puguen convertir-se en objectes autònoms, que puguen caminar sense el nostre acompanyament.

A.H.: En el cas de l’horta, allò rural és la perifèria d’una ciutat. Estem parlant amb persones en un lloc subaltern respecte a la capacitat de generar relats, en el sentit que els llauradors i llauradores se senten menyspreats pel conjunt de la societat. És una de les coses que cal cuidar. Hem de reconèixer el lloc que ocupem i cuidar la relació estreta. Dins dels tres eixos hi ha molts dispositius diferents, i segons com siga cada dispositiu, implica unes coses o altres. Aquest dispositiu té a veure amb les necessitats o amb allò que es pot compartir amb les persones que acompanyem. En el cas del treball “Ara vindran les màquines” [projecte d’ambdues autores], es tractava de qüestionar el relat amable, hegemònic, de la construcció del Pla Sud de València, i partia, principalment, de la necessitat de permetre altres relats d’una de les persones afectades per aquesta obra. En Campanar, per exemple, el cas és diferent. Es va conformar la Taula per la Partida, una xarxa de col·lectius en defensa de l’Horta de Campanar-Benimàmet i, vinculat a aquesta xarxa, es va iniciar un procés de dinamització amb els llauradors d’aquesta horta, els quals, de partida, no participaven en la Taula. Ara, a poc a poc, hi ha qüestions que es treballen i es resolen conjuntament.


Quines urgències hi ha i quins aspectes s’han d’atendre a nivell més quotidià en la defensa del territori? Com penseu que caldria salvar la dicotomia urgent – important?

“Hem de treballar el que ha passat per entendre allò que fem front hui dia. No té sentit construir escales d’importància diferents. Són processos llargs, que requereixen molta flexibilitat”

A.F.: Tot és important, però es treballa en tempos diferents. En contexts on cal donar una resposta immediata, es treballarà de manera més resolutiva i més urgent. Hi haurà parts dels processos que caldrà simplificar. Realment, la importància és la mateixa entre rescatar els relats del Pla Sud i frenar una agressió immediata a Alboraia. Però, tot està relacionat. Hem de treballar el que ha passat per entendre allò que fem front hui dia. No té sentit construir escales d’importància diferents. Són processos llargs, que requereixen molta flexibilitat i d’un grau d’adaptació fort a les vides de les altres persones per a poder generar un marc de cures on no sempre és possible fer de la mateixa manera.


Podríeu aprofundir entorn de la idea d’intenció versus impacte quan acompanyem lluites que no ens travessen directament?

A.F. Cal tindre molta cura amb les intencions de partida i amb com ens vinculem al dolor aliè. Hem de fer un treball constant entorn de com afecta el “nostre estar ací” a les persones, segons com visquen elles el seu propi drama. Com ens situem en el mapa de coordenades del procés. A vegades, veiem un desfasament en el que reivindiquem des dels moviments en defensa del territori. Aquests moviments permeten generar uns plans cap a l’apropiació del territori, però el desfasament té a veure amb la capa simbòlica que existeix entorn de l’horta. És important el treball que es fa des del pla simbòlic i els imaginaris que estem construint entorn de l’horta, i el desfasament del que existeix veritablement. Això passa molt, perquè som persones de fora que venim a defensar el que hi ha dins.

A.H.: Tant el Pla d’Acció Territorial d’Ordenació i Dinamització de l’Horta (PATODH), com la llei de l’Horta suposen una fita important en la protecció de l’Horta i responen a una demanda històrica dels moviments en defensa del territori. Ara bé, planteja una orientació als usos no agrícoles que pot comportar cert risc de turistificació de l’horta. És un pla fet per la Conselleria de Carreteres i Obres Públiques. No sempre les necessitats que habiten l’horta i les expectatives de qui la defensa van de la mà. Nosaltres som molt crítiques en aquesta separació o desfase, de la mateixa manera que entenem que si hi ha algú projectant un altre model radicalment diferent, permet que s’estire el model actual. Però, aquest model ideal necessita un procés que està lluny de la realitat respecte a les necessitats i vivències de qui habita aquest territori. Ens falta lligar millor com transitem entre una i l’altra.


Alguns llauradors diuen: “Molta defensa del territori (pla simbòlic), però quines de vosaltres treballaríeu la terra (pla físic o material)?”. Com evitar les apropiacions de lluites quan les acompanyem?

“És molt complicat, però molt central, ser les persones que hem nascut, repletes de privilegis, i que no estem acostumades a afrontar privilegis aliens”

A.H. Quan hem anat amb persones del sector agrari, hem hagut d’allunyar-nos de l’ecologisme, perquè si no, no volen treballar junt amb nosaltres. El sector agrari sent que els han criminalitzat. Pensem que estem en un moment, des de fa ja un temps, que des de molts col·lectius en defensa del territori s’estan repensant les pràctiques de com treballar amb el sector agrari. En el cas de València, es tracta, a més a més, d’un sector molt desarticulat.

A.F. El tema de les apropiacions és molt complicat. Té a veure amb un treball constant de revisió de privilegis, de reubicar-se, de ser honestes amb nosaltres i amb les persones que acompanyem, anomenant les persones que han estat i que estan. Fer constantment un exercici d’humilitat, sense oblidar valorar el treball que fem, és a dir, un treball constant, personal i difícil. És molt complicat, però molt central, ser les persones que hem nascut, repletes de privilegis, i que no estem acostumades a afrontar privilegis aliens. Identificar les voltes que ens equivoquem i que podem danyar, i visibilitzar-ho. Un repte evident és aprendre a viure amb les contradiccions. Una de les maneres de no caure en apropiacions és repetir-ho molt individualment i les unes a les altres.


Per què és tan important la memòria en la configuració del territori i dins del binomi capital – vida al qual feu referència al capítol del llibre?

A.H. Sembla que allò que no s’anomena no ha existit. La memòria és important per poder parar atenció als relats, experiències de vida i sentiments que acompanyen a aquestes experiències de vida. Són claus per entendre com hem arribat fins al present, i pensar com no reproduir noves situacions o inventar-nos de noves. Parlem de memòries que no formen part de la memòria social central, reconeguda, identificada i col·lectiva, perquè tornaríem a les lògiques de poder. No totes les experiències de vida o col·lectius tenen les mateixes capacitats de generar memòria, i per tant, de generar relats i veritat. Els silencis que formen part de la memòria social són buits que tenim col·lectivament, i omplir-los o atendre’ls és el que ens permet l’imaginari sobre nosaltres mateixos.

A.F.: És important conèixer les diferents memòries i les capes de memòries als territoris. El sistema simplifica els relats i imaginaris, i això ens fa perdre el vincle amb el territori. Hi ha una ruptura que es genera per les dinàmiques dominants que permeten perpetuar l’avançament del capitalisme; una ruptura que es genera per oblidar, per no conèixer, per no entendre la complexitat de realitats que existeixen dins d’un territori. Recordem d’on venim, perquè han passat moltes coses i devem moltes coses a molta gent. Recordem que la majoria dels avanços quant a qualitat de vida que tenim són fruit de la desobediència, no de l’administració.


El llibre Teixir Feminismes està dedicat a Carmen González, històrica lluitadora contra la Zona d’Activitats Logístiques (ZAL) i en defensa de l’Horta. Com valoreu el paper present i absent de les dones en la defensa del territori?

“El paper de les dones es dona sovint als conflictes territorials, sobretot, quan hi ha un moment de perill vinculat amb allò quotidià com la casa, i les dones estan en primera línia”

A. F.: El paper de les dones es dona sovint als conflictes territorials, sobretot, quan hi ha un moment de perill vinculat amb allò quotidià com la casa, i les dones estan en primera línia. Dins dels moviments socials hi ha moltes dones, encara que els homes segueixen tenint més protagonisme.

A.H.: En un altre projecte que vam fer, una de les coses que vam observar és que actualment, quan parlem amb algú vinculat a l’horta, veiem que l’horta no ha estat mai un espai tan masculinitzat com ho és ara. Entenem que la memòria sobre el paper de les dones a l’horta és important per trastocar aquest imaginari de com veiem l’horta. Entendre que la mecanització del camp redueix la mà d’obra necessària. En la menor necessitat de mà d’obra, les dones abandonaven el camp abans i, moltes continuaven treballant, però en la categoria d’ajudant. Aleshores, amb una persona de la unitat familiar ja es podia cobrir les tasques del camp. L’agricultura familiar que existeix ara no té res a veure amb la que hi havia fa 50 anys, l’esquema agrari ha canviat. La primera imatge que ens ve al cap és la d’un home llaurador. És cert que el sector agrari actual es troba fortament masculinitzat. Però, també ho és que, abans que la mecanització i el desplaçament de mà d’obra tingueren lloc, la feina de les dones dins l’agricultura familiar, tant al camp com a les llars, es concebia sovint com a ajuda i no esdevenia en les mateixes condicions laborals ni econòmiques –en termes d’accés a recursos com la terra o a la seguretat social– que la feina desenvolupada pels homes. Moltes d’aquestes desigualtats encara s’arrosseguen des de fa dècades i condicionen la percepció que tenim del concepte de treball.


A l’horta de València, actualment, s’estan donant molts moviments de resistència (Programes d’Actuació Integrada, la Punta, Campanar, Castellar-l’Oliveral…). Quins escenaris pròxims espereu? Quin paper hauríem de jugar les persones o col·lectius que acompanyem les persones que directament treballen l’horta?

A.F.: Cal seguir treballant en la línia de l’acompanyament. Atorgar molta importància al fet d’estar lligades a la realitat de la qual parlem i per la que lluitem. Evitar la divergència entre allò que pensem que cal defensar i el que cal defensar de veritat. Ajustar-ho i seguir treballant-nos molt.

A.H.: No som especialment optimistes amb els processos agressius oberts. Una de les coses que diem al llibre és que pensem que qui té la capacitat de legislar ara mateixa no està atenent les demandes i reivindicacions dels moviments socials en aquests casos. Però, per contra, l’horta sobreviurà, si té sentit per a les persones que la treballen i que l’habiten. Potser tenim perdudes moltes lluites obertes actualment, però hem de continuar treballant perquè tinga sentit treballar l’horta. Sense perdre de vista que cal lluitar contra les grans agressions, però no quedar-nos només ací. Una cosa que s’està fent en moltes lluites i que ens fa estar un poc més optimistes és el fet d’inventar-nos alternatives. S’està fent a Benimaclet, per exemple, i a Campanar també es farà. No és simplement dir que no volem un model imposat, sinó quines alternatives, possibles i realistes, hi ha respecte als nostres models ideals de territori, que passen per altres lògiques que no són les del capital, sinó les de la vida.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU