“Detenir els delinqüents abans que cometin un crim no és solament l’argument de Minority Report, la famosa pel·lícula de Steven Spielberg”. Així comença el text de la contraportada del llibre El confidente y el terrorista. Historias (poco) ejemplares del antiyihadismo (Editorial Ariel, 2022), que García i Escudero van presentar el 29 de març al centre cultural Casa Árabe de Madrid. Aquests dos periodistes han investigat durant anys els casos dels Onze del Raval, les detencions d’una suposada cèl·lula jihadista a Vilanova i la Geltrú i els atemptats de la Rambla. Ens destapen el paper controvertit d’alguns confidents i de com s’han fet servir les “mentides preventives” en la lluita policial contra els atemptats terroristes.
Per què heu titulat el llibre d’aquesta manera?
Braulio García: El llibre es va titular durant molt de temps “Soplones y replicantes”, perquè parla sobre la importància de la qualitat de la informació. La nostra tesi, poc sofisticada, és que hi ha un problema generalitzat de verificació. El desencadenant del llibre, més enllà de la investigació que fem sobre F1 [el nom clau del confident que va desencadenar les detencions en el cas dels Onze del Raval], sorgeix amb l’atemptat de la Rambla. Fem un primer informe per a l’editor, a partir del caos informatiu que hi va haver quan, en directe, es comunicaven notícies que es desmentien al cap de mitja hora. A mesura que ens vam anar endinsant en el llibre ens vam adonar que era més interessant posar el focus en l’última font que coneixem dels relats. Aquesta font són els informants, els confidents o el sistema que podem anomenar “model Guantánamo”, que és, més enllà de l’espai físic, un model on es clausura l’origen de tot i a partir d’aquí el relat és en últim terme inverificable. Distingíem dos tipus de treball amb la informació, els que “soplaban” la informació i els que la replicaven sense verificar-la, on participaven tota mena de professions: policies, periodistes, fiscals, jutges, etcètera. Però també, a mesura que anàvem avançant, no ens vam voler oblidar del terror i del terrorisme, perquè més enllà de la propaganda hi ha un problema real, que és que hi ha gent que, per les raons que sigui, ens volen fer volar pels aires, a diferents ciutats i països del món. Finalment, vam decidir centrar l’obra en les dues figures que tenen més importància: els confidents i el mateix terrorista. És veritat que podríem haver optat per alguna cosa més impactant, però el llibre fuig del groguisme.
Construïu el vostre relat a partir de 2.000 notes de treball de camp, 1.320 notes provinents de la lectura de 40.000 folis de cinc sumaris judicials, a més de les entrevistes. Això contrasta amb un dels passatges del llibre on poseu en dubte una afirmació de Jorge Dezcallar, exdirector del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI) quan, parafrasejant Jorge Luis Borges, diu que la realitat i el seu record de la realitat és el mateix. Es pot construir la realitat només a partir dels records?
B. G.: Sense prendre notes ni creuar fonts es pot construir un relat que s’independitzi de la realitat. I clar, és molt més fàcil perquè la memòria selecciona, discrimina i conserva el que t’interessa pels teus prejudicis. A partir de les notes hem descobert que nosaltres mateixos hem hagut de canviar les nostres hipòtesis inicials respecte a dues coses molt importants. Vam començar donant per fet que Es Satty [imam de Ripoll assenyalat com a organitzador els atemptats de Barcelona i Cambrils el 17 d’agost de 2017] era confident del CNI. En els tres mesos posteriors a l’atemptat ho van publicar El Pais i El Mundo. En origen venia d’una informació d’Ok Diario, però quan ens vam començar a submergir en la història vam descobrir que hi havia més indicis per pensar que era confident de la Guàrdia Civil i no del CNI, i després vam descobrir que a Vilanova i la Geltrú hi havia uns indicis abracadabrants de què era confident de la Policia Nacional. Malgrat tot, no afirmem que ho fos de cap dels tres organismes perquè no en tenim proves. En el llibre reconeixem que ens hem hagut d’empassar algunes hipòtesis. Les notes poden servir per desmentir-te a tu mateix. Si ets el cap del CNI durant els atemptats de l’11M a Madrid l’any 2004, potser et podries prendre més seriosament la realitat i no tant a Borges.
Dieu que us hauria agradat parlar amb persones que consideràveu importants i no heu pogut o no han volgut parlar amb vosaltres. Com afecta això el contingut del llibre?
Matías Escudero: En el cas de Ripoll hauríem volgut parlar amb les famílies dels terroristes i ens va ser impossible. Vam poder parlar amb cosins i amics, però no amb membres del nucli familiar més directe. Ens van tancar la porta. Tota la part íntima se’n ressent en el llibre pel que fa a traçar qui eren aquestes persones. És veritat que en la part de la reconstrucció dels atemptats ens centrem més en l’aspecte material que en el traçat de perfils. Vam voler fugir de la tendència a interpretar sociològicament i psicològicament l’atemptat, precisament perquè la nostra tesi és que en l’atemptat hi va haver deixadesa de l’àmbit material, i l’exemple més clamorós és la facilitat amb la qual aquests joves van aconseguir els ingredients per preparar el material amb què anaven a atemptar. Això nostre és una reconstrucció lligada al terreny, de com això és possible. I ho contrastem amb l’altre atemptat de Barcelona, que anava a produir-se, i que només existia en el relat del testimoni protegit F1. Aprofundim en aquest contrapunt entre un atemptat que es prepara en silenci i que passa totalment desapercebut amb un altre que va ser només un complot oral i que sí que es va captar des del radar policial.
En el llibre sou molt poc corporatius. Després d’escriure’l tindreu menys amics dins de la professió periodística?
“El sistema i la policia tenen l’incentiu de vendre propaganda perquè la mateixa rutina dels mitjans ho afavoreix”
B. G.: No som corporatius ni volem ser tampoc anticorporatius. El periodisme és un dels oficis que té una importància decisiva en aquest tema, i s’han comès errades. Aquestes errades el millor és airejar-les, discutir-les i resoldre-les. Un exemple és quan El Periódico va publicar en portada l’error d’atribució de l’atemptat del 19 de gener de 2008 a Barcelona [que suposadament preparaven els Onze del Raval], amb un grafisme on només sortien una correlació de dates: “11S, 11M, 7J i 19E” [intentant equiparar la presumpta acció del Raval als atemptats de Nova York, Madrid i Londres]. El que em sembla molt positiu, i no és molt habitual, és que molts anys després, quan nosaltres vam fer la nostra investigació, també van publicar-ho en portada amb un titular on es deia que la condemna dels Onze del Raval es va basar en un testimoni que mentia. És un exemple lloable, però moltes vegades no ho fem. El sistema i la policia tenen l’incentiu de vendre propaganda perquè la mateixa rutina dels mitjans ho afavoreix. La notícia d’una detenció és portada i la notícia del no processament o l’absolució és un breu, si ho arriba a ser. Recordo una informació que relacionava uns suposats jihadistes que havien utilitzat una ONG com a vehicle de finançament a Síria. Finalment, van acabar absolts i amb una sentència que venia a dir que aquesta gent es dedicava al que deien en els seus estatuts, a l’ajuda solidària, enviar joguines i poca cosa més. El desenllaç no va aparèixer als mitjans. El periodisme juga un paper determinant, és decisiu i mereix el mateix escrutini que la resta d’oficis. Dit això, crec que s’ha fet molt bé la crítica dels biaixos ideològics dels periodistes i dels mitjans, però no s’ha fet una anàlisi de les rutines de producció, de com funcionem.
En el cas concret del Raval del 2008, va existir aquesta esmena d’El Periódico uns anys més tard. Tanmateix, l’impacte informatiu que va tenir va ser molt menor. En el moment de les detencions hi va haver una cadena de reaccions amb entrevistes en directe a Alfredo Pérez Rubalcaba o a Joan Saura (ministre i conseller d’Interior de l’època, respectivament), però la rectificació no va generar reaccions.
B. G.: És una problemàtica sistèmica o sistemàtica i mereix una anàlisi i una reflexió per veure què podem fer. L’impacte de la segona portada d’El Periódico és minúscul comparat amb el de la primera notícia. És molt difícil desmentir una mentida. En primer lloc, perquè la mentida incorpora el cop de la novetat, de la por que genera, té molts avantatges respecte de la veritat; en primer lloc, perquè triga cinc o sis anys a saber-se, i en segon perquè es pot esgrimir que “no era tan així, però, mira, finalment no hi va haver atemptat i podem estar contents”. És clarament un dels problemes. Les falsedats tenen molt més impacte que el desmentiment de les falsedats que arriba després, atenuat i amb menys espai.
M. E.: En el cas del fals atemptat de Barcelona ho vam desmentir nosaltres, però encara és part de la història oficial. Es continua citant com un complot que anava a tenir lloc a Barcelona. Quan vam publicar la veritat de què hi havia darrere del testimoni, de totes les mentides d’F1, això no va tenir cap repercussió i continua formant part de la veritat de la història oficial del terrorisme.
Un capità de la Guàrdia Civil parla amb vosaltres i assegura que tot el que diu una font després es verifica. És cert? O hi ha deixadesa en la verificació?
B. G.: No, no es verifica. El mateix capità ho reconeix: el gran problema és la immediatesa. Hi ha hagut diversos casos en els quals les alertes no deixen lloc a la verificació. A vegades la informació que arriba és que hi haurà un atemptat al metro l’endemà. Què fas? El que van fer. Ell ens diu que han tingut tres o quatre casos com aquest i que la verificació és molt difícil. Els serveis d’intel·ligència donen l’alerta i, com ells diuen, “passen el mochuelo”. L’F1 de Barcelona [en el cas dels Onze del Raval] va trucar primer a París, i aquest policia de París, si passés alguna cosa, sempre podrà dir que ell va avisar. El més greu pel que fa a aquests casos és que el procés judicial després s’allarga durant un parell d’anys i els costa molt reconèixer que s’han equivocat i fer marxa enrere. És un problema greu perquè s’està introduint informació tòxica en el mateix sistema i no es corregeix l’errada perquè aleshores sí que entra en joc el corporativisme.
En un altre moment del llibre parleu dels interrogatoris que es feien a sospitosos retinguts a Guantánamo i de com l’Audiència Nacional espanyola treia tota veracitat a les denúncies de tortures i les qualificava de “mers relats convertits en al·legats”. Existeix un problema de prejudici ideològic dels actors judicials i policials a l’hora de donar credibilitat a una part dels relats i no a d’altres?
B. G.: No estic segur que sigui un problema ideològic. Renunciem a la verificació i ens acaba agradant més el relat que ens reconforta en lloc del relat veraç, és una de les nostres conclusions. Aquesta sentència de l’Audiència Nacional que comentes és meridiana. Renunciem a la verificació i ens acaba agradant més el relat que ens reconforta en lloc del relat veraç, és una de les nostres conclusions. L’anàlisi que fa del testimoni d’un detingut en una presó secreta de Jordània sobre “un mer relat convertit en al·legat que no incorpora cap fet” és justament el que anys després porta a la presó a dos txetxens i un turc, un mer relat que no sabem ni qui va fer. El relat d’F1 en el cas del Raval és una mera construcció d’afirmacions que mai van contrastades amb elements materials o externs al mateix testimoni. Si al que diuen els detinguts hi apliquem el filtre de la verificació i al que diu la policia, com passa en aquesta sentència, no s’hi aplica el filtre, la realitat que obtindrem serà absolutament distorsionada.
Darrere de cada un dels errors hi ha persones. En el llibre hi apareix una gràfica amb les 748 persones detingudes entre 2004 i 2017, de les quals només 203 han estat condemnades. Quin impacte tenen els errors en les persones que són empresonades durant anys i finalment són absoltes? Els errors desencadenen processos de radicalització?
M. E.: No tinc una opinió formada sobre si el sistema radicalitza. Nosaltres parlem de què el sistema trenca persones i trenca la veritat. A Vilanova vam poder parlar amb tres d’aquestes persones que van estar entre dos i tres anys a la presó. Dues d’elles van quedar en llibertat sense arribar a judici i a la tercera se li va retirar l’acusació. En un principi no volien parlar perquè tenien molta por, però al mateix temps deien que no podien deixar de parlar amb nosaltres per detallar-nos què els havia passat: els hi havien arruïnat la vida, havien perdut el treball i els papers, havien passat per la presó, temien que si parlaven els hi tornés a passar el mateix, tenien por de represàlies.
En el cas del Raval també vau poder parlar amb les persones detingudes?
“El periodisme mereix el mateix escrutini que altres oficis. S’ha fet bé la crítica dels biaixos ideològics, però no de les rutines de producció”
B. G.: Sí. Vam parlar sobretot amb Ayub [el pastisser del carrer de l’Hospital], que segueix a Barcelona, i amb Roshan [conegut com a El Indio], però vam parlar-hi per videoconferència perquè ja l’havien deportat. Els detinguts tornen a les seves comunitats i guarden ressentiment respecte a les institucions i l’Estat. No és només un problema personal, sinó que les comunitats es tanquen sobre elles mateixes i no volen col·laborar perquè descobreixen que la majoria de vegades que la policia s’endú gent es tracta d’innocents, i llavors aquests s’adonen que els que ells saben que són traficants de droga, en realitat, són informadors de la policia en comptes dels dolents de la pel·lícula. Desconfien de la policia i si saben alguna cosa callen, no diuen res. En aquest tipus d’investigacions, per molt que la ficció ens ho vengui com a sistemes d’informació que detecten converses a milers de quilòmetres, en molts casos, la informació surt de les mateixes famílies. És molt contraproduent la propaganda i passar per damunt de tantes persones innocents. En l’actualitat, tot plegat és una teoria de la conspiració amb potes. La gent no creu en res ni en ningú.
Això pot fer que la policia es llanci avui en dia a piscines encara més buides que anys enrere?
B. G.: Es llançaran a les piscines que tinguin, al final la realitat imposa uns límits. Quan tens deu fonts, les pots contrastar entre elles; quan en tens una, o te la creus o no. Això de creure-t’ho o no ho dicten la urgència, la immediatesa i la necessitat. Obrir abismes entre les comunitats i les institucions acaba retroalimentant el problema. És pitjor per a la comunitat, però també és dolent per a la institució. Entre París i Barcelona hi ha una diferència clamorosa. Els Onze del Raval vivien al cor de la ciutat, van poder mobilitzar-se i la seva veu més o menys es va poder sentir. Va tenir poc efecte, certament, però sense ells nosaltres no hauríem escrit aquest llibre. A París és possible que aquest mateix moviment existeixi, però ningú se n’assabenta, la distància que hi ha entre París i les seves banlieues és abismal, a no ser que cremin 200 cotxes, ningú mai sabrà res.
