El pintor tancà els ulls novament i aquest cop sentí com els trons roncaven amb fúria. Se’ls imaginà escridassant ja les arbredes, les garrigues i les valls profundes i argiloses que envoltaven aquella enorme casa del segle XVIII on es trobava. Sentí l’aigua vessar-se a cabassos a pocs quilòmetres d’allà, entrant ja dins dels boscos, devorant les fulles. S’imaginà els tolls desbordant-se i omplint-se de bell nou; sentí els carrers enfosquir-se, les teulades embussar-se.
Pensà llavors en les persones del poble, traient els caps esporuguits per les finestres, per entremig dels porticons de fusta i mirant amb ulls mig clucs aquella natura injusta que de sobte, se’ls abraonava damunt seu. Perquè s’acostava un gegant que només devien conèixer els més vells. Perquè seria una tempesta inaudita, com poques d’altres, es deia el pintor.
El pintor obrí els ulls i es dirigí al balcó de la casa. Agafant-se a la barana de pedra olorà la ventada humida, les branques que començaven a cruixir davant seu, l’herba, fins a tenir-ne els pulmons curulls. Llavors sentí el vent córrer-li pel rostre, despentinar-lo; el sentí tancant portes, escombrant els terres. I sentí també que, aviat, aquella calma s’acabaria.
El cel dibuixà línies esveltes als vidres de totes les finestres; perles que rodolaren casa avall, amb pressa, i el pintor s’imaginà com també devien estar-ho fent als vitralls de les esglésies i a les robes dels despistats
No hi havia més temps per perdre. Així que entrà corrents altra vegada i ho començà a tancar tot. El cel ja rugia. Posà plàstics sota els enormes finestrals del menjador. Pujà ràpidament l’escalinata de marbre. A dalt, a les golfes, col·locà galledes d’aigua sota els degoters que sempre s’hi feien, tapà les espitlleres amb cartons i parapetà les coses més fràgils.
Llavors, quan ja només li quedà resar, caigué la primera gota.
El so fou més bell del que esperava; com l’inici d’una gran simfonia. Tronaren autèntiques timbales d’orquestra. El cel dibuixà línies esveltes als vidres de totes les finestres; perles que rodolaren casa avall, amb pressa, i el pintor s’imaginà com també devien estar-ho fent als vitralls de les esglésies i a les robes dels despistats. La tempesta seria ufanosa; “serà vastíssima”, es repetia el pintor.
Quan el pintor tornà a la seva cambra tot l’exterior trontollava com en una gran batalla. Els passadissos començaren a ulular encantats i a caure en una profunda penombra. Els canelobres feren dringar les llàgrimes de vidre que els decoraven; les estances semblaren encongir-se, aguantar la respiració.
I quan el fred començà a inundar aquella grandiosa casa, al pintor li va sonar el mòbil. Era ella. S’ensorrà la façana principal. “Vols anar a prendre alguna cosa? D’aquí una estoneta?”, li digué. I van caure dues parets mestres de la casa. Com podia trucar-li precisament en un moment de tanta catarsi emocional?
Quan el pintor tornà a la seva cambra tot l’exterior trontollava com en una gran batalla. Els passadissos començaren a ulular encantats i a caure en una profunda penombra
“Perdona. Em sents?” –li digué. Havia de respondre-li ja, decidir-se d’una vegada abans que es pensés que era un tio dubitatiu. Què feia? Per una banda, no podia deixar escapar aquesta oportunitat de veure-la, però, per altra banda… Havia estat treballant tant… Ja havia vist els colors de la tempesta i com s’arremolinava sobre aquell poblet que havia construït, sobre aquella casa magnífica del segle XVIII que havia edificat amb tota mena de detalls i que ja n’havia triat els corbs de la teulada, les heures de la torre i les estàtues del menjador.
“Sí, sí, és clar. Quedem a la parada de Poble-sec?”. I s’esquinçaren els núvols i un sol radiant ho inundà tot. Les muntanyes s’aigualiren en qüestió de segons i s’aplanaren; i de les seves despulles se n’alçaren edificis alts. Llavors pensà que encara devia tenir deu minuts abans de sortir per agafar el metro i que potser encara podria esbossar a llapis algun record ràpid dels llamps sobre el llenç. No podia deixar que tot allò es perdés. Tancà els ulls. Sospirà, calmat.
Quan els obrí, la casa del segle XVIII s’havia esfumat completament, i amb ella el seu senyorial menjador i el seu pòrtic de cariàtides. Irremeiablement, l’escalinata de marbre i l’opus vermiculatum del lavabo havien acabat donant pas al seu llitot individual, al pòster de Queen i als mobles d’IKEA del seu desairós pis de l’Eixample.
