Diumenge passat em vaig despertar amb l’única missió d’arribar al col·legi electoral a les cinc de la matinada. Arribar-hi i quedar-m’hi. Quanta estona? No ho sabia. Fent-hi què? Tampoc.
El dia abans, una amiga m’havia explicat que hi havia tot de gent organitzant punts d’atenció al barri; que hi havia un parell de centres que havien cedit les seves instal·lacions per acollir metges, psicòlegs, cuiners, gent per atendre el telèfon… Que també s’estava coordinant tota una xarxa de gent que aniria circulant pel barri, portant menjar als centres, veient si calia quelcom i informant de com estaven les coses a cadascun dels punts de votació del Raval. Li vaig preguntar “i jo, què puc fer?” Em va dir que tot estava ja més o menys arreglat però que de tant en tant, al grup de whatsapp, que també havien muntat, anirien dient sobre la marxa si faltava gent aquí o allà, tant als col·legis com a les cuines o als telèfons. “T’hi afegeixo?”, em va preguntar, “d’acord”, li vaig respondre.
Hi havia tot de gent organitzant punts d’atenció al barri; que hi havia un parell de centres que havien cedit les seves instal·lacions per acollir metges, psicòlegs, cuiners, gent per atendre el telèfon
Cinc de la matinada de diumenge. No havia arribat al col·legi encara i el telèfon ja bullia. “Al Collaso i Gil ja som unes 100 persones”, “a la Pia st Antoni hi ha poca gent”, “ja està; acaben d’arribar unes 50 persones”, “hi ha molta premsa”, “al Miquel Tarradell hi ha massa gent i tot!”, “EOI, no hi som gaires…”, “EOI, ja venim!”, “al Collaso i Gil esmorzem tranquils”, “ojo, que hi ha molta gent però molts són periodistes”, “plou. Qui vingui ara, que porti tots els paraigües que pugui”, “passen furgos de nacionals, però no paren”, “EOI, mossos requisant urnes!”, “som uns 50, ja venim!”, “CCCB obert”, “Collaso i Gil obert!”, “Escola Pia, meses constituïdes”, “mossos avisen que PN ve cap a Escoles Pies, que treguin els nens del col·le“, “carreguen a les Pies”, “com va Escolapis?”, “mal!”, “s’emporten les urnes”, “escoles Pies tancat”, “Collaso votant amb normalitat”, “EOI també”, “escoles Pies, podeu votar a qualsevol col·le, veniu”…
Llegir ara tots els missatges seguits fa un efecte semblant a escoltar la gravació de la caixa negra d’un avió que ha tingut un ensurt. Sentir totes aquelles veus volent coordinar allò fa la sensació que allò que es va fer diumenge es va poder fer perquè no sabíem que era impossible de fer. Emociona tanta implicació a cada missatge, veure tants missatges de “ja venim!”, “som allà en 10 minuts!”, “tirem cap allà, en som uns 50”, “estem a dos carrers, venim amb paraigües”. Si molts ens vam poder limitar a anar al col·legi, votar i quedar-nos-hi per si de cas, va ser perquè hi havia una xarxa de gent que s’havia muntat i havia anat creixent espontàniament, que havia sabut organitzar-se com si tota la vida s’hagués dedicat a fer una feina semblant.
Jo no sé d’on vam treure les forces, ni la voluntat, ni l’empeny per aguantar tot el que va passar diumenge amb tanta sang freda, amb tanta serenitat
Jo no sé d’on vam treure les forces, ni la voluntat, ni l’empeny per aguantar tot el que va passar diumenge amb tanta sang freda, amb tanta serenitat, però crec que tota aquesta gent -molts dels quals ni tan sols hi podien votar!-, que voluntàriament era al darrere cuidant-nos, preocupant-se, no deixant-se endur per l’emoció, hi va tenir molt a veure.
Els darrers missatges d’aquell dia al grup de whatsapp del CDB del Raval fan: “Collaso i Gil fent recompte”, “CCCB, tants vots, tants sí, tants no, tants en blanc”, “EOI votant els últims”, “gràcies, noies!”, “gràcies a tots!”, “gràcies! Gràcies! Gràcies!”, “ja hem votat!” “JA HEM VOTAT!”.
