Les xarxes socials són inherents a l’espècie humana i al fet de viure en societat: les afinitats entre els individus d’una comunitat, els vincles dins la família o els intercanvis que fem amb desconeguts. Tot són mostres del conjunt de relacions que establim al llarg de la vida, les quals donen sentit a la nostra existència. Aquests lligams també ens mostren les jerarquies i manifestacions de poder dins un grup humà, el que està íntimament relacionat amb la capacitat de comunicar i ser escoltat.
Llavors, si les xarxes socials sempre han existit, per què hauríem d’estar-hi en contra? Bé, és obvi que seria absurd estar-hi en contra. La intenció de l’article no és aquesta, sinó la d’advertir del fenomen segons el qual les nostres relacions són una mina de recursos econòmics per a qui sàpiga extreure’n el valor. Fins fa poques dècades, l’esfera íntima de les persones quedava fora de l’abast del món dels negocis. Ara bé, d’ençà que el capitalisme es va adonar de la importància de les xarxes socials per incidir en la manera com consumim, produïm i ens comuniquem, cada vegada s’ha interessat més a trobar formes de captar aquesta informació i rendibilitzar-la. Enquestes, targetes de fidelització o anàlisis del comportament dels clients dins de les botigues eren les eines rudimentàries per conèixer els potencials compradors i la seva relació amb els productes. Tots aquests mètodes, però, al costat de la digitalització de les nostres vides, eren com mirar de conèixer la vida microscòpica a ull nu: simples exercicis d’imaginació.
Per potenciar que ens exposem més, les aplicacions utilitzen sistemes de recompensa variable per enganxar-nos i maximitzar el temps d’ús, cosa que ens genera ansietat, alhora que redueix la capacitat de concentració i memòria
En l’actualitat, la capacitat de rastrejar i vigilar tot el que fem a internet ha atorgat a les empreses un immens poder. A les xarxes socials digitals exposem la vida personal al nostre entorn més proper, o potencialment, a tota la humanitat. Projectem cap enfora una imatge que va construint la nostra identitat, sovint reflectint els millors moments, els més divertits o aquells on sortim més guapes i guapos. A l’altre extrem també aboquem a les xarxes els nostres malestars, depressions i emocions amb l’esperança de trobar altres persones amb qui compartir aquestes experiències i fer-les comprensibles. Res que no féssim en les relacions humanes presencials, però ara amb un aparell que registra i analitza cada petit detall del que comuniquem.
WhatsApp, Twitter, Instagram o TikTok aprofiten tot això per captar les nostres dades i crear perfils personals segons el poder adquisitiu, la classe social o els gustos de tota mena per dirigir anuncis i influir en les nostres decisions. A més, per potenciar que ens exposem més, les aplicacions utilitzen sistemes de recompensa variable per enganxar-nos i maximitzar el temps d’ús, cosa que ens genera ansietat, alhora que redueix la capacitat de concentració i memòria. Sense comptar que, com més ens relacionem per mitjà de les pantalles, menys habilitats comunicatives tenim en el món real. Podem estar connectats amb més gent que mai, però la relació que tenim amb qui és a prop és més superficial. Per tant, mentre no construïm unes xarxes socials digitals alternatives al capitalisme, participar-hi és acceptar el control vertical i centralitzat de les empreses, les quals gràcies al poder de prioritzar amb algorismes determinats continguts, configuren les nostres realitats culturals i futurs possibles.
