Des que vaig saber que anava a ser mare, les lectures sobre la maternitat van anar guanyant pes a les prestatgeries de casa. Ja he escrit en altra columna que molt poques m’han fet el pes. Una de les raons era llegir un discurs generacional que em fa gossera, ja que algunes autores parlen de l’experiència de la maternitat actual oposant-la a la de les seues mares i iaies. Se centren a dir que les nostres mares ens van criar atrafegades, sense parar de treballar, amb biberons… mentre que les nostres iaies van educar des de casa, dedicant-se completament a la criança. Jo no sé quina era la situació de les iaies de les dones que afirmen això, la realitat de les meues iaies era molt diferent del que elles exposen als seus llibres.
Em costa entendre la necessitat de crear en tot discursos generacionals sense veure que, més enllà de les dificultats específiques de cada generació –òbviament que no vivim igual que les nostres iaies–, hi ha un component de classe i de gènere que ho impregna tot. Moltes dones nascudes durant els anys vint i trenta van dedicar-se des de la infantesa a treballar. Anaven a collir, venien en el mercat, cuidaven xiquets de famílies bé, netejaven cases, cosien, planxaven… moltes d’estes dones van ser mares i no tenien cap cobertura social i l’endemà de parir estaven treballant per al senyoret de torn. Pensar que hi ha una generació que es va dedicar en exclusiva a la criança em sembla una trampa al solitari. No cal que siga així per a demanar més cobertura social actualment després de ser mare, no cal que siga així per a exigir una nova mirada sobre les cures i la criança.
Em costa entendre la necessitat de crear en tot discursos generacionals sense veure que, més enllà de les dificultats específiques de cada generació, hi ha un component de classe i de gènere que ho impregna tot
A parer meu, el que ens cal és parlar de la dificultat de conciliar, de la necessitat de cobertures socials amples, que permeten la criança respectuosa amb les necessitats de l’infant i que no obliguen a les dones (quina casualitat que solen ser sempre nosaltres) a deixar les seues feines; fent-les així més vulnerables en un futur. I cal que parlem, també, dels drets dels infants. En definitiva, són els menuts i les menudes els que ens necessiten i hem de respondre a ells com a societat. Hem de parlar també dels deures dels pares, no tan sols de les mares. I exigir també més drets per als diferents tipus de famílies que existeixen. Ens calen, per tant, polítiques valentes i que no tot depenga dels malabars que poden fer les famílies (llegiu famílies també en sentit divers i ample de la paraula).
Jo no sé si les seues iaies no treballaven i les seues mares eren totes executives, o en gran part funcionàries, però les realitats són múltiples també en cada generació. Jo soc de la mateixa generació que les Pombo i no em veig gens representada amb els seus problemes.
El que ens cal és parlar de la dificultat de conciliar, de la necessitat de cobertures socials amples, que permeten la criança respectuosa amb les necessitats de l’infant i que no obliguen a les dones a deixar les seues feines
M’agradaria que deixàrem de parlar de generacions, un discurs que comparteix cert rojipardisme veí. M’interessaria molt més que parlem de les condicions materials actuals, dels problemes estructurals als quals ens enfrontem. Per exemple, com podem criar ara en ple 2024 quan ens estem mirant amb indiferència un genocidi? Com podem ser pares o mares en plena crisi per la sequera i amb l’emergència climàtica? Com fer-ho quan l’accés a l’habitatge és cada vegada més difícil? Això ens hauria d’estar ocupant tot el temps del món, i això també afecta a qui no té fills, a qui té vint anys i a qui en té seixanta.
Hem de reclamar una valoració de les cures i de la criança, reclamar més temps, més conciliació, més ajudes, més serveis públics. Denunciar la violència obstètrica i exigir més investigació sobre l’embaràs i el part. Tot això sense mitificar, ni emmirallar-nos en generacions passades. Parlem de present i de futur. Reivindiquem la feina soterrada que han fet les que ens van precedir, denunciem també les misèries que els va tocar viure. I diguem-ho clar: les nostres mares van treballar molt, les nostres iaies també. I nosaltres el que esperem és treballar un poc menys, tindre feines que ens permeten conciliar i poder gaudir més dels nostres fills i filles. En definitiva, guanyar drets per a viure una vida millor.
